dilluns, de febrer 01, 2021

stardate: on són els moderats?

La política catalana presenta uns trets distintius que fan que no es pugui analitzar amb les eines amb les quals habitualment s'estudia la competència electoral en la majoria de països.

Normalment es pot suposar que els partits polítics competeixen en una dimensió, comunament anomenada l'eix dreta-esquerra. En aquesta dimensió es pot representar les preferències tant de partits com de votants, i així, tant uns com altres, es classifiquen segons la idoneïtat que assignen a les polítiques econòmiques i socials, que alhora es corresponen amb la magnitud desitjada de la intervenció del govern. Les polítiques que els partits proposen, i que porten a terme quan són al govern, ens permeten posicionar-los en aquesta dimensió, i la distribució de vots que s'obté en les conteses electorals ens permet posicionar les preferències de la societat sobre les diferents polítiques. Amb aquesta única dimensió es pot analitzar la competència electoral de la majoria de països. 

Tanmateix, amb aquesta simplificació a Catalunya es perdria l'essència de la competència electoral, ja que hi ha una altra dimensió que aquí sempre ha estat molt rellevant, i que sobretot recentment ha esdevingut la més important, tant per partits com per votants: l'eix nacional. Aquesta dimensió classifica les preferències sobre la distribució del poder de decisió entre el govern espanyol i el govern de la Generalitat, des dels defensors de les tesis més unionistes fins als que proposen les tesis més independentistes, passant pels que prefereixen diferents nivells d'autonomisme.

Aquesta dimensió addicional que representa les preferències de la societat sobre els nivells de descentralització del poder de decisió dels diferents nivells de govern ha estat rellevant a Catalunya durant tot el període democràtic, i ha esdevingut la dimensió vertebradora del debat polític català durant la última dècada. La coexistència de dues dimensions en el debat polític representa una anomalia que es pot interpretar com que el sistema polític català està en evolució, que hi ha unes qüestions polítiques no resoltes que van més enllà de la gestió dels bens públics.  

Alguns exemples on la descentralització del poder representa una segona dimensió en el debat polític són el País Basc, Bèlgica, Escòcia a la Gran Bretanya, Quebec al Canadà, Còrsega a França, i la mateixa Unió Europea a nivell supraestatal. Altres exemples on la política es desenvolupa en dues dimensions sobre un període llarg de temps per raons diferents a la descentralització són: Israel, on la segona dimensió és determinada pels posicionaments sobre la religió, i Xipre, on la tensió és provocada per la divisió política de l'illa en dos estats diferents.

Durant els darrers anys hem observat que l'eix nacional ha anat guanyant importància fins ocupar bàsicament tot l'àmbit del debat polític, i alhora la majoria dels partits catalans han adoptat posicions extremes respecte a aquesta dimensió: alguns partits han adoptat posicions molt unionistes, i d'altres han adoptat posicions molt independentistes. Han estat molt pocs els partits que han fet propostes moderades (federalistes, autonomistes, reformistes), i aquests no han tingut gaire èxit en les conteses electorals més recents. Per la banda del centre dreta UDC el 2015 i Units per Avançar el 2017 no van obtenir cap escó, i per la banda de l'esquerra En Comú Podem no ha aconseguit ampliar la seva representació durant aquest període. Tenint en compte que en les darreres conteses electorals la participació ha estat excepcionalment alta, aquestes observacions ens fan pensar que respecte a l'eix nacional, la distribució de preferències de la societat catalana està molt polaritzada: els votants tenien l'opció de votar per partits que proposaven posicions moderades i tanmateix majoritàriament van decidir no fer-ho.






Aquesta observació suposa un altre tret diferencial de la política catalana respecte a la majoria de països, ja que normalment s'observa que les preferències de la societat respecte a l'eix que predomina en el debat polític són unimodals, és a dir, el pes dels moderats és molt més gran que el pes que representen els votants que defensen posicions més extremes. Òbviament els esdeveniments recents i persistents que han tingut lloc a Catalunya es poden considerar susceptibles de provocar anomalies a nivell polític. Per això, es pot pensar que una possible causa de la polarització que la societat catalana exhibeix en l'eix nacional és la reacció a la repressió que l'estat ha perpetrat sobre un gran nombre de persones i institucions catalanes, i que ha estat fonamentada en raons polítiques estretament relacionades amb l'eix nacional.

La distribució polaritzada de les preferències dels votants catalans sobre l'eix nacional representa una paradoxa pels analistes polítics, i fa pensar que possiblement és el reflex d'una situació especial i que previsiblement no es pot mantenir en el temps. Seria d'esperar que alguns partits oportunistes amb propostes moderades atractives entressin en la competència electoral aprofitant el buit que han deixat els partits existents, i aconseguissin convèncer a un gran nombre de votants de la comoditat que representen les posicions moderades.

El fet que encara no hagin aparegut partits que hagin pogut treure beneficis electorals de la falta de competència pels vots dels moderats és una altra anomalia de l'arena política catalana. Per una banda, això pot ser degut a què els pocs partits que ho han intentat no eren prou atractius des del punt de vista dels votants moderats, o bé es possible que no hi hagi gaires votants moderats: la societat en aquesta dimensió està totalment polaritzada. 

Actualment, a les portes d'unes noves eleccions han aparegut alguns partits nous que s'autodefineixen liberals i catalanistes i tenen l'objectiu d'atraure els votants moderats de centre-dreta: Lliures, la Lliga Democràtica i el Partit Nacionalista de Catalunya. Aquests nous partits hauran de competir pels vots dels moderats de centre-dreta amb els partits moderats de centre-dreta ja existents: PDeCAT i Units per Avançar. 

Amb aquest nou gran ventall d'oferta electoral moderada, el resultat de les properes eleccions serà molt aclaridor respecte a la polarització de les preferències sobre l'eix nacional. Si els moderats hi són, tindran una gran oferta de partits que s'estén amb escreix per tota la dimensió dreta-esquerra, i per tant apareixeran amb contundència en les proporcions de vots que rebin aquests partits, encara que degut a l'elevat nombre de partits que competeixen pel mateix espai electoral la seva representació final pot veure's compromesa. Si els moderats no hi són, tots els partits que competeixen en aquest espai patiran un gran fracàs. 

L'èxit electoral dels partits moderats significaria un retorn a la normalitat del debat polític català. En canvi, el seu fracàs es podria interpretar com una senyal de que a Catalunya encara hi ha alguna cosa que no acaba d'anar bé. Possiblement, els efectes persistents de la repressió. 

Cap comentari: