diuen que ens han donat o hem aconseguit no sé quants milions.
alguns troben que és massa, altres que és massa poc, altres que és just, altres que no s'entén.
n'hi ha un que ho ha explicat així:
finançament anterior: fins ara cada any ens han estat robant 100.
finançament de l'estatut: vam signar un contracte pel qual només ens en robarien 50 cada any.
finançament actual: el que faran serà robar-nos-en 80 cada any.
això ho he trobat clar i convincent.
qui ho ha dit ha estat el xavier sala-i-martin aquest matí pel rac 1.
sovint no em convenç, però avui en això trobo que té raó.
dimecres, de juliol 15, 2009
dilluns, de juliol 13, 2009
stardate: boníssim
me l’havien recomanat feia temps i finalment em vaig posar a llegir-lo. anaven passant les pàgines i no entenia res. hi havia un munt d’històries que d’entrada no em semblaven relacionades entre elles. portava més de cinquanta pàgines llegides i encara no sabia de què anava el llibre.
era pitjor que el que em va passar amb el primer llibre del millennium. allí vaig tarda unes cinquanta pàgines en enganxar-m’hi, però al menys ja estava entenent el que anava passat.
el no entendre la història feia que no m’hi enganxés. quan em posava a llegir-lo de seguida em posava nerviosa i el deixava. de fet, em venien poques ganes d’agafar-lo.
després d’uns quants dies així estava a punt de decidir deixar-lo quan en vaig parlar amb els amics que me l’havien recomanat. ells van insistir que no el deixés, que aguantés una mica més.
els vaig fer cas i vaig seguir llegint. no va ser quins ben passades cent pàgines que vaig començar a veure el fil. i llavors ja no el vaig poder deixar.
també vaig entendre la raó per la qual inicialment anava tan perduda. no era només que hi ha moltes històries que d’entrada no semblen relacionades entre sí, sinó que les històries passen en diferents moments del temps, i a més l’autor les escriu seguides. no estan separades ni per capítols, ni per diferents tipus de lletra, ni per una ratlleta, ni tan sols per un espai en blanc. en el mateix paràgraf et trobes diferents bocins de diferents històries.
tot comptat em sembla que vaig estar una setmana per llegir les cent primeres pàgines i dos dies per llegir les mes de cinc-centes restants.
m’ha agradat moltíssim. a més a més d’explicar un bocí d’història molt interessant fa pensar en moltes altres coses. en com som les persones. del que ens motiva. en el que queda de nosaltres quan morim. però sobretot en el que som pels altres, i en el poc que ens reconeixem els uns als altres.
ah, si! es tracta de ‘les veus del pamano’ de jaume cabré.
era pitjor que el que em va passar amb el primer llibre del millennium. allí vaig tarda unes cinquanta pàgines en enganxar-m’hi, però al menys ja estava entenent el que anava passat.
el no entendre la història feia que no m’hi enganxés. quan em posava a llegir-lo de seguida em posava nerviosa i el deixava. de fet, em venien poques ganes d’agafar-lo.
després d’uns quants dies així estava a punt de decidir deixar-lo quan en vaig parlar amb els amics que me l’havien recomanat. ells van insistir que no el deixés, que aguantés una mica més.
els vaig fer cas i vaig seguir llegint. no va ser quins ben passades cent pàgines que vaig començar a veure el fil. i llavors ja no el vaig poder deixar.
també vaig entendre la raó per la qual inicialment anava tan perduda. no era només que hi ha moltes històries que d’entrada no semblen relacionades entre sí, sinó que les històries passen en diferents moments del temps, i a més l’autor les escriu seguides. no estan separades ni per capítols, ni per diferents tipus de lletra, ni per una ratlleta, ni tan sols per un espai en blanc. en el mateix paràgraf et trobes diferents bocins de diferents històries.
tot comptat em sembla que vaig estar una setmana per llegir les cent primeres pàgines i dos dies per llegir les mes de cinc-centes restants.
m’ha agradat moltíssim. a més a més d’explicar un bocí d’història molt interessant fa pensar en moltes altres coses. en com som les persones. del que ens motiva. en el que queda de nosaltres quan morim. però sobretot en el que som pels altres, i en el poc que ens reconeixem els uns als altres.
ah, si! es tracta de ‘les veus del pamano’ de jaume cabré.
dissabte, de juliol 11, 2009
stardate: molts absurds en dos dies
1) fer passar el tour de frança, que és de frança, per barcelona.
