stardate: l’ampolla

fa molts dies que és allà al damunt. va ser un regal. la vaig trobar molt bonica. el dia que va arribar la vaig obrir. en un parell de dies ja s’havia acabat. i en comptes de llençar-la la vaig deixar allà al damunt. i encara hi és.

normalment quan una ampolla m’agrada, la netejo, li trec les etiquetes, hi poso alguna flor o algun enredo i ... després li he d’anar treient la pols!

en canvi, amb aquesta, que és bonica perquè sí no ho he fet. l’he deixat allà al damunt tal qual.

a vegades em fa nosa. no m’agrada tenir coses perquè sí. m’agrada tenir a mà les coses que fan servei. i les que no calen, doncs no cal que hi siguin. per això a vegades me la miro i penso que l’hauria de llençar. que allà damunt no hi fa res. només fa nosa.

però hi ha dies que em fa companyia. em fa pensar. penso en el dia que va arribar. penso en el que va passar. penso en el que va significar. penso en tot el que ha passat des d’aleshores. penso que hi ha coses que m’agraden molt. penso que hi ha coses que em desesperen. penso que hi ha coses que encara no entenc. quan faig la mitjana no sé si em dóna positiu o negatiu.

i acabo pensant que està bé que l’ampolla blava segueixi allà al damunt mentre no sigui capaç de calcular la mitjana.

si un dia la mitjana em surt positiva, la netejaré, li treuré les etiquetes i la posaré en un lloc privilegiat (on no faci nosa, si pot ser!)

i si un dia la mitjana em surt negativa, la llençaré.

stardate: sí que vinc!

una travessa de quatre dies per la serra del cadí a fer la ruta dels cavalls del vent. els meus amics excursionistes de les cames llargues em proposen d’acompanyar-los.

em fa molta il·lusió, però:

i si mentres sóc fòra a casa em necessiten?

i si no puc organitzar la supervivència de la família sense mi?

i si no acabo la feina a temps per estar lliure el dia de la marxa?

i si no aconsegueixo seguir la marxa al ritme d’aquelles cames tan llargues?

i si abans del quart dia punxo?

i mentre m’estava dutxant vaig començar a imaginar-me caminant per les muntanyes. tenint la impressió que tot anava bé, allà dalt i a casa també. i convencent-me de que era una experiència que no em volia perdre.

tot sortint de la dutxa vaig anar directa cap a l’ordinador: apunteu-m’hi que vinc!

després ja pensaré en com organitzar la resta.

stardate: ells són així

‘ara que anirà a viure amb la seva noia estarà més alliberat’

està clar, no?

ara que estan sortint junts però no viuen junts, continuament s’ha de preocupar de buscar temps per veure-la. ha de pensar coses per fer junts. ha de telefonar-la per saber com està.

quan visquin junts ja no caldrà. com que les rutines diaries ja les faran junts, no caldrà haver de dedicar temps del seu lleure per estar amb ella. llavors podrà quedar per anar amb els amics més sovint, per anar al cinema, per fer una cervesa, pel que sigui.

flipant!

stardate: estimat,

has estat la meva inspiració d’uns quants apunts. l’estil que faig servir al blog sovint no és molt directe, però jo diria que coneixent de primera mà les experiències a les que fan referència hauria de ser fàcil per tu identificar-los.

en canvi em dius que no n’has identificat cap. potser alguns no els has llegit. potser altres no els has entès.

com que no faig servir etiquetes, segurament la recerca dels apunts ‘teus’ no és massa fàcil. encara que si fes servir etiquetes no n’hi hauria posat cap amb el teu nom, i la recerca tampoc seria et gaire més fàcil.

aquest te’l dedico en primera persona. perquè no hi hagi lloc per dubtes. espero que no tinguis problemes en identificar-lo. i te l’escric facilet perquè quan ho facis el puguis entendre a la primera. encara que te’l llegeixis molt depressa.

de fet te’l faig curtet perquè així, quan em diguis que l’has descobert, me’l puguis explicar tot sencer. a mi em farà contenta.

petons

stardate: saramago

avui s’ha mort. i com que és una personalitat ha sortit com a notícia als diaris. suposo que hi ha moltes raons que l’avalen. una d’elles és que va guanyar un nobel. això a mi no m’impressiona perque sóc seguidora de les teories conspiracionistes. més aviat em fa sospitar. però el que sí és segur és que ha venut molts llibres.

al contrari del que em passa habitualment quan toca parlar de literatura, d’aquest senyor n’he llegit bastants.

