stardate: més bel olid

després de tafanejar el seu bloc i d'atendre la presentació del seu últim llibre vaig començar a llegir-la de veritat. el primer tast de vents més salvatges el vaig fer durant les lectures a la presentació, i després vaig seguir sola. i mira, ho vaig trobar bé, pero no em va emocionar. i jo sempre busco, i potser ara més que mai, alguna cosa que m'emocioni.

vaig passar directament a la mala reputació, sense decidir ni per un moment canviar d'autora. aquest llibre era més antic però estava més recomanat, encara que potser només pel simple fet de ser més antic (els llibres com més nous menys possibilitat tenen de ser citats, obviament). i tampoc em va emocionar. sí que eren bonics els contes. si que deien alguna cosa interessant. però no m'arribaven a on jo volia que m'arribessin. aquí ja em vaig adonar que segurament la major part de la culpa de que o funcionés era meva, no dels contes.

i vaig continuar, passant-me ara a la novel·la: una terra solitària. me la vaig preparar per encetar-la al matí al tren, i així ho vaig fer. quan a mig matí vaig tenir un moment per fer un cafè vaig continuar llegint. al vespre, només arribar a l'estació ja el tenia a les mans, i finalment quan vaig anar al llit el vaig tornar a agafar i ja no el vaig deixar fins que el vaig acabar.

no puc dir que feia molt temps que no llegia un llibre tan bo perquè fa poc he llegit mirall trencat que m'ha entusiasmat. i ara pensant-hi se m'acud que tot i sent novel·les molt diferents en un sentit em fan venir els mateixos tipus de elogis: són molt originals, el van donant la informació seguint un ordre només decidit per l'autora, et fan venir constantment més ganes d'informació, les històries són facinants, les protas són dones que saben el que volen, i segurament hi podria trobar moltes més coincidències. però mirall trencat és mirall trencat, i aquí voldria centrar-me en la terra solitària.

són tres històries en una sola novel·la. l'autora ha decidit presentar les històries en un cert ordre, però si el canvies pots transformar la novel·la en una sola història. no puc dir que una història m'hagi agradat o impressionat més que les altres. totes tres les trobo igualment de tendres, dures, salvadores, ... les tres històries van en paral·lel però són seqüencials, encara que en un altre sentit no són ben be paral·leles sinó que es van acostant i al final tens la sensació que s'arriben a trobar. llegir aquest llibre és una delícia, d'aquelles que només acabar ja saps segur que vols repetir