2) prohibir el pas per carreteres que no tenen alternativa en dies laborables
3) prohibir el pas per carreteres que no tenen alternativa al començament d’un cap de setmana
4) pagar el que costa l’organització de tant daltabaix en temps de crisi
5) tallar carreteres sense treure els peatges de les autopistes alternatives
6) prohibir el pas per alguns carrers inclús als vianants
7) recomanar a la gent que no surti de casa
8) pretendre que als trens de rodalies hi cabem tots
9) pretendre que per catalunya ens podem moure en tren còmodament
10) tancar la frontera d’andorra
però que s’han cregut?
qui s’ha pogut pensar que això era una bona idea?
qui ha tingut la barra d’imposar-nos-ho?
qui es pot creure que pot ser un negoci que compensi tants costos?
si el tour de frança fos un negoci de veritat pels llocs per on passa, se’n guardarien prou els francesos de fer-lo passar per fora de casa seva!
si els francesos deixen que el tour es desvïi per barcelona és perquè els surt a compte.
el que els nostres governants han decidit pagar (vés a saber quant!) per fer-nos aquest honor ha de ser molt més del benefici que deixa el tour.
lògicament, si els francesos hi guanyen desviant el tour és que els catalans hi perden.
de totes maneres, no ens sorprèn gaire ja ... és molt trist!
2) prohibir el pas per carreteres que no tenen alternativa en dies laborables
3) prohibir el pas per carreteres que no tenen alternativa al començament d’un cap de setmana
4) pagar el que costa l’organització de tant daltabaix en temps de crisi
5) tallar carreteres sense treure els peatges de les autopistes alternatives
6) prohibir el pas per alguns carrers inclús als vianants
7) recomanar a la gent que no surti de casa
8) pretendre que als trens de rodalies hi cabem tots
9) pretendre que per catalunya ens podem moure en tren còmodament
10) tancar la frontera d’andorra
però que s’han cregut?
qui s’ha pogut pensar que això era una bona idea?
qui ha tingut la barra d’imposar-nos-ho?
qui es pot creure que pot ser un negoci que compensi tants costos?
si el tour de frança fos un negoci de veritat pels llocs per on passa, se’n guardarien prou els francesos de fer-lo passar per fora de casa seva!
si els francesos deixen que el tour es desvïi per barcelona és perquè els surt a compte.
el que els nostres governants han decidit pagar (vés a saber quant!) per fer-nos aquest honor ha de ser molt més del benefici que deixa el tour.
lògicament, si els francesos hi guanyen desviant el tour és que els catalans hi perden.
de totes maneres, no ens sorprèn gaire ja ... és molt trist!
dijous, de juliol 09, 2009
stardate: el ballarí
al davant hi tinc un ballarí que deu fer uns vuit o deu metres d’alt. ara mateix fa goig, tan alt i dret. les flors del cap de munt semblen fetes expressament per adornar. al fons els diferents blaus de la mar van passant.
no sé quants dies més durarà. després caurà. esperem que es decanti cap la part que no farà nosa a ningú. això serà el seu final i també el de l’atzavara. no cal patir, perquè d’atzavares n’han sortit més a la vora. el naixement del ballarí és l’anunci de la mort de l’atzavara.
com que els humans normalment no tenim anuncis d’aquest tipus n’hi ha que pensen que hauríem de viure la vida preparats com si la mort s’hagués d’esdevenir demà. d’aquesta manera cada dia serà ric i satisfactori.
d’altres temen la mort i prefereixen no pensar-hi. n’hi ha que diuen que la por a morir es deu a no haver fet en la vida tot el que hauríem d’haver fet.
en algun lloc una vegada vaig llegir que com que tenim les respiracions comptades, és millor respirar lentament, com ho fan les tortugues i els elefants. així viurem més anys.
d’altres diuen que tant se val, perquè igualment viurem fins que ens morim.
em sembla que em quedo amb aquesta última!
no sé quants dies més durarà. després caurà. esperem que es decanti cap la part que no farà nosa a ningú. això serà el seu final i també el de l’atzavara. no cal patir, perquè d’atzavares n’han sortit més a la vora. el naixement del ballarí és l’anunci de la mort de l’atzavara.
com que els humans normalment no tenim anuncis d’aquest tipus n’hi ha que pensen que hauríem de viure la vida preparats com si la mort s’hagués d’esdevenir demà. d’aquesta manera cada dia serà ric i satisfactori.
d’altres temen la mort i prefereixen no pensar-hi. n’hi ha que diuen que la por a morir es deu a no haver fet en la vida tot el que hauríem d’haver fet.
en algun lloc una vegada vaig llegir que com que tenim les respiracions comptades, és millor respirar lentament, com ho fan les tortugues i els elefants. així viurem més anys.
d’altres diuen que tant se val, perquè igualment viurem fins que ens morim.
em sembla que em quedo amb aquesta última!
dimarts, de juliol 07, 2009
stardate: badant
per uns dies he canviat el ritme i l’horari, fent una espècie de transició cap a les vacances.
a l'aixecar-me al matí prenia l’ordinador cap a la terrassa. i quan tothom encara dormia em posava de cara a la mar a llegir el correu i els blogs. de fons el blau clar de la mar del matí i el reflex del sol encara molt baix.
a mig matí, seia a la terrassa amb un llibre, i de fons la mar amb un blau més definit.
a migdia, mentre dinàvem, el blau de la mar brillant amb el sol que li tocava de ple.
a la tarda, a l'hora de la migdiada arribava la marinada i la mar ensenyava les puntes blanques de les ones.
al vespre, tornava a seure a la terrassa amb un llibre mentre el color del mar s'anava apagant.
a la nit sortia una lluna vermella, cada dia més gran i més rodona. a l’hora de sopar il·luminava just el tros de mar del davant meu.
abans d'anar a dormir la lluna era encara allà, il·luminant la mar.
m’he passat uns dies badant de cara al mar.
m’havia portat feina per fer que no he fet.
he intentat escriure haikus però no me n’he sortit.
i el ritme del meu cap sembla que de moment no ha canviat gens.
encara necessito més vacances!
a l'aixecar-me al matí prenia l’ordinador cap a la terrassa. i quan tothom encara dormia em posava de cara a la mar a llegir el correu i els blogs. de fons el blau clar de la mar del matí i el reflex del sol encara molt baix.
a mig matí, seia a la terrassa amb un llibre, i de fons la mar amb un blau més definit.
a migdia, mentre dinàvem, el blau de la mar brillant amb el sol que li tocava de ple.
a la tarda, a l'hora de la migdiada arribava la marinada i la mar ensenyava les puntes blanques de les ones.
al vespre, tornava a seure a la terrassa amb un llibre mentre el color del mar s'anava apagant.
a la nit sortia una lluna vermella, cada dia més gran i més rodona. a l’hora de sopar il·luminava just el tros de mar del davant meu.
abans d'anar a dormir la lluna era encara allà, il·luminant la mar.
m’he passat uns dies badant de cara al mar.
m’havia portat feina per fer que no he fet.
he intentat escriure haikus però no me n’he sortit.
i el ritme del meu cap sembla que de moment no ha canviat gens.
encara necessito més vacances!
divendres, de juliol 03, 2009
stardate: absurds x 3
1. la doctora va sortir del seu despatx i li va dir: senyor ramon, després entra vostè. jo estava asseguda al costat del senyor ramon i li vaig preguntar: em podria dir a quina hora tenia la visita?
ja se sap que normalment quan vas al metge toca esperar una estona, però sembla que sigui més agradable si tens una idea de quanta estona et tocarà esperar. sovint a la sala d’espera la gent posa en comú les dades sobre les seves cites.
però el senyor ramon es va enfadar molt. primer em va dir que això ho sabien les infermeres. em va dir que era una doctora fantàstica, i que sí que feia unes visites llargues, i que sí, que normalment ens feia esperar, però que valia molt la pena. jo li vaig dir que tot això ja ho sabia, i que només volia tenir una idea de quanta estona hauria d’esperar. i ell va seguir tot enfadat que no, que no em volia dir a quina hora era la seva cita. perquè no volia que ningú critiqués a la seva doctora.
sort que quan va entrar el senyor ramon la doctora em va dir que després ja podia entrar jo!
