stardate: la febre independentista

com cada any quan arriba el setembre es comença a notar una febre indepe. la temperatura va pujant i la febre es va extenent.

potser és només una impressió meva, però així com durant l’any pot semblar que:

sí, això de l’independentisme potser només era un suflé,

el rajoy tenia raó, només calia esperar i la gent es cansaria

encara no som prou. hi ha massa gent indecisa.

quan s’acaba l’estiu i ja gent torna de vacances tothom pensa en el mateix: la via catalana. tothom hi vol ser. tothom s’hi vol apuntar. tothom vol una samarreta. tothom voldria que fos la millor mani de la història. tothom voldria que aquest cop el govern de madrid entengués el que volem. tothom és independentista!

bé, ja sé que no tothom és independentista. però els unionistes costen de veure durant aquest dies. no sé perquè deu ser.

stardate: la noia de les taronges

jo segueixo amb les lectures del jostein garder. ja sé que són per jovenets i a mi ja no em toquen, però suposo que aquest cop la devia necessitar. perquè la vaig veure a la llibreria, la vaig comprar, la vaig començar i no la vaig deixar fins que la vaig acabar. és cert que es curteta, i fàcil, i passa bé.

llàstima que també tracti del comiat d’un pare mort ... ja en porto unes quantes d’aquestes aquest estiu!

 ... la sang és més espesa que l’aigua.

Les persones grans sembla que tinguin més temps que els nens petits, que tenen tota la vida per davant.

L’univers ha trigat poc menys de quinze mil milions d’anys a posar en funcionament una cosa tan fonamental com un ull amb el qual es pugui veure a si mateix!

La vida és curta per a tot aquell qui realment aconsegueixi entendre que el món un dia s’acabarà del tot. No tothom ho pot fer. No tothom té la virtut d’assimilar què significa en la realitat desaparèixer per tota l’eternitat.

stardate: a les teves mans

anava avançant pel carril del mig. no anava a més de 120. això és segur, perquè després de les últimes fotos que m’ha fet transit modero molt la velocitat.

estava a punt d’avançar un autobús i de sobte el conductor de l’autobús decideix avançar un camió que tenia davant, i se’m posa al meu carril anant molt a poc a poc. he de fer una frenada en sec per no empotrar-m’hi. i mentre frenava miro un segon pel retrovisor. veig que hi ha un gran camió que ve molt depressa pel darrera.

no puc mirar més perquè estic frenant i m’he d’assegurar que la meva frenada arriba a temps de no xocar amb l’autobús del davant. mentrestant aprofito per encomanar-me al conductor del camió que ve pel darrera: siusplau frena. frena molt. i frena a temps. la meva vida és a les teves mans.

ho va fer. no va passar res. però quan vaig tenir l’oportunitat d’avançar el maleït autobús vaig fer sonar el clàxon. repetidament. amb la intenció de fer adonar al conductor i també a tot el seu passatge de la temeritat que acabava de cometre. l’autobús anava buit.

stardate: punts

potser no ho semblen però són punts de llibre, casolans i amb un toc indepe.

una altra cosa d’aquest estiu (altres coses aquí i aquí)

stardate: no només paraules

esperar

vol dir restar un lloc fins l’arribada d’agú o alguna cosa i també vol dir tenir esperança. són dos conceptes molt diferents però en català només tenim una paraula. per exemple, en anglès el primer es wait i el segon és hope. pot ser que aquests conceptes els visquem barrejats pel fet de no tenir dues paraules que els distingeixin?

esperança

diu la turandot que:

Tutto il mondo l’invoca

é tutto il mondo l’implora.

Ma il fantasma sparisce coll’aurora

per rinascere nel cuore.

Ed ogni notte nasce

ed ogni giorno muore!

cel

vol dir part de l’espai que apareix com una volta circumscrita per l’horitzó

i també vol dir paradís i sojorn dels benaventurats. de nou, són dos conceptes molt diferents però en català només tenim una paraula. per exemple, en anglès el primer es sky i el segon és heaven. pot ser que aquests conceptes els visquem barrejats pel fet de no tenir dues paraules que els distingeixin?

immortalitat

com a molt pot ser una creència però no una qualitat ben definida ja que no es pot evidenciar. aquells que es creuen immortals no es poden demostrar mai a sí mateixos que ho són ni que no ho són. per molt aprop que se sentin de la mort, el fet de creure’s immortals els convenç de que no els pot passar res. l’evidència de la mortalitat només apareix en el moment de la mort, quan ja no són capaços de reconèixer-la.

vacances

allò que tots gaudim.

allò que tots anhelem.

les anhelem pel descans que prometem i les gaudim en mig d’activitats frenètiques i bullicis.

tanmateix, seria molt millor no haver-les de desitjar.

seria millor que no ens fessin falta.

stardate: els efectes de l’aigua de mar

em va explicar:

em va sortit un bulto al colze. vaig anar al metge. era un tumor. dolent. em van operar i me’l van treure. després m’hi van haver de fer radioteràpia.

un dia:

em vaig veure un bulto al canell. era dur i no es movia. no em feia mal però notava que en aquell canell i tenia menys força que en l’altre, on no hi havia bulto.

vaig anar la metge del ‘seguro.’ ni me’l va mirar. va dir que era una acumulació de líquids de l’articulació. em va receptar uns antiinflamatoris. em va dir que me’ls prengués durant deu dies, i si el bulto no em marxava, que hi tornés.

vaig prendre’m els antiinflamatoris religiosament. al cap de deu dies el bulto encara hi era. potser una mica més petit, però encara hi era. no em feia mal però encara notava que en aquell canell i tenia menys força que en l’altre, on no hi havia bulto.