(de fet, tenia la impressió d’haver escrit un apunt fa temps sobre els seus llibres, però com que no he estat capaç de trobar-lo deu ser que no!)

vaig començar amb la caverna. em va tenir enganxada fins al final, quan em vaig adonar de que potser no havia entès res de res.

convençuda que era culpa meva, vaig intentar-ho de nou amb l’evangeli segons jesucrist. també em va enganxar moltíssim. m’ho vaig passar molt bé llegint-lo i estava segura de que aquest cop si que el podria entendre. i al final vaig tenir la mateixa sensació: no havia entès res de res.

vaig tornar-hi amb l’assaig sobre la ceguesa. quina passada. llegia i llegia. semblava que mai en tenia prou. tot i que cada cop tot el que llegia em feia més angúnia. i quan el vaig acabar tornem-hi: perquè carai ho ha escrit tot això? què volia dir?

quan em vaig posar a llegir l’assaig sobre la lucidesa ja havia perdut la inocencia. podia endevinar què em passaria i no vaig ser capaç de decebre’m.

les intermitències de la mort em van decebre ja des de bon començament. potser ja degut a la meva actitut. el final el veia venir molt clar, i pel camí ja no m’emocionava.

després de grans insistències em vaig posar a llegir tots el noms. i va passar exactament el mai que sempre.

de tots aquests llibres no me’n queda cap. tots els he anat regalant. convençuda de que jo mai els tornaria a llegir. i pensant que potser a algú altre li farien més servei que a mi.

avui al blog col·lecció de moments de la carme hi he trobat:

“Yo no escribo para agradar ni para desagradar. Yo escribo para desasosegar. Algo que me gustaría haber inventado, pero que ya lo inventó Fernando Pessoa, El libro del desasosiego. Pues a mí me gustaría que todos mis libros fuesen considerados «libros para el desasosiego».” J. S.

això m’ha ajudat a explicar-me una mica el que em passava. crec que es pot dir que ha aconseguit el seu desig. de totes maneres em sembla que no m’agrada sentir-me tan manipulada. encara que de fet això sigui el que d’alguna manera fan tots els llibres.

stardate: canvis de rumb

quan arriba el vespre estic cansada. ja no sé com posar-me la sofà. tot em fa nosa. el meu pensament racional em diu que vagi a dormir. que ja tinc una edat i he d’assumir les meves limitacions. llavors fas que em passin tots els mals i el pensament racional desapareix. estic a punt pel que sigui.

al matí quan em desperto penso que m’agradaria seguir dormint. que no n’he tingut prou. per això em poso el despertador una mica abans de l’hora que m’he de llevar. per gaudir de la somnolencia una mica més. deixar-m’hi caure de nou. però fas que aquest desig se’n vagi de sobte, i que estigui més desperta que mai. a punt pel que sigui.

ens hem entretingut. és tard i farem tard a la feina. el meu pensament racional diu que ja és hora d’acomiadar-nos. i quan ens fem el petó de comiat, de cop tot canvia. res de racionalitat. hi ha alguna cosa que ho domina. i ens deixem dominar.

m’agraden aquests canvis de rumb.

stardate: la crisi

per què hi ha crisi?

doncs, mira perquè

(amb permís del josé luis)

acabo de veure que a la traducció que vaig trobar a la web i que vaig posar als comentaris li falta un trosset de diàleg que crec que és el millor de tots. per això l'he refet tota en català:

[Cartell: 15$ el got de llimonada] 


Sussie: 15 dòlars un got!??? 
Calvin: doncs sí! en vols un? 


Sussie: com pots justificar cobrar 15 dòlars?? 
Calvin: oferta i demanda.

Sussie: on és la demanda? no la veig la demanda! 
Calvin: hi ha un munt de demanda! 


Sussie: si? 
Calvin: segur! com a únic accionista de l’empresa demando beneficis monstruosos de la meva inversió. 


C: com a president i director executiu de la companyia demando un salari anual desorbitant.


C: i com a treballador propi demando un salari alt i tot tipus de beneficis socials. i després hi ha els costos de gestió i de producció! 


S: però si sembla que només has posat una llimona en aigua bruta. 
C: si vull ser competitiu he de reduir despeses. 


S: i què passa si em poso malalta? 
C: el nostre lema és "el risc és del usuari"! hauria de cobrar més si seguíssim les regulacions de salut i de medi ambient.

S: estàs boig. me’n vaig a casa a beure una altra cosa. 


C: això! ara posa’m a l’atur! sou vosaltres, la gent anti-negoci que feu malbé l’economia!

C: grrrr. 


