stardate: el testament de maria

El son m'eludeix. Potser sóc massa vella per dormir, o és que ja no puc treure'n res, de dormir. Potser no necessito somniar, ni descansar. Potser els meus ulls saben que aviat es tancaran per sempre.
...

M'agrada que m'alimentin, que paguin la meva roba i em protegeixin. I a canvi faig el que puc per ells, però només això.
...
Vaig descobrir que ja no necessitva somriure. Tal com ja no necessitava llàgrimes.
...

És el cos qui fabrica llàgrimes. A mi ja no me'n fan falta i això hauria de ser un alleujament, pero no busco alleujament, només solitud i una certa satisfacció macabra que ve de la certesa que no diré res que no sigui veritat.
...

Abans que se n'anés, li vaig dir que, tota la meva vida, sempre que he vist més de dos homes junts, he vist niciesa i crueltat, però niciesa en primer lloc.
...

La idea que el temps es movia, la idea que al món hi havia tantes coses que encara eren un misteri, però ho acceptava com un aspecte inevitable d'haver passat un dia fent introspecció.
...

Ja de jove no m'agradaven els casaments, tantes rialles i tanta xerrameca i el malbartament de menjar i la beguda vessant-se i el nuvi i la núvia, que més aviat semblaven una parella a punt de ser sacrificada per diners, o estatus, o herència, una parella a la qual distingien i feien festes per una cosa que no era de la incumbència de ningú, i després encolomar-los rugits d'alegria i borratxera i reunions innecessàries de gent.