stardate: intent d'inici de comunicació

algunes de les coses que recordo amb més alegria i carinyo són les visites que algun cop he tingut per sorpresa. estic tan tranquil·la (o no!) a casa o a la feina. truquen a la porta i apareix algú. aquest algú segur que tenia ganes de veure'm. aparèixer per sorpresa és la senyal definitiva que algú està pensant en tu i et vol veure.

quan no hi havien tants telèfons, ni mails, ni la gent anava tan enfeinada, això passava més sovint. ara abans de fer cap visita, com a mínim, primer s'ha de telefonar, per preguntar si la visita seria oportuna i quan seria un bon moment.

aquest exemple (totalment verídic!) és el colmo:

primera ronda d'emails:

- et puc trucar un dia d'aquests?

- si i tant. quan vulguis

segona ronda d'emails:

- cap a quina hora vas a dormir?

- no gaire tard

tercera ronda d'emails:

- posa-hi un número

- 11

quarta ronda d'emails:

- algun d'aquests vespres tens previst no ser-hi?

...

silenci. compto fins a deu. envio l'email a la brossa.

no el contesto perquè no tinc ganes d'escriure una resposta tan llarga com la que m'està rondant pel cap: no ets tu que dius tenir ganes de parlar amb mi? doncs, si tens ganes de trucar-me em truques. quan tu vulguis. i si no, doncs no em truquis. no cal tanta comèdia. total, si truques i no hi sóc tampoc passa res, no?

stardate: ineficiències elevades a l'infinit

+ l'estat em paga el sou

- em descompta la retenció i la seguretat social

- em fa pagar l'IRPF

- em fa pagar: IVA, peatges, impostos sobre tabac, gasolina, alcohol, circulació, ...

+ em dona subvencions

quant costen totes aquestes transaccions? no es podrien estalviar si em paguessin menys d'entrada?

diu que la generalitat deu uns diners als ajuntaments, i com que no els pot pagar la diputació farà una avançada de part del deute de la generalitat als ajuntaments, i llavors la generalitat pagarà interessos a la diputació per la part que ha avançat mentre no l'hi torni. no és cert que tots aquests diners surten del mateix lloc? perquè tantes transaccions innecessàries?

stardate: probabilitat zero

he de prendre una decisió conjuntament amb:

un que no hi pot ser

una que no hi serà

un que no hi vol ser

un que ho vol decidir sol

un que pensa que ningú el deixa decidir res

un que no vol prendre partit

un que no diu res

i jo que m'entesto a trobar-hi una sol·lució de consens.

stardate: té tota la raó

"hauries de voler sortir d'aquesta corassa que t'autoimposes. i anar a buscar tot allò que vols. segur que ho trobes. l'única raó per la que no ho tens és perquè no ho busques."

tinc la impressió de què tot això ja ho sabia. i ho considerava molt important i valuós per poder sobreviure. potser ho havia oblidat. però no me n'havia adonat que ho havia oblidat. el temps va massa depressa. cada cop més depressa. i com depressa va menys sóc a temps de pensar en les coses que van passant. menys sóc a temps d'adonar-me que hauria de frenar.

"potser hauries de començar per escriure tot allò que sents, tot allò que vols. tot allò que desitjaries sinó tingués aquesta corassa que no t'ho permet. d'aquesta manera començaries a definir com a real allò que vols. per poder escriure-ho ho hauries de pensar bé, en detall. quan ho tinguis escrit ja serà més teu. ja seràs més tu."

em recorda una frase que s'em va quedar de quan estudiava sociologia: 'allò que es defineix com a real és real en les seves conseqüències'. ara m'adono que l'anomenen el teorema de W.I.Thomson.

per fer aquest exercici ho podria escriure en un paper, i quan ho hagués abocat bé tot, podria agafar el paper, fer-lo bocins i llençar-lo. crec que l'efecte hauria de ser el desitjat: hi hauria pensat molt, ho hauria descrit acuradament. un cop fet, l'escrit ja no serveix per res i es pot llençar. però potser el fet d'estripar-lo i llençar-lo podria tenir algun efecte negatiu.

potser ho podria fer directament al blog. així no hi hauria perill de que es pogués destruir. a més si la qüestió, en un sentit, és sentir-se compromesa amb un objectiu concret, fer-ho públicament hauria de fer més efecte, suposo.

està clar que reconec que té tota la raó, i també queda clar que de moment només estic procrastinant ... a veure quin dia m'hi poso.

stardate: començaments

al començament, ja sigui d'una pel·lícula, d'una obra de teatre, d'una sèrie, d'un llibre, fins i tot la primera vegada que escolto una cançó, per molta atenció que hi posi no entenc res!

amb les cançons el que faig és repetir-me-les moltes vegades fins que aconsegueixo entendre la lletra, el sentit i quedar-me amb la tonada. i això només passa quan a mesura que la vaig repetint la cançó em va agradant.

amb els llibres vaig anant endavant i endarrera quan m'adono que em perdo. a vegades això ajuda molt. a vegades he de llegir moltes pàgines fins que no li agafo el fil i puc posar al directa. i com amb les cançons, si mentre m'esforço per entrar-hi no em convenç el deixo per impossible. o potser per una altra etapa de la vida.

amb les pel·lícules i amb les sèries ja és més difícil veure la moviola. per això, quan estic veient-ne el començament estic en tensió, no em vull perdre cap detall, tot i que sé que no puc pretendre entendre tot el que està passant... estic només introduint-me en l'argument. i quan ja sé de què va, quan ja conec el personatges, penso que m'agradaria tornar a veure el començament, per entendre bé com s'ho ha fet el guionista per explicar-nos la història.

el teatre és el cas més extrem. quan l'obra comença ja saps que tot allò que estàs veient no ho podràs tornar a veure mai, a no ser que tornis a anar al teatre. i si l'obra t'ha agradat, perquè no? d'aquesta manera es poden assaborir tots els detalls de l'obra... des del començament.

i per això estic pensant en tornar a la villarroel dilluns que ve: és l'última oportunitat de veure 'nit de ràdio dos punt zero,' una obra boníssima de la companyia flyhard. perquè tinc moltes ganes de tornar a veure el començament ... i tota la resta.

stardate: encara més arguments

no només l'experiència de més de trenta anys demostra que la immersió lingüística ha funcionat bé. ara també hi ha estudis que demostren que el bilingüisme no és general cap problema. al revés: no és només funcional sinó que fa a la gent més espavilada i retarda l'alzheimer. així ho explica aquest article.

quants arguments més els falten a aquests que encara no ho entenen?

stardate: jo me'l crec

a aquest greg smith que diu que després de treballar durant molts anys a goldman sachs ha decidit deixar-ho perquè s'adonat de com ha canviat la manera de fer de l'empresa. abans l'objectiu principal de l'emrepsa i dels seus treballadors era satisfer les necessitats dels clients. i en canvi ara l'objectiu principal és que l'empresa guanyi diners.

ho deixa tot escrit en una carta que el new york times s'ha afanyat a publicar. per molt que l'empresa ara digui que no és cert, jo me'l crec. perquè no és l'única empresa que es comporta així, ni aquest greg és l'únic que se n'ha adonat. és una pràctica que malauradament està massa extesa.

suposo que anys enrera tots els bancs tenien com a objectiu satisfer les necessitats dels clients. d'aquesta manera aconseguien guanyar-se la seva confiança. i així van fer convèncer a tots aquells que tenien els estalvis sota el matalàs que era molt millor deixar-los al banc ja que amb el temps, et tornarien més diners dels que els havies deixat, amb tota garantia. i també van convèncer a tots aquells que necessitaven diners que ells els podien deixar els diners baratíssims i amb moltes facilitats. i és clar, si els bancs eren tan bons, ja ens semblava bé a tots que alguna cosa hi guanyessin.

ara que ja tenen a tothom convençut, i que s'han aconseguit imposar com a gestors indispensables de tota transacció de diners, ja tenen a la clientela assegurada. i com que la seva reputació els ha assegurat la confiança de moltíssima gent, ara tenen el poder de posar-nos a nosaltres mateixos contra els nostres propis beneficis.

per exemple, no fa gaire vaig anar a treure diners per fer una compra important. el primer que van fer és intentar convence'm de que en comptes de treure els diners d'un compte a termini (que et dona interés!, deien) demanés un crèdit (que em costaria encara més interés! però això no m'ho van dir). o sigui que la seva proposta era que em deixarien els meus propis diners en crèdit i jo els pagaria per haver-ho fet.

quina poca vergonya! em vaig mirar a l'empleat pensant: te n'adones del que estàs dient? d'acord, t'han convençut de que ho diguis així, però entens el que m'estàs proposant? sinó ho entens tens un problema. però si ho entens és que ets tan lladre com els que t'ho han sugerit. em vaig enfadar tant que els vaig tractar de lladres. com poden intentar enganyar a la gent d'aquesta manera tan barroera?

ja sé que això és insignificant comparat amb lo que explica el greg a la seva carta. però en un sentit és pitjor. ja que si un multimilionari deixa de guanyar uns quants milions segurament la seva vida ni ho notarà. però una estafa petita pot fàcilment representar un gran daltabaix per una família de renta mitjana. 

