diumenge, de juny 29, 2014

stardate: un anunci molt interessant



DISSABTE 5 DE JULIOL: Taller intensiu d'escriptura -AUTOBIOGRÀFIQUES –




Escriure i inventar la pròpia vida

d’11 a 14.30 i de 15.30 a 18.30h.

(les participants portaren alguna cosa per menjar totes plegades)

Somnia, vola, crida.... Escriu-te
En aquest taller d'escriptura intensiu, l'experiència personal es converteix en el punt de partida. Tot el que hem viscut, tot el que guardem en el calaix de la nostra memòria, es pot recuperar i convertir-se en conte, poema, relat o en l'inici d'alguna cosa sense nom. A càrrec de Nora Almada

S’inclourà material de lectura. Cal fer la Inscripció prèvia amb antelació, i portar una fotografia teva i una còpia (o fotocòpia) de la mateixa. Imprescindible deixar el teu número de contacte si ho fas per correu-e, escriu a llibreriaproleg@llibreriaproleg.com.













Més informació


Pròleg
Llibreria de les dones
C/ Sant Pere Més Alt 46 08003 Barcelona
Tel.: + 34 93 319.24.25
http://llibreriaproleg.com/

Missió

Llibreria especialitzada en literatura de dones


Informació sobre l'empresa


Fundada per un grup de dones del moviment feminista amb la intenció de promoure la literatura de i sobre les dones, i oferir un espai de trobada, Pròleg és quelcom més que una llibreria especialitzada. Des de 1991 forma part de l’espai cultural de Barcelona i durant aquests anys s'ha convertit en un punt de referència nacional i internacional del moviment feminista. Ens hem adaptat a les demandes, plurals i diverses i hem anat transformant l’entorn segons els canvis que la política de les dones ha viscut.
Un espai de trobada i de relació que, com a petita empresa, ha sobreviscut i s’ha mantingut independent, davant les dificultats i les ferotges competències.

divendres, de juny 27, 2014

stardate: ada


em sap greu perquè pensava que podria ser l’excepció que confirma la regla. ella que va donar la cara pels més desafortunats ... a canvi de res. que es va enfrontar amb valentia al poder per ajudar als més desvalguts. estava en el camí de convertir-se en una heroïna quan de sobte:

anuncia que vol deixar de ser la cara visible de la pah! això va molt malament per la causa. perquè la reputació és el màxim valor en aquests processos. Si ella s’en va de la pah ja no se’n parlarà més.

es presenta com a líder de guanyem barcelona, és a dir, deixa la causa per entrar directament en política. molt malament per la causa. però és el que faria qualsevol, no? rendabilitzar els beneficis que té la reputació guanyada.

ara la sento dir que: no he estat mai independentista però el 9-N em plantejo votar sí-sí.  això em sona a mas: jo no sóc indepe però ho faré veure perquè avui en dia és la única manera de guanyar vots. n’apren depressa aquesta noia.


tot plegat ha passat ràpidament d’emocionant a decepcionant.

dimecres, de juny 25, 2014

stardate: dies de frontera



després de llegir els jugadors de whist tenia moltes ganes de continuar llegint al vicenç pagès jordà. quan va sortir dies de frontera me’l vaig comprar de seguida i el vaig posar a la cua dels llibres per llegir, ja que al club no va tenir el suport de la majoria.



ara ja està. però he de confessar que m’ha costat. tot i que vaig aprofitar que tenia hores per endavant d’espera als aeroport i de vols, no vaig anar el depressa que esperava. al començament vaig anar mooolt lenta. no m’engaxava. no m’agradava. vaig estar vàries vegades a punt de deixar-lo. però cada cop em convencia a mi mateixa que havia de continuar... sense saber gairé bé per què.

no va ser fins que vaig arribar a la pàgina 157, gairebé a la meitat del llibre, que el vaig començar a trobar interessant. aquesta pàgina comença axí:

És misteriosa aquesta mania que tenen les mares d’estar pendents de tot el que fan els fills, de defensar-los davant els estranys i de ferir-los en la intimitat, aquesta capacitat de ser obsequioses i exigents, de recopilar dades sense descans i utilitzar-les en la menor ocasió –per ajudar o enfonsar, segons.

però la veritat és que fins a la pàgina 173 no passa bàsicament res. de fet en tot el llibre passen molt poques coses. hi ha molta informació això sí. sobre coses que tenen més o menys a veure amb la poca història que s’hi narra. això també passava en el llibre anterior. i no té res de dolent, al contrari. però si no hi ha un història al darrera que t'arrosegui la curiositat, tens la impressió de que està llegint la vikipèdia.

hi ha moltes pàgines dedicades al passat i a la descripció de la personalitat dels personatges. com a norma general aquestes explicacions són molt extenses i també molt negatives. la majoria (potser totes) es centren en els aspectes pitjors dels personatges. vaja, que ningú en surt ben parat.

més que una novel·la, he tingut la sensació de llegir els apunts preparats per a una novel·la. cada capítol sembla més un apunt d’un blog que un capítol d’una novel·la. la totalitat del llibre dona la impressió que no està acabat, ni tan sols a punt per acabar. només hi ha l’esquelet. li falta arrodonir-lo amb la carn. només hi ha les peces del puzzle. la formal final potser ja és al cap de l’autor però el lector no la pot endevinar només amb les peces.

tot i que no he explicat res sobre de què va el llibre, tinc la impressió que aquest apunt és un spoiler.


