vaig demanar uns macarrons amb una salsa una mica sofisticada. estaven molt bons però bastant calents. i mentre esperava que es refredessin una mica em vaig posar a enraonar.
es veu que em vaig engrescar parlant i devia deixar de fer cas als macarrons quan un cambrer se m’acosta i em diu: senyora, faci el favor de deixar de parlar i mengis els macarrons. perquè d’aquí a cinc minuts aquests macarrons ja no tindran el gust que tenen ara. pensi que el cuiner hi ha pensat molt en elaborar aquesta salsa. encara que només li parlin d’un parell d’ingredients, aquesta salsa és complexa de fer i val la pena que se la mengi de seguida i no la deixi refredar.
em vaig quedar parada. de fet, tots els que seien amb mi a la taula van quedar parats. no m’havia passat mai en cap restaurant que un cambrer em renyés.
llavors jo vaig pensar que potser eren els meus acompanyants els que havien pensat una estratègia per fer-me callar. aquell dia reconec que tenia coses per explicar i no parava. i per això potser havien demanat al cambrer que els fes el favor. quan vaig preguntar si era així ho van negar. però, vés a saber!
el cambrer va ser molt educat. de cap manera desconsiderat. ens va fer riure i també adonar-nos de que anava en serio.
després d’aquell incident vam seguir fent broma amb el cambrer. però sobretot: ens vam portar molt bé. ens ho vam acabar tot. no vam deixar res. i vam quedar molt i molt tips.
de fet tot estava molt bo. la companyia esplèndida. des del meu punt de vista, és clar. d’ells no ho sé!. i sense cap dubte vull tornar-hi. també pel cambrer!
9 comentaris:
curiosa manera de reclamar respecte per la feina feta :)
Coi! Si que n'estaven cofois de la seva feina!
Tot i així em sembla una mica fort que un cambrer et cridi l'atenció com si fos ton pare.
Em sembla que et va dir finament o no, depèn com t´ho miris,que fessis via amb l´excusa dels macarrons al punt. Per experiència, en fa més l´efecte que el cuiner el pressionava per poder marxar els segons plats tots alhora.És la mecànica d´alguns restaurants. Ara, dir-te que facis el favor de deixar de parlar...ho trobo una mica fort. La sinceritat està molt bé, però les confiances fan fàstic.
Admiro la teva actitud, de bones a primeres no sé si hagués sigut capaç d´encaixar-ho com tu.
Però vas arribar a veure al cuiner?
De què era la salsa?
Clidice, potser sí, però jo em vaig pensar que em volia fer un favor...
skorbuto, si noi, fort i estrany. estranyíssim! :-)
Pais secret, potser no ho he sapigut explicar bé ... literalment em va dir que callés, però era clar que ho va fer molt respectuosament ... no t'hauries ofès tu tampoc, segur.
Agnès, no, el cuiner no el vaig veure. la salsa era d'un color com a carabassós. no recordo de què deia que estava feta, però recordo que vaig triar els macarrons perquè la descripció de la salsa em va semblar molt interessant.
Jejejeje, molt bona l'anèdota...de fet ens hem d'acostumar a valorar el treball dels altres, no? Apa, ja sapa...
Quina gràcia! :) L'anècdota m'ha recordat l'esbroncada que vaig rebre, també en un restaurant, quan vaig demanar una Coca-cola per acompanyar un peix. El cambrer-maître per poc em fot el peix pel cap. Ell vinga dir-me que aquell peix s'havia d'acompanyar amb un vi blanc, i jo vinga dir-li que sóc abstemi. Al final, ni ell ni jo: aigua! (de fet, com era un peix ja hi pega, oi? ;-)
...i no ens pots donar una pista sobre el restaurant? Sóc un menjador de macarrons addicte (digue'm menú infantil)
Una abraçada gastronòmica
zel, si, si, valorar la feina dels altres, sobretot si a més la gaudim :-)
Ferran, aigua! només aigua! ni una fanta no et va deixar prendre? :-)
Spock, doncs va us ho dic. és el restaurant semproniana al carrer rossello de barcelona. però els macarrons eren el plat del dia, eh? vull dir que si hi vas potser aquell dia no en tenen :-)
Publica un comentari a l'entrada