stardate: l'idus de març

pel que diuen els que hi entenen els qui voten (comparat amb els que no voten) són:

més vells

més rics

més blancs

més dones

tenen més estudis

suposo que per tot això, després de molts anys de no votar, ja voto. però després de veure aquesta peli, els idus de març, ... ja me'n tornen a passar les ganes

ja ho sabíem però jo no ho havia vist tan clar: no hi ha un pam de net. i encara el més immaculat, quan es posa en política, es torna el que no era ... o potser sempre ho havia estat?

i el que d'entrada havia de ser el dolent, perquè entre altres coses fuma (i els que fumen per força han de ser dolents! sobretot en pelis americanes), al final potser no ho és tant ... o potser és només perquè els bons es tornen dolents ...


casualitats de la vida: avui justament és l'idus de març

stardate: políticament incorrecte

hi ha una teoria que em ronda pel cap des de fa dies. i com més hi penso més em convenç.

fa uns anys, quan tots erem molt rics i tot anava molt bé, els governants van decidir que seria òptim que tothom pogués accedir als estudis universitaris. i vinga a fer universitats públiques, i la gent vinga a estudiar. això va ajudar a mantenir els nivells d'atur baixos, ja que mentre estudiaven, els joves no comptaven com aturats. però també va fer baixar molt els nivells de preparació dels universitaris.

ara diuen que els joves que tenen més estudis són els que estan mes poc satisfets amb l'estat de l'economia. i l'explicació que jo hi trobo és la següent: tots aquells que haurien estat uns fusters excel·lents ara són uns advocats mediocres.

aquells fusters excel·lents ara podrien ser els creadors d'uns ikeas que ens permetrien augmentar el PIB i les exportacions. aquests advocats mediocres ara engreixen les llistes d'aturats.

originalment el problema va ser que després d'organitzar el creixement de les universitats ningú va planificar què se'n faria de tants llicenciats. ara el problema és molt més greu perquè amb la crisi no hi ha recursos per fer-hi res.

potser és una teoria bastant políticament incorrecte, però a mi em convenç.

stardate: intocable

me la recomanen. i jo convençuda que aniria dels intocables de l'eliot ness (aix! aquell kevin costner tan jove, tan guapo i tan llest!). però no. en l'original aquesta es diu 'intouchables' i aquella 'untouchables.' i no té res a veure. però m'ha agradat molt: fa riure, fa plorar, fa pensar, ... es fa curta, cosa que últimament no em passa gaire!

stardate: hem de ser-hi tots

el diumenge 18 de març a les 12 del migdia tots a la plaça catalunya.

més informació aquí.

les instruccions:

Indicacions

Hem elaborat una sèrie d’indicacions i contraindicacions amb les que hem de ser molt respectuosos perquè aquesta acció surti correctament. Esperem que sigui així.

1- Els participants hauran de venir en grups petits dissimulant, com si fossin turistes o estiguessin passejant. En cap moment ha de semblar que hi ha una acció preparada. Us animem a portar una barretina catalana que us haureu de posar quan comenci l’acció.

2- A les 12:00h en punt començarà l’acció. Un grup de persones començarà a cridar IN-INDE-INDEPENDÈNCIA. Mentrestant, tots els participants es mantindran fora del centre de la Plaça Catalunya.

3- Un primer senyal acústic indicarà el moment que tothom vagi entrant progressivament a l’espai en concret i es vagi afegint al grup. És molt important que la incorporació a la s’efectuï de manera suau i progressiva, evitant les presses i corredisses.En aquest moment ens posarem la barretina catalana.

4- Tota l’acció es realitzarà mirant a una mateixa direcció. Progressivament, es cridarà cada vegada amb més energia IN-INDE-INDEPENDÈNCIA.

5- Durant tota l’acció tothom alçarà el puny dret en direcció al cel i el mourà al ritme de IN-INDE-INDEPENDÈNCIA. Seran benvingudes totes les senyeres i estelades, com més n’hi hagin millor.

6- Aquesta acció finalitzarà després d’uns 3 minuts. Un senyal acústic en marcarà el final. En el moment que se senti el senyal final, es farà un silenci absolut, la gent es treurà la barretina, es dispersarà ràpidament cap a fora de l’espai i tenint molt en compte que no s’ha de provocar cap tipus d’embús entre les persones. És imprescindible que el centre de la Plaça Catalunya quedi absolutament buit el més ràpid possible, com si no hagués passat res.

7- Els participants hauran d’abandonar el centre de la Plaça Catalunya i els seus voltants de la mateixa manera que han vingut, en grups petits, dissimulant, com si fossin turistes o estiguessin passejant.