Per en Pau aquella setmana va ser molt estranya. Diluns tenia una relació. Dimecres, en tenia dues. Divendres no li’n quedava cap.
...

Se sentia com el protagonista d’aquella cancó dels Beatles, Nowhere man.

dilluns, de juny 23, 2014

stardate: recordeu que tenim una pregunta doble!!!

el mas diu que només si en el referèndum s'obté un 55 per cent del vots a favor de la independència considerarà el resultat vinculant.

el junqueres diu que amb el 50 per cent ja n'hi ha prou, perquè és el llindar que han fet servir altres països en aquest cas.

però resulta que en el altres països la pregunta: vol que el seu país sigui un estat independent? i les respostes possibles eren sí i no. a l'haver-hi només dues respostes possibles, el lògic és que guanyi la que té mes vots, perquè és la que té més suport. com que només hi ha dus alternatives, per força n'hi haurà una que tindrà més del 50 per cent de vots i l'altra que en tindrà menys.  per tant en aquests casos és normal que la referència es faci sobre el 50 per cent.

ara bé, en aquest cas, si les coses no canvien aquí tenim una pregunta doble: vol que catalunya sigui un estat? en cas afirmatiu, vol que sigui un estat independent? aquesta pregunta pot produir moltes respostes i molt variades (si,si; si,no; no,si; no,no). d'entrada els seus creadors ja ens van aclarir que només hi hauria tres possibles respostes vàlides: si,si, si,no; no. ja que si es respon no a la primera ja no té cap sentit respondre la segona.

clarament, si,si vol dir que vols que catalunya sigui un estat independent; si,no vol dir que vols que catalunya sigui un estat nosécom (perquè ningú encara ho ha aconseguit definir); no vol dir que vols que catalunya segueixi com fins ara.

per tant, al final del referèndum hi haurà tres piles vots: els del si,si, els del si,no i els del no. tots els altres seran nuls (o blancs). aleshores el normal en aquests casos és considerar que l'alternativa guanyadora és la que té més suport, és a dir la que té més vots. el que passa és que ara el 50 per cent és irrellevant. perquè l'alternativa guanyadora, la que té més vots que les altres, ho pot ser amb menys del 50 per cent del vots.

de fet, es pot donar el cas de que les altres dus alternatives tinguin quasi bé un terç dels vots, i la que guanyi només en tingui una mica més que les altres. també es pot donar el cas que dues alternatives tinguin molt pocs vots i la que guanyi en tingui molt més del 50 per cent. per això en aquest cas el 50 per cent dels vots no té cap lògica.

imagino que tot això no és nou per ningú. imagino que tothom ja ho tenia clar, i encara més els pares creadors de la pregunta. però aleshores, que s'empatollen aquests (els pares) ara discutint sobre si el 50 o el 55 per cent?

d'entrada diria que s'han confós. però em costa imaginar que entre els think tanks de tots dos partits no hi ha hagut ningú que s'hagi adonat de l'error.

aleshores, potser no és un error. potser ens estan prenent el pèl directament. perquè si van en serio i sobre els resultats del referèndum de la pregunta doble demanen un 50 o un 55 per cent de suport, el més probable és que el referèndum no serveixi per res. la raó és que és molt possible que en aquest cas cap de les tres alternatives tingui un suport tant elevat. llavors, encara que l'opció d'independència sigui la més votada, no la donaran com a bona.

fins i tot encara que els vots pel si,si més els vots pel el si,no constitueixin una gran majoria no serviria per res. per exemple, amb un 40 % si,si i un 40% si,no, tenim un 80 per cent de la gent que vol un estat, però com que no hi ha cap alternativa que tingui un 50 per cent, doncs res: no farem res.

però aquí ve el pitjor: si no fem res, ens quedarem tal com estem. per tant serà tal com si el no hagués guanyat! i aquesta alternativa només tenia un 20 per cent dels vots. era la menys votada!!!

senyors pares de la pregunta: recordeu que tenim una pregunta doble i penseu bé què vol dir això!!!

dijous, de juny 19, 2014

stardate: ara toca in-dependència




em sento insultada per la teva indiferència, fins i tot ferida. en un segon, en el segon en que m’has ignorat, he perdut tota la confiança i tota l’admiració que et tenia.

