stardate: exàmens

quan la primavera passada pensava que aquesta tardor no aniria gaire enfeinada, vaig decidir que miraria de fer un curs per a treure’m el nivell c de català.

no és que el necessiti per res. vull dir que ni per la feina ni, en general, per anar pel món ningú mai me l’ha demanat. i tampoc mai m’ha passat pel cap voler ser presidenta de la generalitat (he, he)

però com que sóc prou vella per a no haver estudiat gaire català a l’escola, i, sobretot, perquè sovint quan escric tinc dubtes vaig decidir que seria bo al menys provar-ho.

em vaig a puntar a un curs bimodal que vol dir que anava a classe només una hora cada mes. a través d’un campus virtual rebíem notícies i material, i cadascú s’havia d’organitzar per a fer els deures.

durant tota la tardor vaig portar els deures bastant al dia. era distret. un parell de vespres a la setmana durant una mica més de mitja hora fent uns exercicis que semblaven prou senzillets.

la veritat és que la majoria dels deures em sortien bastant bé. quan alguna secció era més complicada i se’m resistia, la deixava i pensava: ja la repassaré per l’examen.

però van arribar les vacances de nadal, i l’organització dels deures se’n va sentir. després de les vacances vaig intentar posar-me la dia, i vaig aconseguir acabar tots els deures just abans de l’examen. però no vaig tenir temps de repassar cap de les seccions que havia trobat més difícils.

la nit abans de l’examen em vaig posar nerviosa i em penedia de no haver estudiat més quan era l’hora. vaig recordar molt la meva joventut!

el dia de l’examen ja no estava tant nerviosa. em vaig convèncer de que el resultat de l’examen era irrellevant. que no passaria res tant si aprovava com si suspenia. després, amb l’arribar a les aules, el seure en aquells pupitres, el repartiment dels fulls d’examen de cap per avall, les instruccions, ... els records de joventut van tornar. i aquest cop m’agradava recrear-m’hi.

em va costar una mica concentrar-me en el que hi havia anat a fer, però quan ho vaig aconseguir, vaig fer via a fer l’examen. i quan em va semblar que ja ho havia contestat tot vaig marxar, recordant altres èpoques en les que intentava acabar els exàmens tan aviat com podia.

i després encara més sensacions molt familiars: pensant en el que no havia fet bé, en el que no havia sapigut, en el que potser hauria fet millor si m’hagués estat més temps, en el que segurament em vaig deixar de posar per no haver-hi pensat prou ... no veia clar que pogués aprovar.

quan van sortir les notes i vaig veure que hi deia aprovat vaig estar molt contenta. potser no tant com quan això em passava de jove, però deu n’hi do.

de totes maneres no crec haver notat cap diferència en la meva seguretat a l’hora d’escriure en català. encara depenc molt del corrector del word!

per això ara he decidit apuntar-me a un curs per provar de treure’m el nivell d aquesta primavera. suposo que ara ja m’estic passant, però, mira, ... si faig uns quants deures potser al menys aprendré alguna cosa!

P.S. la salsa pels calçots ja és a punt: boníssima!