"hauries de voler sortir d'aquesta corassa que t'autoimposes. i
anar a buscar tot allò que vols. segur que ho trobes. l'única raó per la que
no ho tens és perquè no ho busques."
tinc la impressió de què tot això ja ho sabia. i ho considerava molt
important i valuós per poder sobreviure. potser ho havia oblidat. però no me
n'havia adonat que ho havia oblidat. el temps va massa depressa. cada cop més
depressa. i com depressa va menys sóc a temps de pensar en les coses que van
passant. menys sóc a temps d'adonar-me que hauria de frenar.
"potser hauries de començar per escriure tot allò que sents, tot
allò que vols. tot allò que desitjaries sinó tingués aquesta corassa que no
t'ho permet. d'aquesta manera començaries a definir com a real allò que vols. per
poder escriure-ho ho hauries de pensar bé, en detall. quan ho tinguis escrit ja
serà més teu. ja seràs més tu."
em recorda una frase que s'em va quedar de quan estudiava sociologia:
'allò que es defineix com a real és real en les seves conseqüències'. ara m'adono
que l'anomenen el teorema de W.I.Thomson.
per fer aquest exercici ho podria escriure en un paper, i quan ho hagués
abocat bé tot, podria agafar el paper, fer-lo bocins i llençar-lo. crec que l'efecte
hauria de ser el desitjat: hi hauria pensat molt, ho hauria descrit
acuradament. un cop fet, l'escrit ja no serveix per res i es pot llençar. però
potser el fet d'estripar-lo i llençar-lo podria tenir algun efecte negatiu.
potser ho podria fer directament al blog. així no hi hauria perill de
que es pogués destruir. a més si la qüestió, en un sentit, és sentir-se
compromesa amb un objectiu concret, fer-ho públicament hauria de fer més
efecte, suposo.
està clar que reconec que té tota la raó, i també queda clar que de
moment només estic procrastinant ... a veure quin dia m'hi poso.
5 comentaris:
Un exercici de consciènciació?
També formen part del camí, no ho dubtis.
Doncs ja veus que tens deures per a fer. Però digues-li procrastinar o digues-li madurar-ho, tobar el moment adequat i el mitjà idoni. No crec que sigui una cosa ha fer si no es té una mica de consciència del què es vol fer i aconseguir. Així que reserva-t'ho per a quan ho tinguis més madurat i més interioritzat!
ja estàs tardant guapa!
;)
(per cert, jo no trencaria el paper... jo me l'enganxaria a la capçalera del llit o a la nevera segons t'agradi més per llegir-lo i repetir-lo cada nit i cada matí com a mínim... per què segueixi essent real i que la pressa no et faci oblidar el què és realment important...)
Joan, si, però: quina mandra!!! per això vaig donant tombs i tombs ...
porquet, deu ser que ho estic madurant... però noi! deu estar molt verd :-)
mar, i jo ja t'esperava! :-D quan sigui real.. ho farem durar d'alguna manera... però encara no ho és real :-)
Certament es podria veure el seu entusiasme en el treball d'escriure. El món espera encara més apassionats escriptors com vostè, que no tenen por de dir el que creuen. Sempre segueix al teu cor.
Publica un comentari a l'entrada