CONTRAINDICACIONS

1- Un cop s’acabi l’acció ningú es pot quedar a comentar la jugada al costat de l’espai en concret. Tothom se n’haurà d’allunyar a més de 100 metres en qualsevol direcció.

2- Per mantenir el caràcter transversal de la FLASHMOB PER LA INDEPENDÈNCIA no s’admetran símbols de cap formació política.

3- Per reforçar el caràcter pacífic de la iniciativa, no s’acceptarà cap demostració despectiva i/o agressiva envers persones, entitats o països.

4- Es serà respectuós amb el medi ambient (mobiliari urbà, plantes, arbres, etc…), no es tiraran papers a terra ni ningú es col•locarà a cap lloc on estigui prohibit.

stardate: regal d'adolescència

hem arribat a una edat i estem en un moment on costa molt trobar què regalar-li per l'aniversari.

sobretot perquè a mi m'agrada regalar coses pràctiques, que facin servei. no m'agrada regalar coses que facin bonic. perquè no calen, i a més: vés a saber si el receptor troba bonic allò que a tu t'agrada.

al final he tingut una idea. hi ha qui diu que és massa jove. però jo els he agafat que durin... que no caduquin de seguida. la idea no és que s'hagi de posar a fer-los servir ja. sinó que quan li convinguin els tingui a mà.

per molts anys!!!

stardate: la xarxa dels morts

suposo que a internet es poden trobar altres eines semblants. però a mi el facebook em sorprèn perquè amb quasi bé gens dedicació t'arriba un munt d'informació.

és clar que la informació arriba barrejada: aquella molt interessant junt amb aquella que no et diu res. però no és gens costós passar per damunt de la que no interessa.

només de tant en tant em trobo al facebook sense que hi hagi res que valgui la pena. això fa ràbia però no passa gaire sovint. de fet, el faig servir com a canal de notícies de veritat: quasi bé només busco als diaris digitals aquelles notícies que he vist primer al facebook.

a més a més, hi ha tota la part de xafardeig: sobre el que fan els amics i coneguts, i sovint sobre el que han trobat a la xarxa i han decidit compartir. això també és bonic. mira, ara hi vaig trobar un link a l'entrevista de nou hores que el toni soler li fa fer al pepe rubianes i em va fer gràcia tornar a veure-la. això sí: a trossets!

però de tot el que he vist al facebook el que més m'ha impactat són les notícies sobre les morts. potser perquè són notícies que sempre són impactants quan es refereixen a coneguts. potser perquè no estic acostumada a trobar-me-les per internet. i la qüestió és que aquestes notícies m'impacten fins i tot si es refereixen a desconeguts. que de fet, no ho poden ser tant desconeguts perquè han de ser com a mínim amics dels teus amics. i si són al facebook de seguida pots fer de manera de coneixe'ls una mica.

i llavors arribes a la xarxa dels morts: quan cerques al google el nom d'algun desaparegut recent t'hi pots trobar la seva última entrada al blog, la seva última publicació al mur del facebook, les reaccions dels seus amics i coneguts davant la noticía de la seva mort per tot arreu: als comentaris del seu blog, al seu mur, als altres murs, a les fotos etiquetades i comentades.., deuen ser pàgines que no s'acaben mai de tancar.

stardate: moments z

et sabia a prop i això em posava nerviosa. m'acostava cap a tu i no podia pensar en altra cosa. quan ja quasi bé et tenia davant vaig fer un gir sobtat. vaig canviar de rumb. no volia que ens trobéssim mentre jo em sentís tan neguitosa. i sobretot tenia ganes de veure't. feia molt temps, massa temps, que no ens vèiem.

quan em va semblar que havia aconseguit tranquil·litzar-me vaig fer una nova aproximació. i aquest cop no vaig fer cap retomb, ni em vaig aturar abans d'arribar. vaig venir directe a tu.

com sempre. agradable. deliciós. una trobada que tu vas fer tornar suau, serena. encara que uns minuts abans això hagués semblat impossible. la volia fer durar però em feia por que es trenqués. va ser tendre mentre va durar i es va acabar dolçament.

i n'hi van haver més. les aproximacions ja van ser calmades i directes. a vegades venies tu. a vegades venia jo. i totes les vegades agraïa les teves demostracions d'afecte i sobretot el content que et mostraves de veurem.

vam compartir moments i vivències. sempre envoltats d'una emoció intensa. era fantàstic de viure i difícil d'entendre. i el millor va ser quan em vas explicar que m'havies estat buscant, i que volies tornar a buscar-me. això em va emocionar molt. potser perquè jo no sóc capaç de dir aquestes coses.

stardate: m'agrada mirar-lo