stardate: orlando

Mires per la finestra i veus les abelles entre les flors, el gos que badalla, el sol que es pon, i penses “quants de sols em queden encara per veure pondre’s,” etc. (el pensament és prou conegut per perdre temps escrivint-lo) …

… Orlando s’agradava de llocs solitaris, amb vistes espaioses, i sentir-se per sempre i per sempre més tot sol.

No hi ha res que talli tan arran la felicitat i la converteixi en ràbia com el sentiment que algú menysprea allò que valorem altament.

Hem de modelar les nostres paraules fins que siguin la túnica més fina dels nostres pensaments.

Si l’home i la dona portessin la mateixa roba, és posible que la seva mirada fos també la mateixa.

Sovint una hora de silenci resulta meravellosa: l’enginy més brillant pot ser indescriptiblement tediós.

“És igualment inútil que penseu que em podeu protegir, o que jo pensi que us puc adorar. La llum de la veritat ens il·lumina sense ombres i la llum de la veritat ens fa terriblement desagradosos a tots dos.”

… he cercat la felicitat al llarg de moltes èpoques i no l’he trobada; he cercat la fama i l’he perduda; he cercat l’amor i no l’he arribat a conèixer; he cercat la vida, i heus aquí que és millor la mort. He conegut molts homes i moltes dones –va continuar-, i no n’he entès ni els uns ni els altres.

(I d’aquí es dedueix que només els Mestres més profunds de l’estil poden dir la veritat, i que quan ens trobem amb un simple escriptor monosil·làbic podem creure, sens dubte, que el pobre menteix.)