stardate: coincidències

fa uns dies quan el pere de saragatona parlava de dies estranys a mi també em van començar a passar coses estranyes. aquell dia mig ho vam comentar. llavors va ser una casualitat meva aillada que va coincidir en el temps amb una casualitat viscuda pel pere.

el dia que el pere va escriure aquell apunt era el vint de març, dia que va començar la primavera. quan les coses extranyes van començar a passar va coincidir amb l’inici de la primavera.

aquest inici de primavera tinc la sensació de viure en un cicle. tinc la sensació que alguns esdeveniments que van passar fa anys, sempre al començament de la primavera, aquest any es tornen a donar també al començament de la primavera.

com en aquella pel·lícula del dia de la marmota (‘atrapado en el tiempo’). allí un periodista es trobava revivint vàries vegades el mateix dia. tot se li repetia exactament igual menys la seva percepció de què el que anava vivint ja ho havia viscut.

de fet allò passava quan intentàven preveure quin dia començaria la primavera, i a mi em passa quan comença la primavera. una altra coincidència!

en l’últim apunt que he escrit, ja dins la primavera, criticava les persones que davant d’una pregunta fàcil, tipus ‘vols?,’ donàven respostes llarguíssimes. i insistia amb lo fàcil que és dir sí o no. doncs bé, el mateix dia que publicava aquest apunt em van preguntar ‘vols?.’

d’entrada vaig començar a donar una resposta que no era ni sí ni no. llavors vaig pensar en el post que acabava d’escriure. quan me’n vaig adonar vaig dir que no ho podia respondre perquè no ho sabia, ja que m’havia agafat per sorpresa i no ho tenia pensat.

pressionada per haver escrit aquest post, i també perquè el meu interlocutor va ser bastant insistent, aviat vaig decidir donar-li una resposta. la veritat és que després de decidir em vaig quedar molt descansada i per això agraeixo tant l’haver escrit el post com la seva insistència.

stardate: excuses

- vols o no vols?

- què vol dir voler?

en aquest punt no sé què contestar. em fa enfadar que persones que normalment demostren molta educació i alts nivells d’intel·ligència arribin a fer aquestes preguntes. la meva resposta espontània en aquest punt no l’escric perquè no m’agrada. potser el que hauria d’haver dit és:

- voler és un verb. vol dir tenir la intenció determinada d’obtenir alguna cosa, o tenir la intenció determinada de procurar alguna cosa (diccionari de l’iec). segurament és la primera paraula que entenen els nens petits, perquè és molt important per tothom i des de sempre. i tinc la impressió que el seu significat no s’oblida amb el pas del temps.

fer servir aquesta resposta elaborada en temps de calma mental no serviria de res. perquè això tothom ja ho sap. la conversa hauria seguit pel mateix camí.

- voler ja voldria però ... és que la vida és molt difícil, i ...

no puc escriure la continuació perquè no la recordo. segurament perquè arribats a aquest punt ja no l’escoltava. aquestes divagacions em treuen de pollaguera. no hi puc fer més.

la pregunta inicial és fàcil. només s’ha de dir sí o no. no calen més explicacions.

es pot tenir en compte que potser la pregunta arriba de sorpresa a qui l’escolta. en aquest cas podria ser que de fet no sap si vol o no perquè encara no ho ha decidit. llavors la resposta educada és: no ho sé. i una opció no tan educada és no contestar.

per tant, els significats de les paraules no fan falta i les explicacions si no s’ha donat cap resposta tampoc. són només excuses que es fan servir per evitar dir ‘no vull.’ mira que és fàcil de dir.

stardate: l’ex

fa uns dies em va visitar un ex. va ser una visita agradable. vam poder parlar com feia molt temps que no ho feiem. ens vam explicar les vides presents i també vam parlar una mica del passat. de coses que ara semblen molt llunyanes. vaig pensar que semblen tan llunyanes que ja quasi és com si no haguessin estat mai. potser en part és per culpa de la meva mala memòria. i en altra part deu ser per culpa del meu mal cor. em passa una mica com amb la cançó dels estopa

on hi ha aquell trosset que m’agrada tant:

dicen que el tiempo,

y el olvido,

son como hermanos gemelos,

que vas echando de más,

lo que un día echaste de menos

l’ex em va portar un regal de part de la seva dona. un ambientador pel cotxe.

"vaig topar amb el meu ex, vaig posar marxa enrera i vaig tornar-hi a topar." una bona pensada per un regal. una recomanació divertida, però no gens pràctica!

després alguns amics em van dir que trobaven estrany que tingués cap relació amb un ex. ‘els ex els vaig deixar de veure el dia que van esdevenir ex.’ potser és una bona idea. jo no ho he sabut fer encara. els arrossego indefinidament. com la pedra.

stardate: la pedra

fa un temps, anant per la muntanya, vaig fixar-me en una pedra. era petita, ovalada, blanca, amb molts forateds. em va agradar i me la vaig posar a la butxaca.

des d’aleshores que va de butxaca en butxaca. sempre la porto al damunt, a la butxaca de la jaqueta. mentre camino poso la mà a la butxaca i jugo amb ella. a vegades la trec i la faig voltar per les mans, de l’una a l’altra.

ara ja està una mica bruta de tant toquejar-la. a vegades penso que l’hauria de llençar. (o potser fotre-la al cap d’algú ... no, no, no)

perquè en el fons, què carai faig jo amb una pedra a la butxaca? qui hi ha que vagi pel món amb una pedra a la butxaca?

quan hi penso, me la miro, ... però no m’acabo de decidir. la torno a desar a la butxaca.

em fa pensar en tantes altres coses que potser convindria que llencés i no em decideixo a fer-ho: coses, feines, relacions, ...

la pedra existeix. la seva història és verdadera. i també és una metàfora per tantes altres coses.

stardate: els meus ídols

quan necessitava saber moltes coses del món i no en sabia gaires ell va ser el meu ídol. l’escoltava i mai en tenia prou del que m’explicava. encara que a vegades no l’entenia, sempre creia en el que deia. vaig seguir les seves indicacions, i em van portar a seguir els seus passos. i els seus passos em van portar molt lluny en molts sentits.

el vaig tenir com a referència durant molts temps. sempre pensant que ell representava més del que jo mai podria assolir. sempre creient que ell tenia al seu abast les veritats que jo buscava.

quan després d’un temps vaig anar a trobar-lo per explicar-li el que jo havia assolit, em va renyar. va despreciar tot el que jo havia fet i em va fer sentir molt malament. la seva opinió tenia molt valor per mi. i la seva crítica em fa fer malbé l’autoestima.

tot i que jo no volia altra cosa que ser aprop seu, vaig pensar que seria millor allunyar-me’n. perquè mai el podria considerar com un igual. tenia massa força sobre mi.

amb els pas del temps ens vam seguir trobant per diverses raons. a vegades ens vam buscar i a vegades ens vam evitar. a vegades ens vam enaltir, a vegades ens vam criticar. vaig aconseguir tenir la sensació de que el podia tractar com un igual. vaig estar contenta a l’adonar-me que ja no em feien por les seves crítiques. que de fet les podia contestar totes, i algunes no les acceptava i punt.

ara ja fa un temps que ha deixat de ser el meu ídol. és com si després de molts anys de mirar-me’l sempre molt d’aprop, de posar molta atenció al que deia, d’investigar en detall totes les seves explicacions, hagués arribat al fons dels seus arguments i hagués descobert que allí no hi havia cap criteri que em pogués convèncer.

fa temps que considero que el que em diu ja no val la pena, no em fa cap servei. jo tinc els meus propis criteris. els seus consells els trobo desafortunats. els seus objectius criticables. les seves estratègies inapropiades.

ara quan el veig em venen al cap moments del passat. l’efecte que els seus consells han tingut a la meva vida. i això encara ho agraeixo. com pot ser que un dia fos tan important per mi i acabi sent-ho tan poc?

de fet, aquesta història s’ha repetit en cada un dels ídols que he tingut: el primer, el segon, el tercer, ... tots. però cada cop la història passa més depressa. com més gran em faig menys tardo en destronar els meus ídols!

stardate: vigilem tots!

he frenat una mica de cop quan he vist un home empenyent un cotxet travessant el carrer pel pas de vianants.

hi havia cua en els dos sentits. els cotxes que anaven davant meu han passat sense aturar-se. venien cotxes continuament de cara que em tapaven la visió del pas de vianants. per això no he vist l’home ni el cotxet fins que ja eren molt aprop.

jo no anava gaire depressa. la frenada que he fet ha estat suau.

però l’home m’ha mirat amb una cara com si em volgués pegar. ha seguit caminant i m’ha seguit mirant de manera molt agressiva.

a veure. el risc a l’hora de travessar un carrer, ni que sigui pel pas de vianants, no te’l treu ningú. tothom pot tenir un descuit. n’hi ha que ni tan sols tenen l’hàbit d’aturar-se.

per tant, val sempre molt la pena mirar abans de travessar. això serveix per a tothom. no s’hi val a pensar que tothom ho farà tot bé, que tothom complirà totes les normes que s’han establert, quan el que hi ha en joc és tan important. si la teva vida o la teva integritat estan en joc més val no deixar-ho a les mans de l’atzar.

però si portes un cotxet que va precisament davant teu encara has de ser més curós. perquè poses en risc la vida d’un nen. en aquest cas el nen del cotxet segurament era el seu fill, perquè no abunden els cangurs del gènere masculí, tot i que sembli una contradicció.

no va passar res. però si hagués passat hauria estat terrible per tots. per mi hauria estat un desastre que no vull ni pensar. per aquell home hauria estat encara molt pitjor. diuen que no hi ha res pitjor que perdre un fill.

(jo tenia un cotxe xulíssim: groc i descapotable. sabia el risc que comportava: si tenia un accident aquell sostre no m’hauria estalviat de morir aixafada. vaig viure amb aquest risc mentre era sola. quan va arribar la jèssica vaig decidir que no podia fer-li córrer a ella aquest risc. i vaig canviar-me el cotxe per un amb sostre normal.)

crec que passar per un pas de vianants sense assegurar-se abans que no ve cap cotxe és una negligència que un mateix no es pot perdonar. i no estic intentant disculpar una falta que hauria estat meva òbviament i legalment. de fet penso que els dos havíem d’estar molt contents al veure que no havia passat res, i per tant aquella cara insistent d’odi no calia.

o potser sí, i un altre cop només m’estic mirant el melic ...

stardate: la cinta blanca

ja m’havien avisat que era en blanc i negre. encara que jo em pensava que hi hauríen trocets en blanc i negre. però no: tota és en blanc i negre.

comença en silenci. no hi ha música d’entrada. les lletres van sortint en mig d’una pantalla blanca.

però quan finalment s’omple la pantalla, val molt la pena. els paisatges, les imatges, els diàlegs, les històries que expliquen, tot.

alguns comentaria previs deien: quan l’hagis vist la comentarem, ja que hi ha coses que encara no he entès. i altres: no hi ha res a entendre!

és una narració d’uns fets ocorreguts en un poblet alemany. el que voldríem saber és perquè es van donar aquests fets. i això no està clar. igual que en la vida que no és pel·lícula tampoc podem pretendre saber el perquè passen les coses, tenir una explicació per cada fet.

a vegades podem saber les coses que passen, però no les raons per les que passen. a vegades podem saber el que fa la gent del nostre voltant però no les raons per les que ho fan. a vegades és difícil saber les raons per les que nosaltres mateixos fem el que fem.

després de veure aquesta pel·lícula és més fàcil adonar-se de que no ho podem entendre tot. jo vaig arribar a la conclusió que no tenia respostes, i que no en tindria per molt que m’hi capfiqués. llavors vaig pensar que això era exactament el que em trobava a la vida, on normalment em capficava buscant explicacions.

quan s’acaba la pel·lícula surten els crèdits negre sobre blanc sense cap música ...

stardate: dic o no dic

t’explico una cosa. et tinc al davant mirant-me i suposadament escoltant-me. però després de seguida rebo senyals de que no saps res del que t’he explicat. com si no hagués dit res. com si no haguessis entès res. i veig que fas el que et sembla sense tenir en compte res del que t’he dit.

per què parlar si normalment:

quan dic una cosa ningú em sent,

i si algú em sent ningú m’escolta,

i si algú m’escolta ningú m’entèn,

i si algú m’entèn ningú em fa cas?

però hi ha moments en què el que em diuen:

em fa sentir millor,

m’ajuda a entendre,

m‘ajuda a prendre decisions.

i també hi ha vegades que penso: me n’alegro molt d’haver parlat amb tu, ara ho veig més clar, parlar amb tu m’ha fet sentir millor, ...

què és millor parlar o callar?

parlar i emportar-te decepcions o callar i estalviar-te-les?

parlar i sentir agraiment o callar i sentir aillament?

hi ha dies que prenc decisions molt dràstiques sobre això de parlar o no parlar,

encara que al blog no es noti ...

stardate: visites del passat

aquests últims dies m’he estat trobant, per raons diverses, amb gent del passat. gent que fa temps que conec. gent que em porta records d’altres èpoques.

hem parlat d’ara i també del passat. totes aquestes persones tenen memòries meves que a mi em falten. m’expliquen coses del passat que jo ja no recordo. em pregunten coses que jo no sé respondre.

em sap greu no recordar coses que en un moment eren molt importants per mi. és com si haguéssin deixat de tenir valor. i encara que no ho vulgui reconèixer és així: la prova és que no ho recordo.

tinc la sensació que tothom té més memòria que jo i no sé perquè.

stardate: un gran favor

fa dies que estic refredada, tinc el cap espès, i això em feia sentir trista i deprimida.

avui m’he trobat amb una persona que també feia veu de refredada. i, per allò de l’empatia fàcil, li he dit: quin refredat que portes!

em contesta: no és un refredat. és que estic fent neteja. això va bé fer-ho cada canvi d’estació. és una manera d’alliberar-se de totes les brosses que el cos va acumulant.

llavors he reaccionat: això és el que m’està passant a mi. ja ho sabia però ho havia oblidat. des d’aleshores ja m’he sentit millor.

ell no ho sap però m’ha fet un favor molt gran!

---------------------------

fa un any parlava de mentides.

stardate: all good things …

això era el títol de l’últim episodi de star trek: the next generation. representa la primera part d’un proverbi que diu ‘all good things must come to an end.’ al meu poble diuen ‘tot lo bo s’acaba.’

amb això pensava ahir al vespre durant el que per uns moments semblava la última reunió de molins decideix. a més a més de valorar tot el procés passat, s’havia de parlar del futur. la plataforma molins decideix es va crear amb l’objectiu d’organitzar la consulta. un cop feta la consulta l’opció natural és que desaparegui.

i jo, mentre escoltava, m’entretenia a mirar les cares de tota la gent que hi havia al voltant de la taula. no en coneixia cap fa uns mesos. ara ja els conec a tots. alguns més que altres. totes les seves cares em son molt familiars ara. els conec a tots pel nom. amb tots ells he rigut, hem fet bromes, hem fet plans. i ara ja està? uf!

aquest sentiment que anava per dins devia ser generalitzat perquè quan van demanar qui podia anar a treure cartells, tots vam aixecar la mà. feia dies que no es veia tanta unanimitat. es clar que feia dies tots anàvem molt enfeinats i ara a tots se’ns havia acabat la feina.

però el més important que vam decidir és que aquest objectiu que teníem no es feina d’un dia. no n’hi ha prou en fer una consulta i esperar a veure que passa. la plataforma s’ha de mantenir viva per poder actuar quan calgui. de moment, mentre hi hagi consultes a altres pobles, per oferir col·laboració.

quan s’acabin es consultes en tornarem a parlar. l’objectiu serà el d’aconseguir un consens general pel dret a l’autodeterminació. i per això s’haurà d’intentar convèncer a tots els que encara no estan convençuts. del dret!

avui tinc una altra raó per recordar aquest últim episodi de star trek: the next generation. quan el van fer per primera vegada a la tele, un amic va organitzar una trobada de trekkies a casa seva per a veure’l. va ser molt emocionant. tot eren nervis i expectació, i quan va acabar vam tenir gran discusions i debats.

precisament avui veuré aquest amic, després de més de deu anys sense veure’ns. no cal dir que em fa molta il·lusió. i també em fa venir nostàlgia pels anys en que ens vam conèixer. uns anys en que cada setmana feien un nou episodi d’star trek: the next generation a la tele. i és que: all good things ...

------------------------------------------------

fa un any parlava sobre els exàmens de català.

stardate: després de la consulta

potser sí que la meva falta d’inspiració és deguda una mica al cansament de després de la feinada feta el cap de setmana. encara que la feina no s’ha acabat del tot. ara s’ha de desempaperar el poble dels cartells informatius, també hem de passar comptes i assegurar que tot el que hem gastat es pot pagar, ... potser encara queden més coses per fer. de moment hi ha més reunions programades per anar tancant temes, i potser per preparar una celebració de l’èxit aconseguit!

bones notícies: sembla que amb les donacions rebudes durant el cap de setmana podrem cobrir totes les despeses!

jo ho entenc com una molt bona notícia, perquè més enllà de la participació a les urnes, significa que hi ha molta gent que de veritat dona suport a la consulta i a la independència. i encara té més valor que es doni en temps de crisi.

per altra banda veient que:

1) 1) la cobertura que els mitjans de comunicació han donat a les consultes, abans i després del 28f, ha estat quasi bé inexistent

2) 2) el suport explícit dels partits polítics ha estat quasi bé invisible,

la participació a les consultes només es pot explicar per l’esforç que han fet les plataformes locals. informar a la gent que hi haurà una consulta, explicar que es necessària la seva col·laboració per poder fer-la i per poder pagar-la, explicar què vol dir que la consulta no es pugi fer legalment, explicar la importància de que les consultes tinguin lloc, explicar que es pot votar que sí o que no, ... tot això succeix automàticament en un referendum institucional. aquí tot això ho ha de fer la mateixa plataforma, sense cap legitimitat institucional al darrera. per això crec que els resultats de les consultes no es poden comparar als resultats dels referendums legals, i tampoc té gaire sentit valorar els resultats dels diferents pobles amb els mateixos criteris.

em va agradar el que va dir un company de molins decideix en el seu blog:

“Molins de Rei viurà un dia excepcional el proper diumenge. Encara que molts molinencs ignorin, o facin veure que ignoren la Consulta Popular, l’exercici de democràcia que Molins Decideix! proposa al conjunt de la ciutadania és un acte de valentia política, i d’afirmació democràtica com no s’ha vist des dels inicis del període democràtic a casa nostra. Consultar al poble sobre qualsevol qüestió hauria de ser un deure de les administracions vers els ciutadans. I això no és un fet habitual. Per això que la iniciativa sorgeixi de la base i es realitzi sense el suport de l’administració és encara més extraordinari”

“I aquest exercici de democràcia fa por. Fa por a tots aquells que ens volen súbdits per sempre i també a molts d’aquests, presoners de la seva condició. Però el país i la consciència de la seva gent avancen de forma implacable i sense aturador.”

--------------------

fa un any parlava sobre queixar-se, amb cita del sheldon inclosa.

stardate: de la consulta

ahir va ploure durant tot el matí. teniem prevista una marató d’activitats a l’aire lliure. no va ser gaire lluïda ni gaire concurreguda. a la tarda va deixar de ploure, i la cosa es va començar a animar. al vespre hi havia una gentada.

després de tenir un sentiment de decepció durant la major part del dia, quan al vespre vaig veure que la gent arribava i s‘hi quedava em vaig emocionar. va ser un dia molt intens en molts sentits. vaig acabar tard i cansada.

després d’estar aguantant la humitat que va anar caient durant tot el dia, vaig acabar amb una galipàndria considerable. però el barça va guanyar!

avui era el dia de la consulta. ha estat un dia llarg. llarg perquè l’he començat molt dematí i no l’he acabat fins bastant tard. llarg perquè els vots han costat d’arribar. llarg perquè ha estat un dia d’espera: què passarà? quina participació tindrem? valdrà la pena tot l’esforç que hi hem posat? ho haurem fet bé?

he passat el dia en una mesa del col·legi electoral del meu barri. un barri on no s’esperava una gran afluència. un col·legi amb tres meses. un barri amb tres mil votants potencials. havien posat les meses que corresponien a la població però tothom sabia que no calien. si haguéssin vingut tots ...

al barri hem tingut una participació del deu per cent. molt més alta del que s’hi esperava. un percentatge respectable de vots pel no. alguns vots en blanc, i un vot que la mesa ha considerat nul perquè era un papereta de vot blanc on hi havien escrit si amb boli.

els nervis de l’espera s’han compensat amb el gran ambient que hi havia entre els voluntaris al col·legi. ens hem conegut, ens hem explicat històries particulars, hem fet competicions pels vots entre les meses, de bon rollo!

hem viscut moments emocionants amb els votants. gent gran que venia molt motivada i explicava històries. gent jove que votava per primera vegada i no sabia què havia de fer.

el recompte final ha estat moderat. prou bo com per no poder-nos queixar. prou dolent com per no sentir-nos eufòrics.

hi havia una porra (o més d’una) sobre els resultats de la participació. les expectatives més assenyades que jo havia sentit dèien que si aconseguíem el 24 per cent que va aconseguir sant cugat el 13d seria un èxit. si aconseguíem menys d’un 20 per cent seria un fracàs. el resultat és 21,14 per cent. justet per no queixar-nos. no suficient per grans celebracions.

crec que si ara ho tornéssim a fer, amb el que hem après, seria un èxit. però, amb les energies que ens queden, potser no faríem res!

en qualsevol cas, per molts (hauria de ser per tots) el que ha passat avui aquí és un fet excepcional, primer en la història, i espero que com arenys, representi només un pas més, gran!, del camí que ens queda per fer.

-----------------------

fa un any parlava de coses que semblen i no són.