stardate: bel olid

de moment és un descobriment incipient, molt interessant i engrescador. he començat pel seu bloc (https://belolid.wordpress.com) i tinc la intenció de continuar endinsant-me en la seva obra, per seguir trobant històries fascinants com aquesta.

Imperatiu categòric

In és música viure on 16 febrer 2016 at 12:35 am


Conec un home que es desperta cada dia, metòdicament, una hora abans del que és imprescindible per arribar puntual a la feina. Es masturba tranquil·lament, fa una dutxa, esmorza assegut a taula, es posa una cançó que li agrada. Diu adéu al gat, va cap a la feina sense pressa.

Des de la meva anarquia d’avui em llevo a les sis i demà a les nou, des del meu no sé exactament què faré demà, admiro aquest home. Admiro el seu estimar-se, perquè cal molt d’amor per dedicar-se una hora, cal estimar-se molt per fer l’esforç de llevar-se a les sis i no a les set, cal molt conèixer-se i saber-se i respectar-se els ritmes per decidir que sí, que el que li cal són dues hores (i no l’hora preceptiva) per estar a punt per sortir de casa.

Jo voldria també estimar-me així, o d’una altra manera. Jo voldria tenir la constància de part meva, i no només la tossuderia. Jo voldria ser aquest home que es lleva, només per a ell, una hora abans del que diuen que cal.

Jo voldria que tots els homes, que totes les persones, ens estiméssim així a nosaltres mateixes. Que tothom sabés cuidar-se una mica, un molt, un món. Que comencéssim per nosaltres i anéssim estenent aquest amor.

Arribaríem, tots, llavors, cantant a la feina la cançó de l’esmorzar, a les mans l’olor de la darrera fantasia, la panxa contenta i el cap clar. Sembla utòpic, direu, i és veritat. Però jo conec un home que se sap estimar.

i per una d'aquelles casualitats, aquest divendres a les 7 del vespre presenta el seu nou llibre, vents més salvatges,  a barcelona, llibreria nollegiu, carrer Pons i Subirà, 3. allà estaré!