A mesura que passa el temps, arribem fins i tot a negar el que vam viure, i això, tant per defensar aquella persona que estimàvem, com per protegir-nos de la vergonya d'haver estat incapaços de provocar més amor. Passen els anys i en les converses que tenim amb nosaltres mateixos anem perfilant la veritat que a còpia de no dir-se esdevé secreta.
...
I una part del teu passat és nebulós, a mig camí entre la realitat i la mentida, i t'adones també que no pots fer altra cosa, que no pots explicar fil per randa la veritat. I el teu propi passat es desplega en els marges de la sospita, com si t'estiguessos explicant un conte.
En un moment imprecís, abans d'entrar definitivament a la vellesa, la seva mirada ja havia deixat d'interessar-se pel moviment del món. La seva ànima, de per si prou decantada a la foscor, va iniciar un flirteig definitiu amb el crepuscle. Atreta pel buit, va començar a imaginar la seva caiguda, o per ser més exactes, la caiguda del seu cos.
Setmanes després de la teva mort, em vaig adonar que ja m'estava bé que estiguessis morta. Tot i així, vaig anar descobrint que m'habitaves el cos. Et trobava en els meus gestos i lamentava veure't replicada en algunes de les meves reaccions.
Aquell dia vaig comprendre que potser no t'estimava. O que havia deixat d'insistir en el meu amor. Va ser la confirmació que se m'obria un llarg camí de solitud.
Ens hem convertit en extraterrestres per totes aquelles persones que encara no han passat per la pèrdua de l'altre.
Vaig entendre ben aviat que el meu prim desig de reconciliació era una manera de pidolar amor.
Una no arriba mai a fer-se a la mort de la mare. Aquesta és precisament la força pertorbadora de l'inici de L'étranger. Fa més d'una dècada que la Marina és morta. No l'he anyorada gaire; però tampoc no ha estat absent. Els morts són pertinaços, fins i tot insolents.
No, no hi ha res de lògic en la mort. Tampoc en la vida. Però les morts són sempre desconcertants, fins i tot les previsibles, i potser també les desitjades. Obren una cita amb el passat que nosaltres ni sabíem que ens era reservada. Aleshores es quan s'experimenta de manera implacable les infinites possibilitats de tots els actes que haurien pogut venir a subsitutir el que ja està fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada