stardate: no és això

me l'he trobat de cop, escoltant el meu amic el mar. no recordava que era allí. i un cop més m'ha posat la pell de gallina i m'ha fet venir llàgrimes als ulls. potser inclús més que altres vegades. perquè és tan actual... que potser hauríem de fer-la servir d'himne. és tan perfecte, que estaria molt bé com a himne. però fa ràbia, fa molta ràbia que encara estem així.

companys, no és això

no era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

no és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

no és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
i esperem, ben segur que esperem.
és l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això. 

stardate: i què passa si no ens independitzem?

per poder decidir de manera racional si la independència val la pena o no, hem de poder comparar que passaria si marxem amb el que passarà si ens hi quedem:

deute públic: diuen que si fem una separació negociada haurem de pagar la part del deute de l'estat que ens toca a més del deute de la generalitat. ara bé, si no volen negociar la separació, no haurem de pagar res del deute de l'estat. en definitiva, no sabem segur quina part ens tocaria pagar si marxessim, el que sí sabem segur és que si ens quedem l'haurem de pagar tot. pitjor que això no pot anar.

l'accés al crèdit internacional:  diuen que si ens independitzem serem tan miserables que no tindrem cap accés al credit internacional. però i ara? en tenim d'accès? espanya veta i prohibeix tot tipus d'accés de les autonomies al credit internacional.

fons de pensions: en els anys de bonança es va fer una reserva de diners de la seguretat social per pagar les pensions de les generacions dels booms. aquests diners serien part dels actius que s'haurien de repartir en una separació negociada, però resulta que amb el temps aquests diners s'han convertit en títols de deute pública. res a guanyar i res perdre.

europa: alguns ens fan creure que deixar de ser membre de la unió europea pot ser un desastre. ser independents fora d'europa ho hem de comparar amb ser part d'espanya dins l'europa actual. el cert és que últimament les gestes de la unió europea no són per tirar cohets. és cert que espanya pot vetar l'entrada de catalunya com a membre de ple dret de la unió europea. però europa és més que això. i espanya no pot fer-nos fora de l'espai schengen, ni de l'euro. posats a comparar, potser estaríem millor en un escenari de democràcia i llibertat com suïssa que a dins l'actual unió europea.

diferents cultures: quan en un país hi conviuen diferents cultures és difícil poder acontentar a tothom tractant a tothom per igual. el problema en aquest cas s'agreuja quan el comportament de l'estat és hostil. per exemple, la llengua no és un problema en cap país del món. cadascú té la seva i la fa servir normament. aquí sí que ho és un problema. però només és un problema perquè som a espanya. si fossim fora no ho seria.

hem de comparar l'escenari incert d'una catalunya independent amb un escenari cert d'un estat a qui no li interessa gens catalunya.

encara més arguments del col·lectiu wilson

stardate: una oportunitat que val la pena aprofitar

fins a la primera meitat del segle xx els estats-nació ho feien tot. aleshores ser un estat gran tenia els seus avantatges: grans mercats, millor defensa. el desenvolupament més gran del segle xx a europa ha estat la integració econòmica. això ha comportat la creació d'un espai únic amb lliure circulació de persones, de bens, i amb la delegació de la defensa.

en la situació actual els estats petits són els que tenen l'avantatge. tot el que han de fer és preocupar-se de : justícia, ordre públic, infraestructures, estat del benestar. s'ha vist i s'ha demostrat que els estat petits tenen menys possibilitats de corrupció. per tot això les dimensions grans ara ja no representen cap benefici. ser petit en un món tancat és un problema, però en un món obert és un gran avantatge.

         els fets: els sis països europeus més petits estan entre els vuit països          més competitius del món.

         la teoria: si un país té un grau d'apertura de menys del 80% com més          gran sigui millor. si un país te un grau d'apertura major de més del 80%          com més petit sigui millor.

         l'evidència: catalunya té un grau d'apertura del 130%

ara bé, s'han de tenir en compte els costos fixos de l'estat. aquestos són més feixucs com més petit sigui el país. uns estudis (bosch i espasa) demostren que els costos fixos estimats de tenir un estat propi igual que el que tenim ara serien de 383 euros per persona i per any. per altra banda el dividend fiscal que cada català paga cada any segons les dades del 2009 és de 2251 euros, que corresponen a dèficit fiscal anual de 16.000 milions d'euros, una mica més del 8 per cent del PIB. o sigui que de cada 100 euros que paguem d'impostos només en tornen 57. això és deu sobretot a les baixes inversions en infraestructures que l'estat ha fet i fa a catalunya. amb només un terç del dividend fiscal n'hi hauria prou per aturar les retallades i per tant poder reduir els impostos.

a més: la capacitat de poder accedir a la justícia en la teva llengua, la capacitat de poder decicir com ha de ser el teu sistema educatiu, la capacitat de poder decidir les inversions en infraestructures que et convenen, tot això també té un preu. un valor que s'ha d'afegir al dividend fiscal.

no som ni millors ni pitjors que els espanyols, però podem fer servir aquesta gran oportunitat per canviar les regles del joc.

i com ho hem de fer?

la independència no és impossible.

el dret d'autodeterminació està reconegut des de woodrow wilson fins al tribunal internacional de justícia. hi ha precedents de països que ho han aconseguit com islàndia, noruega; de països que ho han intentat com canadà; i de països que ho volen intentar com escòcia.

el procés òptim, que minimitzés els costos de tothom, hauria de constar de dues parts:

1) un referèndum per tal que la gent pugui expressar legalment i legítimament la seva voluntat. el referèndum no és impossible. està contemplat en la constitució espanyola. només cal que el govern l'autoritzi. no és qüestió de canviar lleis. només és qüestió de voluntat política.

2) un procés de negociació on es reparteixin els actius i els passius, i es traspassin els tractes internacionals.

l'oposició espanyola pot endarrerir el procés però no el pot impedir, perquè el moviment social va de baix a dalt, de les bases a les elits. és una gran onada com les maverik de california. i la funció de les elits és la de facilitar allò que és inevitable.

mirant-ho des de fora:

tots els països que han obtingut la independència mitjançant la violència han estat admesos al cap de pocs dies com membres de les nacions unides. com podrien les nacions unides deixar fora un país que ha decidir de manera democràtica la seva independència? amb quins arguments podria decidir la unió europea deixar fora catalunya?

tornen a ser arguments del col·lectiu wilson

stardate: col·lectiu wilson

com deia algú d'economistes n'hi ha de molts tipus, però els del col·lectiu wilson tots són dels molts bons. en els seus escrits ja es veu, i en la seva primera presentació queda claríssim.

la raó de la seva existencia és intentar contrastar l'allau de falsedats que ens fan arribar des de l'estat per sembrar la por a la independència.

comencen amb exemples de temes clau que s'han fet servir:

en un món globalitzat no té cap sentit dividir els països.

precisament la globalització, i en particular la integració econòmica, fa augmentar els avantatges dels països petits. perquè si ja no hi ha fronteres en termes físics ni econòmics les raons per ser grans desapareixen. de fet, durant la segona meitat del segle xx el nombre de països al món ha passat de 60 a 195, o sigui que es creaven dos països nous per any.

en la catalunya independent els jubilats no podran cobrar les pensions.

sabent que el sistema de pensions espanyol es basa en pagar les pensions actuals directament de les contribucions corrents a la seguretat social, està clar que per pagar les pensions dels jubilats catalans no fa falta altra cosa que tenir gent treballant a catalunya. de fet, les contribucions corrents a la seguretat social dels catalans són més que proporcionals a les pensions que l'estat espanyol paga als jubulats catalans. per tant, un sistema de pensions només català podria ser més beneficiós que el sistema actual espanyol.

un dels punts principals per desarmar l'argumentari anti-independentista és que les afirmacions categòriques aquí no valen. si hi ha una cosa clara respecte a la independencia de catalunya és la incertesa. la creació d'un país nou es va decidint en cada pas, no hi ha regles escrites que diguin com s'ha de fer. s'ha d'anar inventant sobre la marxa. i per això la incertesa hi és sempre present. per tant, ningú no pot estar segur de com aniran les coses. ningú pot assegurar res de res, ni de bo ni de dolent.

el que sí que sembla que està clar, és que algunes de les catàtrofes anunciades per l'estat no són inherents de la creació d'un nou país, sinó que segurament són provocades amb mala intenció. per exemple, perquè europa hauria de castigar catalunya? d'entrada no hi ha cap raó. en canvi, ens fan arribar afirmacions així:

cauran les exportacions de catalunya a europa.

si europa té fronteres comercials obertes amb la major part de països del món, perquè les hauria de tancar amb catalunya?

els bancs catalans perdran l'accés al banc central europeu.

si tant bancs americans, com suïssos, com assiàtics tenen accés al banc central europeu, perquè els bancs catalans haurien de ser diferents?

stardate: l’impost sobre dipòsits bancaris

alguns diuen que l’unió europea (és a dir, la merkel) ha imposat unes condicions terribles sobre xipre per tal que pugui ser rescatat: un impost sobre els dipòsits bancaris. això ha fet caure les borses de tot el món, ha fet pujar les primes de risc de tota europa. ara encara hi haurà més gent que per por treurà els diners dels bancs. els més poderosos els continuaran portant a suïssa (o potser no, perquè ja els deuen tenir tots a suïssa). els menys poderosos els treuran del banc i se’ls posaran sota el matalàs. això farà que els més miserables s’adonin de que ara sí que val la pena entrar a les cases i buscar sota els matalassos. potser aconseguiran una bona redistribució de la riquesa no intencionada.

a les tertúlies s’intepreta com un senyal de que a cap banc de cap país d’europa hi ha cap garantía que valgui sobre els dipòsits. perquè si d’un dia a l’altre la unió europea canvia les lleis i les condicions, alehores ja no podiem cofiar en que res prevalgui. tot són comentaris catastròfics: la merkel és una bruixa que oprimeix a la resta d’europa; no respecte ni tan sols els drets de propietat; ja ens podem preparar perquè el que passa a xipre aviat ens passarà a nosaltres.

fa uns mesos un partit polític molt nostrat va proposar uns impostos sobre els dipòsits bancaris com mesura per a augmentar els ingressos de la generalitat i així poder estalviar-nos algunes retallades. aquesta mesura va ser aplaudida per molts i finalment acceptada pel govern. aleshores els mateixos tertulians d’abans parlaven d’un impost que haurien de pagar els bancs, que de cap manera requeia sobre els propietaris dels dipòsits, i que era tan bona idea: una de les poques idees que cabien dins les competències de la generalitat i que servien per retallar retallades.

aclariments:

aquests impostos tan fantàstics no són ni més ni menys que els impostos tan terribles que la merkel proposa per xipre.

qualsevol impost, independentment de sobre qui el faci recaure la llei, sempre l’acaben pagant els consumidors. la llei només es refereix a qui ha de fer l’ingrés a hisenda. però si els bancs han de fer un ingrés a hisenda, els diners els treuran d’augmentar les comisions que ens fan pagar, o de rebaixar els interessos que ens paguen.

totes les lleis poden ser canviades en qualsevol moment. això és una obvietat i no ens hauria de sorprendre. això és precisament la feina dels polítics.

conclusió:

tots ens enreden. ens enreden els polítics. ens enreden els mitjans de comunicación. no pensem prou i ens deixem enredar.

no es veu que hi hagi cap intenció implícita en tants enredos, perquè els opinadors es contradiuen a ells mateixos. per això, segurament totes aquestes argumentacions només responen a interessos individuals i privats.

el cas del pp és una caricatura exagerada de tot això: primer prohibeix els impostos sobre els dipósits bancaris (imposant un tipus del zero per cent) i despres decideix imposar-lo a tot l’estat. els arguments contradictoris i les intencions en aquest cas encara són pitjors, si pot ser.

stardate: una bona idea

una vegada em van fer explicar la feina dels economistes a un grup d'estudiants de secundària. mentre pensava que els diria vaig arribar a la conclusió que, encara que no ho sembli, la feina dels economistes és bàsicament prendre decisions. i per això una bona economista és aquella persona que sap prendre bones decisions. per això cal tenir en compte tots els recursos disponibles i totes les possibles conseqüències de cada acte. aquesta mena d'aprenentatge serveix per qualsevol situació de la vida.

a vegades ens pot semblar que les nostres conclusions són estranyes, potser no compartides, i per això dubtem de si són equivocades. avui m'he trobat amb una cosa que m'ha fet pensar que potser les meves conclusions no eren tan errades. és això:

http://blogs.wsj.com/ideas-market/2013/03/19/introducing-ask-emily-by-economist-emily-oster/

diu:

és un bon moment per tenir un fill? hauria de tenir una assistent de la neteja? el cap m'ofereix fer hores extres, les hauria d'acceptar? seria més feliç vivint a londres? el meu home hauria de fer el llit? els meus pares volen viure a casa meva, és una mala idea o és una idea terrible?

quan intentes respondres a preguntes com aquestes, l'economia pot no ser la primera cosa que se t'acud. però potser ho hauria de ser.

sóc una professora d'economia de la universitat de chicago booth school of business. també sóc la filla de dos economistes, i estic casada amb un economista. prendre decisions sobre qualsevol cosa de la vida tenint en compte bons principis d'economia per a mi és natural. pregunta'm: nens, marits, mullers, treball, feines de la casa, a què dedicar el temps. estic disposada a optimitzar la teva vida.

em sembla molt millor que un psicòleg o un coach!

stardate: deu ser això