La meva mare va morir fa deu dies. La veia molt poc, això no canvia gaire les coses en la meva vida, tret que en algun punt de la terra hi havia la meva mare.
La meva teoria -va dir la Ginette- és que li va caure damunt mentre s'ocupava dels regals. La fatiga de viure li va caure al damunt.
Va creure en la victòria secreta de l'amor, com tots els enamorats rebutjats que s'apassionen amb el més petit gest.
Tu també et fas gran igual que tots els que coneixes, i em vaig sentir com formant part de tota aquesta multitud que avança, donant-se les mans, fent-se gran cap a una cosa desconeguda.
La mort s'ho endú tot i està bé. Hem de fer lloc als nouvinguts.
Vaig pensar, i per què no apareix en la meva vida un paio tatuat amb un fuet?
El temps passat, per bé o per mal, és un feix de fulles mortes que caldria cremar.
Un cop acabada la conversa, penso, ets una persona molt atenta, et preocupes pels altres. Dos segons després, em dic, és miserable aquesta autosatisfacció per un gest tan elemental. I immediatament, està bé, vetlles per tu mateixa, perfecte.
Tots els grans esdeveniments alimenten el pensament i l'esperit, com el teatre.
1 comentari:
Avui ens expliques!
Malauradament, no he fet els deures :(
Publica un comentari a l'entrada