C: necessito un subsidi...

stardate: jesús moncada

ho he intentat vàries vegades. però sempre m’ha costat molt llegir-lo.

m’hi he tornat a posar gràcies a la iniciativa del pere de saragatona.

amb ‘camí de sirga’ potser aconseguiré arribar al final.

de moment em quedo amb una frase que hi surt repetida i que m’ha colpit:

‘Són com l’Ebre i com el Segre. L’aigua mai no acaba de passar.’

stardate: reimagined (ii)

faré servir el mateix títol de l’apunt anterior per rescabalar-me de la poca feina que vaig fer quan vaig comentar el llibre ‘contra el vent del nord’ aquí.

dues persones que no es coneixen de res es troben per email. la raó és un error en l’adreça. l’error repetit sense voler, i la casualitat fan que les converses s’allarguin.

això exactament em va passar a mi. per això d’entrada el llibre em va enganxar.

la continuació de les converses per email fa que les dues persones vagin deixant anar detalls de la seva vida. i com que cada una no en sap res de l’altra, els petits detalls van alimentant la imaginació i les ganes de saber-ne més.

diuen que per email escrivim sense pensar tant com pensariem si ho haguéssim de fer en paper. la raó és que et poses davant de l’ordinador. escrius el que et surt. cliques a enviar. i ja està. ja no et pots repensar res del que has deixat anar.

com que normalment davant de l’ordinador estem sols, els pensaments deuen ser més lliures de restriccions socials. més del que ho són quan tenim la persona davant i li parlem. suposo que tot aixó fa que les converses puguin ser més riques i més íntimes.

cada vegada que escrivim és perquè volem rebre respostes. volem rebre respostes perquè són la senyal de que hi ha algú que està pendent de nosaltres. això és aliment per l’ego. i aquest sempre crea addicció.

per altra banda, el missatge arriba molt ràpid a l’altra banda. i torna tan ràpidament com l’altra persona és capaç de respondre. això alimenta l’addicció.

i això és el que passa als protagonistes del llibre, i segurament a qualsevol altra persona que poc o molt faci servir l’email (o no?).

a mi segur que si. per això durant un temps em vaig resistir a posar adsl a casa. volia desengantxar-me, i necessitava posar-me restriccions. ara crec que ho tinc bastant més controlat ... tot i que si he de ser sincera, tinc els meus dies i les meves temporades.

ara bé, als protagonistes del llibre els costa decidir fer un pas més enllà de l’email. conèixer’s en persona tindria l’avantatge de satisfer les curiositats dels dos, però el desavantatge d’acabar amb un tipus relació per començar-ne un altre. això els fa por. i això és la raó que permet fer-ne una història per un llibre.

i precisament això a mi no m’ha passat ni em passarà. no sé si per massa impaciència o per massa curiositat, més aviat m’inclino per obrir la gallina dels ous d’or i veure que hi ha dintre. i per això no podré escriure un llibre amb la història de la meva vida.

stardate: reimagined (i)

tinc la impressió que darrerament no estic gaire inspirada. els posts que escric són més aviat descripcions. sembla que no hi afegeixi gaire cosa de collita pròpia. i la veritat és que tant la millor sèrie de ciència ficció com el llibre que m’ha enganxat més últimament m’han fet pensar molt.

per això m’he decidit per adoptar part del títol de battlestar galactica per mirar de posar-hi remei.

la sèrie que vaig comentar aquí es titula ‘reimagined battlestar galactica’ perquè és un ‘remake’ d’una sèrie més antiga que diuen que no val gaire la pena. aquesta sèrie reimagined fa pensar molt sobre l’objectiu de la vida i l’objectiu de la humanitat.

un grup de pocs supervivents de la humanitat ha de mirar com fer per sobreviure, i defensar-se dels atacs d’uns robots que ells mateixos van crear i que han destruït tots els planetes que habitaven els humans. aquests robots han evolucionat i semblen humans en molts aspectes. en un sentit són els fills que es rebelen contra els pares.

els objectius de cada facció en guerra no són clars. passen de voler aniquilar l’adversari a la necessitat de fer possible una supervivència conjunta. això fa la sèrie molt interessant encara que no és la part més interessant que jo hi vaig trobar.

el paper de la religió, o millor, de les religions també s’analitza amb detall. els robots tenen un únic deu, els humans son politeistes de l’estil dels romans. l’accent es posa en l’efecte que tenen les religions sobre les maneres de fer i de pensar de les diferents societats. i es demostra la seva utilitat i les seves fallides.

la política és un tema recurrent també. des de la corrupció, fins a les negociacions més subtils. pasant per cops d’estat, i atacs terroristes. com es legitima un govern, com es prenen les decisions, com es decideix el que necessita la gent, com es pot aniquilar un adversari electoral. no hi ha cap decisió fàcil. cada escenari es planteja molt clarament i les resolucions no son gratuites.

l’amor, no hi podia faltar, hi és present en totes les dimensions possibles. des dels típics enganys, fins als matrimonis estables durant milers d’anys.

cada detall sobre cada un d’aquests temes fa que tots els capítols siguin interessantíssims. tanmateix, jo prefereixo la part més intimista. cada un dels protagonistes de la sèrie també s’enfronta a grans contradiccions sobre els objectius personals. l’evolució de cada personatge ens mostra com el que un es planteja com a objectiu en la vida es va modelant i canviant a mesura que el que l’envolta va canviant.

suposo que deu ser important tenir un objectiu a la vida, perquè si no en tens pateixes. però per altra banda lo important és la flexibilitat. saber anar adaptant l’objectiu en cada moment tenint en compte la disponibilitat de l’entorn i el que es va aprenent pel camí.

stardate: expectatives encertades

me’l van recomanar quan aquí encara no havia sortit. ni en català ni en castellà. pensant que m’agradaria. i l’han encertat del tot.

explica les converses per email d’un home i una dona que es troben per casualitat. les expectatives s’originen en una història que vaig explicar aquí.

entre una cosa i una altra feia temps que no llegia. perquè he passat massa temps mirant sèries de ciència ficció. perquè els llibres que he començat no m’han emocionat prou per seguir. perquè tenia masses coses al cap que feien que anès massa atrafegada.

aquest però me’l vaig llegir en un vespre. entre mig hi van haver algunes interrupcions. però fins que no el vaig acabar no me’n vaig anar a dormir.

no és gaire llarg. està escrit d’una manera molt engrescadora. des de bon començament m’ha tingut intrigada. hi ha algunes frases memorables. fa pensar molt. i al final diu que hi ha una segona part que no sortirà fins a la tardor. quina espera que m’espera!

pel que diuen ha tingut un gran èxit a alemanya, i crec que en tindrà per tot arreu.

es diu ‘contra el vent del nord’ i està escrit per daniel glattauer. en català està publicat per la campana.

stardate: la millor sèrie de ciència ficció

durant mesos me la va recomanar. insistia i tornava a insistir. i jo no li feia cas. devia tenir el cap ocupat en altres coses.

un dia em va fer un regal. va ser una sorpresa múltiple. perquè normalment no me’n feia de regals. i perquè de fet era el seu aniversari i més que fer regals li tocava rebre’n.

era un dvd amb la minisèrie de battestar galactica. les quatre primeres hores de la sèrie. va seguir insistint en que l’havia de veure.

no vaig tenir més remei que posar-m’hi. vaig començar amb la versió en anglès i no entenia res del que passava. vaig recomençar amb la versió en castellà, i amb prou feines seguia el fil.

quan encara no anava per la meitat de la minisèrie ens vam trobar i en vam parlar. ell estava tan il·lusionat com abans i jo seguia tan escèptica com abans. però els seus comentaris em van ajudar a entendre el que ja havia vist. i quan m’hi vaig tornar a posar ja va estar: no només entenia el que estava passant sinó que en volia més.

quan es va acabar la minisèrie del dvd, vaig seguir amb els capítols de la primera temporada per internet. d’un en un, de dos en dos, de tres en tres ... fins que he acabat amb les quatre temporades.

mentrestant ens hem trobat un parell de vegades, i n’hem parlat. per on vas? quants en coneixes? no m’expliquis res del que encara ha de passar. ja veuràs, ja veuràs.

els seus comentaris d’expert m’han ajudat molt a seguir el fil. per mi no era fàcil. passàven moltes coses, i molt estranyes. i com que semblàven molt interessants no volia perdre detall.

diu que és la millor sèrie de ciència ficció que s’ha fet. pel meu gust hi ha masses guerres. se’m fa difícil comparar-la amb star trek. en un sentit no tenen res a veure. per altra banda totes dues són bastant filosòfiques però aquesta sèrie és molt més emocionant. potser sí que té raó.

han estat molts dies d’obsessió, concentrada en la sèrie. ara ja està. avui hauré de viure amb el mono i amb el desconcert del final de la sèrie. fins que ens tornem a trobar i les converses de l’expert m’ajudin a aclarir-me.

stardate: quina visita!

arribo cansadíssima a casa i hi trobo una visita:

que puc anar a fora?

que puc jugar a pilota?

que em puc banyar?

que em vens a veure com em banyo?

no puc! estic molt cansada i encara he de fer el sopar!

va cap al lavabo.

que tens tovalloletes?

no ho sé! potser per algun calaix en trobaràs.

silenci.

després d’una estona de silenci vaig a controlar.

que va tot bé?

sí. estic endreçant els calaixos de l’armariet del lavabo que els teniu molt desendreçats.

un sol de nebodet!

stardate: vols venir?

m’agradaria molt venir amb tu. és un lloc que m’apassiona i el conec molt bé. m’agradaria ensenyar-te’l, portar-te per tots els racons meravellosos que té. però no pot ser.

estaria bé veure un lloc nou. m’agrada viatjar i conèixer llocs. però prefereixo quedar-me.

oh, sí. és la il·lusió de la meva vida. i aquesta gran oportunitat no me la vull perdre. però ara que hi penso una mica, potser no és una bona idea. ara no.

o sigui, hi aniré sola.