vaig decidir esperar. donar temps a que es produís l’efecte. em feia mandra anar al metge i encara més mandra pensar en les possibilitats que s’hi podrien produir.

un dia, era a la platja, intentant tocar l’aigua amb les mans i alhora evitar que l’aigua em toqués als peus. fent equilibris em vaig desequilibrar i vaig caure de cul enrera. faig frenar la caiguda amb les mans. aleshores vaig sentir un clec al canell. d’entrada vaig pensar: ara sí que l’has cagat. i llavors vaig notar que el bulto havia desaparegut de cop i que el canell havia recuperat la força normal.

no podia pensar que l’aigua de mar m’hagués curat miraculosament. més aviat seria un efecte momentani. segur que en unes hores se m’inflaria i ves a saber que més em passaria. vaig deixar passar les hores i totes les meves prediccions van resultar falses. sembla ser que el canell es va curar amb els efectes de l’aigua de mar.

stardate: idees d’aquest estiu

   

stardate: un tast d’iain banks

m’hi vaig fixar en la secció de ciència ficció. hi havia molts llibres seus. el vaig buscar al google. vaig descobrir un escocès que havia escrit molt, tant ficció com ciència ficció. tenia molt bona pinta i vaig decidir fer un tast amb la seva última novel·la.

Sometimes I think I love him only because he’s there, because there was never anybody else around. I once watched a tv programme about a bunch of ducklings who’d become imprinted, immediately after hatching, on a pair of res wellington boots; they treated the red wellies as if they were their parents, following them everywhere, and always expected to be fed by the person wearing them. Maybe that’s the way I love Guy.

.... you have to partner people in conversations; it’s generally supposed to be a cooperative, not an adversarial process. You’re helping each other to feel your way to some sort of shared meaning, not jousting from either side of the fence.

 We are all greedy ... Some of us are greedy for different things, not always money, but we’re all greedy. I’m greedy as well, we all are. The system we have to work with just acknoewledges that, that’s all.

stardate: coses de l’estiu

l’estiu passat vaig fer neteja dels armaris. vaig decidir retirar tot allò que feia uns cinc anys que no em posava, ja que no hi havia cap esperança de que m’ho tornés a posar. algunes peces van anar directament al contenidor. però n’hi havia algunes que em sabia greu perdre de vista.

alguns vestits i samarretes es van convertir en coixineres, tal com vaig explicar l’any passat. altres peces van ser retallades amb la intenció de fer-les servir per fer patchwork. i allí es va acabar l’estiu.

aquest estiu he continuat la labor. ara ja tinc un parell d’obres de patchwork. ha estat una feinada, però molt entretingut i relaxat. molt recomanable.

stardate: txarango

un gran descobriment d’aquest estiu.

no hi ha cap mal que les seves cançons no facin passar.

stardate: les receptes de l’estiu

les noves:

fideuà

arrossejat

paella

sardines marinades

gaspatxo

les velles:

pure de carabassó

carabassons farcits

flors de carabasó en tempura

mandoguilles amb salsa de tomaca
salmorejo

stardate: polítics i polítiques

una de les coses que el mas li va demanar al rajoy en la carta de 23 punts que va dir que li va lliurar dijous passat és una llençadera que comuniqui la terminal 1 de l’aeroport del prat amb l’estació de sants.

clarament, al mas no li falta raó. la terminal 1 és molt maca i molt gran, bla, bla, bla. però, senyors, està a la quinta òstia. la van posar allà on els va semblar sense pensar amb les connexions, dic jo.

perquè el tren de la ciutat a l’aeroport és una infraestructura bàsica. la gran majoria de la gent que va i ve de l’aeroport va cansada i carregada amb equipatge, per tant el que necessiten és un mitjà que sigui:

ùnic: que puguin fer tot el trajecte sense haver de canviar de mitjà

fàcil: que s’hi pugui arribar  de seguida i a peu pla

cèntric: que els deixi el més aprop possible del centre de la xarxa de transports de la ciutat.

ara al prat hi ha un tren que et deixa a noséquants quilòmetres de la terminal, i que llavors has de caminar noséquants metres per agafar un autobús.  no és ni únic, ni fàcil, ni cèntric, i a més a més el temps de viatge es dobla respecte a l’anterior, que ja era en sí millorable. no serveix per res.

les alternatives són l’aerobus i el taxi, el funcionament dels quals depen del trànsit. això vol dir que un dia amb problemes a les rondes l’aeroport, i no cal dir els seus usuaris, també en pot patir les conseqüencìes.

al rajoy, hi ha moltes coses que li costen, però vaja imagino que això ho devia entendre. sobretot quan el mas li va dir que hi ha empreses privades que estan disposades a fer la inversió per la llençadera. i a gestionar-ne la seva explotació, és clar. de fet, això és un negoci rodó. és bàsicament un monopoli. quan aquesta llençadora funcioni es podran cobrar preus astronòmics per anar ràpid i directe a l’aeroport, i la gent encara estarà contenta perquè és un servei molt necessari per molts.

el fet que una empresa privada estigui disposada a fer-ho és la prova definitiva que és un bon negoci. aleshores, perquè no ho ha directament l’administració pública?

així la mateixa administració es podria quedar els beneficis, i així podrien prestar més serveis públics gratis o baixar els impostos. de fet, així en sortiríem tots beneficiats: tant els que fan servir el tren com els que paguem els impostos. perquè els costa tant als polítics decidir polítiques que són bones per a tothom?