potser és gelosia? potser sí.

ara sé que no vull gastar ni un segon més de la meva vida per tu.

fa molts anys que ens coneixem i hem passat moltes coses. ja fa temps que en tenia indicis, i avui s’han tornat a confirmar.

durant un temps em vaig creure que em valoraves, intelectualment i personalment. quan les expectatives de sexe van desaparèixer (primer perquè no et vaig correspondre, després perquè jo vaig canviar i a tu te’n van passar les ganes) també es va acabar el teu interés per mi.

ara me n’adono del significat de tots els teus actes. fins ara no havia estat capaç d’interpretar bé totes les senyals. o potser ja les havia vist, les havia entés i les havia oblidat?

la humiliació ara em fa plorar i enfuriasmar.

...

estàvem bé. ens agradava estar junts. ens explicàvem. ens desitjàvem. o almenys això és el que jo pensava fins que un dia et dic: tinc ganes de veure’t. i em contestes: tinc molta feina.

la resposta no és correcta.
totes dues coses poden ser veritat alhora. això no ho poso en dubte.
però no es corresponen l’una a l’altra.
és com si algú et diu: avui fa sol. i tu contestes: la religió és l’opi del poble.
a la pregunta com estàs, sí que li correspon la resposta, tinc molta feina.
a la frase tinc ganes de veure’t, li correspon alguna cosa aixó com, jo també. o fins i tot, mira, a mi em sembla que ja no em ve de gust que ens veiem tan sovint.
com és que una persona preparada, intell·ligent, pot fer un error així? doncs, perquè en aquell moment no escoltes, no penses, no t’adones que davant hi tens algú altre diferent a tu, no ets capaç de posar-te al lloc de l’altra persona.

el desengany m’entristeix i em fa ràbia.

...

per això, ara toca in-dependència.




dimarts, de juny 17, 2014

stardate: d’esquerres?



quan era jove era d’esquerres.
vivia bé, gràcies al suport de la família.
vaig fer carrera, gràcies a la família.
de gran puc viure bé, gràcies a la carrera.
i segueixo sent d’esquerres.

desde sempre ho he viscut com una paradoxa que s’ha anat fent gran amb el temps.

de jove hagués pogut decidir passar dels recursos de la família i no ho vaig fer.
de gran podria decidir viure amb menys recursos i no ho he fet.

suposo que sóc moderadament solidària i prou.

diumenge, de juny 15, 2014

stardate: avarícia



quan algú et fa un favor no l’agraeixes
quan algú et fa un favor no el notes
quan et parlen no escoltes
quan et demanen l’opinió no respons
quan et demanen un favor no fas un esforç
quan toca pagar desapareixes
quan hi ha un problema no intentes col·laborar
quan trobes algú no preguntes com està

...


la generositat necessita perdonar l’avarícia?

dilluns, de juny 09, 2014

stardate: victus



l’he llegit en dos trams. hi va haver un moment en què el setge de barcelona s’em va fer massa llarg. vaig parar i quan hi vaig tornar va ser amb el mateix entusiasme que l’havia començat.



m’ha agradat llegir una història divertida i engrescadora, que a més és història de veritat. és la història d’una guerra en la que el protagonista només està de la seva part, que no és ni la dels uns ni la dels altres.

és llarg però en general enganxa. tal com fa el protagonista, jo també he estat buscant la paraula pel meu compte des del començament del llibre. confesso que fins que no la vaig llegir no l’havia endevinat. i també confesso que quan la vaig trobar em va fer pensar, em va convèncer, però no em va emocionar.

la línia que he recordat més de tot el llibre. me la crec i la faig servir:

... ¿per què havia de molestar-se en contestar? S’havia guanyat el dret que cap picaporta l’importunés. El poder és això, exactament això: el món et demana audiència, i darrere la porta tu te’n rius.

aquesta també m’ha fet pensar, però no tant:

Ja ho diuen: quan un fill cau en un pou, la mare s’hi tira darrere. Quan qui hi cau és la mare, el fill avisa els veïns.

una que també és molt actual i aclaridora del que passa actualment:

A la França del Monstre els súbdits obeïen a cegues el seu rei. Però a la nostra vella ciutat assetjada, amb un poble revoltat i un govern més proper a les polis d’Atenes que a les d’Esparta, era al revés: els dirigents feien el que els governats els exigien. En Casanova sabia que no podia desafiar la voluntat popular de resistir. ¿Quin era el seu pensament íntim? Impossible esbrinar-ho. M’imagino, i només són suposicions benignes, que a parer seu valia més seguir al capdavant, esperant una oportunitat per liquidar-ho tot i així evitar mals més greus.

aquesta potser és certa, però només dels catalans?:

