stardate: l'integrista reticent

el vaig veure a la llibreria i em va cridar l'atenció. em van venir ganes de llegir-lo de seguida. em va enganxar des del començament. m'ha encantat!

Princeton em va fer la sensació que la meva vida era un pel·lícula en la qual jo era el protagonista i on tot era possible. "Tinc accés a aquest campus tan bonic," pensava, "a professors que són gegants en els seus camps i a companys d'estudis que són els futurs filòsofs reis."

Se'm van presentar un seguit de possibles alternatives: podia apartar els ulls de cop, i amb això demostraria no només que l'havia estat mirant sinó que a més a més m'incomodava la seva nuesa; podia, després d'una pausa breu, desviar la mirada com aquell qui res, com si veure-li els pits hagués sigut la cosa més natural del món; podia continuar mirant, comunicant d'aquesta manera la meva admiració pel que ella em mostrava; o podia, amb una referència literària oportuna, fer-li notar que hi havia un passatge al Palomar en què es descrivia perfectament quin era el meu dilema.

Perquè vaig créixer a l'altra banda. M'he passat mitja  vida fora la botiga de caramels i mirant cap a dins.

Però en aquell moment els meus pensaments no van ser per a les víctimes de l'atac --la mort a la televisió em commou més quan és ficció i passa a personatges amb qui he construït una relació al llarg d'uns quants episodis--, no, vaig quedar absort pel simbolisme de tot plegat, pel fet que algú hagués fet agenollar, de manera tan visible, els Estats Units.

"Les ruïnes proclamen que l'edifici era bell"