tinc son i el cap espès. ahir vaig anar a dormir molt tard. i alguns
excessos es paguen molt cars a la meva edat. la raó va ser que em vaig quedar
totalment enganxada de la novel·la del lluís llach i no vaig poder posar-me a
dormir fins que no la vaig haver acabat.
em va agradar des del començament. la trobava enginyosa, curiosa, i molt
agradable de llegir. potser en part es devia a que sabia que l'havia escrit
ell. potser perquè des del començament sobrepassava les meves expectatives. a
l'anar avançant en la lectura la cosa va anar millorant i molt. de manera
espectacular.
els temes que s'hi barregen no sorprenen. i això no ho critico, al
revés. trobo que és molt millor escriure sobre coses que siguin familiars i que
es coneixin bé que no pas sobre allò del que no se'n té experiència.
la manera d'explicar les coses sovint fa pensar en les lletres de les
seves cançons. com no podia ser d'una altra manera. tot surt del mateix lloc.
vaig tenir aquesta sensació moltes vegades mentres llegia. però em quedo amb
dues frases:
"nosaltres érem només la pols que algun erudit
haurà d'espolsar bufant damunt del paper per poder llegir més clarament el que
hi ha escrit."
"ella apagà l'espelma i jo vaig encendre un
món de records ..."
encara que jo no sigui cap experta, no estic gens d'acord en cap de les
crítiques que li va fer el pere
antoni pons a l'ara.
ara bé, el que més m'ha impressionat és que no hi ha manera d'endevinar
que passarà. d'entrada el que queda clar des del començament és que el
protagonista no morirà, ja que és ell qui amb més de vuitanta anys narra tota
la història. però això és igual. perquè a la novel·la hi passen un munt de
coses impredictibles. que espanten, sorprenen, emocionen, ... i quan et sembla
que el més fort ja ha passat, i tot s'hagi calmat, arriba una situació encara més
intensa, i quan ja sembla que la cosa s'acaba i ara sí que li costarà trobar un
final, la història continua i molt naturalment troba un final, com si no pugués
passar cap altra cosa.
i això ho trobo molt important. perquè n'estic tipa de llegir novel·les
i veure pel·lícules pensant: ja es veu com s'acabarà però va, fes un esforç i
continua, per si un cas.
10 comentaris:
Me l'apunto per si el veig.
doncs el tindrem que llegir, tinc molta curiositat...
Ja la tinc, a punt al pilonet... amb moltes ganes...
Aquest el llegiré sense cap dubte,JA! Tinc ganes de perdre la son per un llibre on el previsible és imprevisible.
Un servidor té el mal costum de llegir-se la darrera pàgina en començar a llegir un llibre.
Una altra bona crítica que llegeixo! Al final em convencereu... mira que em fa por que caigui el mite!
Jo, ja em pot agradar un llibre que a la que m'estiro al llit i llegeixo 5 minuts caic ben dormit com un soc!
me n'alegro que aquest escrit us animi. penso que el llibre val molt la pena. i no pateixis, porquet, que el mite no et caurà sinó que et pujarà més amunt! :-)
A veure si m'animo a llegir una miqueta... ;-)
Tot just l'he començat a fullejar, sense posar-m'hi seriosament i així, d'entrada, m'ha fet la sensació, potser equivocada, que és com estar escoltant a una persona gran que explica les seves vivències.
colpidor,encantador i sorprenent. recomenablen per tots els que vulguin coneixer uns tristos dies dins la nostre historia. MG
Publica un comentari a l'entrada