2. havíem fet una gran neteja de la casa i tenia un munt de bosses de brossa per llençar. vaig preguntar a ma germana si tenia alguna cosa per llençar perquè anava a fer uns quants viatges als contenidors. i ella em va dir: més val que no hi vagis. els contenidors estan plens. es veu que no els venen a buidar cada dia.
i llavors: ja ho podien saber que en aquesta època s’omplen més els contenidors, i ja els podien venir a buidar més sovint. bé que ens cobren com si els féssim servir tot l’any...
jo penso: tot això més igual. a casa em fa nosa veure tota aquesta brossa. la deixaré al costat dels contenidors perquè se l’emportin tan aviat com vinguin a buidar-los.
començo a fer viatges amb la brossa, i trobo al meu cunyat: no cal que hi vagis, els contenidors estan plens.
??!!??
3. vaig a donar el tomb a la plaça i m’he aturar perquè hi ha un cotxe parat al mig del carrer. llavors veig que davant d’aquest cotxe n’hi ha un altre aparcat en doble filera al mig d’una corba. el conductor del cotxe i jo pitem una mica, i com que no surt ningú el conductor del davant comença a fer maniobres per a passar ajudat de dos homes que li van indicant com fer-ho sense ratllar a ningú.
quan el primer cotxe ja ha passat arriba l’amo del cotxe aparcat a la corba. jo li faig senyals de que s’afanyi a treure’l. i ell em comença a cridar tot enfadat: que si ja tinc prou espai, que si ja puc passar, que què m’he pensat ...
ai!
tots aquests absurds són sense gaire transcendència. n’hi ha d'altres molt pitjors.
ja se sap que normalment quan vas al metge toca esperar una estona, però sembla que sigui més agradable si tens una idea de quanta estona et tocarà esperar. sovint a la sala d’espera la gent posa en comú les dades sobre les seves cites.
però el senyor ramon es va enfadar molt. primer em va dir que això ho sabien les infermeres. em va dir que era una doctora fantàstica, i que sí que feia unes visites llargues, i que sí, que normalment ens feia esperar, però que valia molt la pena. jo li vaig dir que tot això ja ho sabia, i que només volia tenir una idea de quanta estona hauria d’esperar. i ell va seguir tot enfadat que no, que no em volia dir a quina hora era la seva cita. perquè no volia que ningú critiqués a la seva doctora.
sort que quan va entrar el senyor ramon la doctora em va dir que després ja podia entrar jo!
2. havíem fet una gran neteja de la casa i tenia un munt de bosses de brossa per llençar. vaig preguntar a ma germana si tenia alguna cosa per llençar perquè anava a fer uns quants viatges als contenidors. i ella em va dir: més val que no hi vagis. els contenidors estan plens. es veu que no els venen a buidar cada dia.
i llavors: ja ho podien saber que en aquesta època s’omplen més els contenidors, i ja els podien venir a buidar més sovint. bé que ens cobren com si els féssim servir tot l’any...
jo penso: tot això més igual. a casa em fa nosa veure tota aquesta brossa. la deixaré al costat dels contenidors perquè se l’emportin tan aviat com vinguin a buidar-los.
començo a fer viatges amb la brossa, i trobo al meu cunyat: no cal que hi vagis, els contenidors estan plens.
??!!??