... en els catalans viu un ressort, invencible, que entre ells els impedeix parlar en cap altra llengua que no sigui la seva.

més història de rabiosa actualitat:

Certament, Espanya està sota la corona d’un perfecte al·lucinat. ¿Per què ha de voler destruir un domini tan ric i així perjudicar els seus propis interessos? Rendes, port, tallers, negocis en general que reverteixen en la caixa reial. I els seus ministres més bel·licosos m’exigeixen arrasar fins a l’última casa i elevar un monòlit victoriós al mig.

aquesta la vaig trobar interessant:

El mes de juliol deu el seu nom a Juli Cèsar. El mes d’agost es va instaurar en homenatge a Octavi August. L’emperador que va succeir August era un tal Tiberi. Els llepaculs del senat romà li van oferir rebatejar setembre com a “tiberi” en honor seu. Tiberi, que era menys tirà del que aparentava, se’n va mofar: “¿Què fareu?”, els va dir, “quan se us acabin els mesos i hi segueixi havent emperadors?”

i aquí i vaig veure un missatge molt important:


... la meva decisió es basava en un principi que els homes de la Coronela tenien per comú: que els llaços de sang són menys importants que el vincle que ens uneix a aquells amb els qui vessem sang i llàgrimes. ¿S’entén aquí que més enllà de Constitucions i Llibertats es dirimien conflictes a l’interior de cada combatent? El mal té el poder d’oferir-nos sedes, honors i plaers. El Mystère, el poder d’arrencar-nos dels seus xantatges, i a canvi de res. O d’una Paraula. Però per sobre de tot hi eren ells.

dijous, de juny 05, 2014

stardate: les altres



hi tornem. aquest cop comencem així:



havia d’anar bé per força.
hi havien regalets, dolços, pizza, cafè, cava i sobretot ganes d’estar bé.
era la segona trobada del club de lectura.

la botiga vintage ens va captivar. i ens va fer pensar en tot allò que sovint ens amoïna, sobretot perquè són problemes massa quotidians: el paper que la societat ha designat a les dones.

fun home ens va encuriosir. però de manera paradoxal. majoritàriament vam coincidir d’entrada que no ens va agradar llegir-lo i majoritàriament vam acordar que estaria bé tornar-lo a llegir.


tot això i molt més fa que esperem amb ànsies la propera trobada.

dimarts, de juny 03, 2014

stardate: no passa res, de moment

  
no es parla de res més. però no n’hi ha per tant.

avui el rei ha dit que abdicarà. demà pot dir qualsevol altra cosa. les paraules són paraules. podia no haver-ho dit, tal com havia fet sempre. però el fet que ho hagi dit no canvia res. avui de fet no ha passat res. el que pot passar a partir de demà és exactament el mateix que podria passar si el rei avui no hagués dit res.

perquè:

1) pot ser que el rei abdiqui. llavors el felipe serà rei.
2) pot ser que el rei no abdiqui. llavors algun dia es morirà, això és segur. en aquest moment el felipe, si encara és viu, serà rei. si no, ho seria la nena.

i ja està. aquestes són les dues possibilitats. i no hi ha gaire diferència entre elles. i cap d’elles suposa cap garantia de cap canvi substancial.

no hi ha cap indici que faci pensar que canviar el rei porti a un canvi de règim, a una abolició de la monarquia, a una manera diferent de fer política. tot està encara massa ben lligat.

alguns diuen que el nou rei desactivarà el procès català. bé, si a la casa reial saben com fer-ho, aleshores ho pot fer qualsevol rei. no en cal cap de nou. i si no saben com fer-ho, per molt que canviin el rei no l’aturaran.

per això, aquestes ànsies de república que avui han sortit al carrer no m’han semblat raonables. avui hi ha tantes possibilitats de que espanya es converteixi en un república com ahir. i de fet el tema no m’interessa gens. m’agradaria pensar que ja no hi serem quan tot això passi, si arriba a passar mai.

ara bé, alguna raó hi deu haver que els ha fet decidir a fer aquest anunci. no vull dir que hagi de ser una raó intel·ligent. però alguna cosa deuen portar de cap. de fet aquests últims dies estan passant masses coses. potser és que finalment s’han començat a posar nerviosos?


estarem alerta!

diumenge, de juny 01, 2014

stardate: la botiga vintage






un llibre de coincidències. de moltes coincidències.

dues històries paral·leles que per força s’han de trobar. amb un segle pel mig, dues dones es busquen i es troben en somnis, en llocs, en experiències, en sentiments, en esperances, en ambicions, en gustos, ... i tot i la distància que les separa aconsegueixen fer-se un favor mútuament.


és una autora americana, i una història americana, per tant no descobreixo res si dic que acaba bé. en aquestes condicions no podia acabar de cap altra manera. però fins ben bé el final no es pot saber què vol dir acabar bé.