3. vaig a donar el tomb a la plaça i m’he aturar perquè hi ha un cotxe parat al mig del carrer. llavors veig que davant d’aquest cotxe n’hi ha un altre aparcat en doble filera al mig d’una corba. el conductor del cotxe i jo pitem una mica, i com que no surt ningú el conductor del davant comença a fer maniobres per a passar ajudat de dos homes que li van indicant com fer-ho sense ratllar a ningú.
quan el primer cotxe ja ha passat arriba l’amo del cotxe aparcat a la corba. jo li faig senyals de que s’afanyi a treure’l. i ell em comença a cridar tot enfadat: que si ja tinc prou espai, que si ja puc passar, que què m’he pensat ...
ai!
tots aquests absurds són sense gaire transcendència. n’hi ha d'altres molt pitjors.
dimecres, de juliol 01, 2009
stardate: sobretaula
“el dia 23 de febrer a les sis i vint de la tarda jo era l’únic membre de l’executiva que estava a la seu del psoe a santa engracia. la resta de l’executiva era al congrés.
quan va arribar la notícia del cop d’estat vaig trucar a la zarzuela explicant-los-hi. al cap d’una mica em va trucar el rei. va dir que sobretot s’havia d’evitar que la ugt i ccoo organitzessin cap mena de mobilització. llavors vaig anar a trobar als caps de la ugt i de ccoo i els ho vaig explicar i els vaig intentar convèncer.
després ens van dir que la seu del psoe no era un lloc segur i vam haver d’anar a un pis franc.
més tard vaig anar a la seu del ministeri de l’interior on hi havia un grup de secretaris d’estat que jugaven a ser ministres. era el govern en funcions i feia riure.
la qüestió era acabar amb el tancament del congrés aviat per tal de no donar temps a l’exèrcit a reaccionar. una proposta era fer entrar un grup de geos per la claraboia del congrés. jo vaig preguntar quantes vides suposaria i em van dir que unes cent. llavors els vaig dir que no podia ser, que el principal era salvar la democràcia.”
son trossets d’una conversa de sobretaula. tot va venir de comentar el llibre de javier cercas. ell no estava d’acord amb el que deien que deia. i no se’l pensava llegir.
ens va voler explicar que el rei no havia estat mai amagat, com es veu que diu el llibre. i que el suposat govern en funcions era un desastre.
estava tan sorpresa i al·lucinada que no puc recordar tota la conversa sencera. no m’havia passat mai de trobar-me davant d’una persona que em pogués explicar la història de primera mà.
el vaig conèixer fa uns mesos i ens hem vist unes quantes vegades per feina. és un home gran, amable. sembla bon home, un avi dolç. parlant de feina el trobo molt interessant. clarament en la seva versió del 23-f ell és el protagonista.
quan va arribar la notícia del cop d’estat vaig trucar a la zarzuela explicant-los-hi. al cap d’una mica em va trucar el rei. va dir que sobretot s’havia d’evitar que la ugt i ccoo organitzessin cap mena de mobilització. llavors vaig anar a trobar als caps de la ugt i de ccoo i els ho vaig explicar i els vaig intentar convèncer.
després ens van dir que la seu del psoe no era un lloc segur i vam haver d’anar a un pis franc.
més tard vaig anar a la seu del ministeri de l’interior on hi havia un grup de secretaris d’estat que jugaven a ser ministres. era el govern en funcions i feia riure.
la qüestió era acabar amb el tancament del congrés aviat per tal de no donar temps a l’exèrcit a reaccionar. una proposta era fer entrar un grup de geos per la claraboia del congrés. jo vaig preguntar quantes vides suposaria i em van dir que unes cent. llavors els vaig dir que no podia ser, que el principal era salvar la democràcia.”
son trossets d’una conversa de sobretaula. tot va venir de comentar el llibre de javier cercas. ell no estava d’acord amb el que deien que deia. i no se’l pensava llegir.
ens va voler explicar que el rei no havia estat mai amagat, com es veu que diu el llibre. i que el suposat govern en funcions era un desastre.
estava tan sorpresa i al·lucinada que no puc recordar tota la conversa sencera. no m’havia passat mai de trobar-me davant d’una persona que em pogués explicar la història de primera mà.
el vaig conèixer fa uns mesos i ens hem vist unes quantes vegades per feina. és un home gran, amable. sembla bon home, un avi dolç. parlant de feina el trobo molt interessant. clarament en la seva versió del 23-f ell és el protagonista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)