stardate: rip per l'anc

ara mateix els convergents estan celebrant l'aniversari de la seva presa de possessió de l'anc.

així és. ja fa un any que van fer uns grans esforçors per infiltrar-se en tots els estaments de l'anc, i després van començar la fase de fer xantatge a erc per forçar-la a fer una llista unitària. aquí sí que l'anc i hi va fer un gran paper. i clarament amb l'objectiu d'afavorir els interessos dels convergents. no està tan clar si al mateix temps afavorien els interessos de l'independentisme o de la societat catalana en general. això no ho podrem saber mai. però que satisfeien els de convergència no hi ha cap dubte.

durant aquest temps l'anc s'ha debilitat molt. no està clar que sigui degut a la intromissió de convergència només. hi ha altres factors, com per exemple, que ara mateix, un cop el procès l'hem posat en mans dels partits, ja no fa tanta falta.

de totes maneres, convergència està disposada a fer servir qualsevol cosa per refundar-se com el major partit de catalunya. i per això vol reactivar l'anc, a través de la seva presència majòritaria en els seus organs de decisió, per favorir el renaixement del partit. 

personalment penso que convergència no podrà mai tornar a ser el que era, per molt que facin. i també penso que amb aquestes jugades convergència acabarà fent malbé l'anc. i és que com més manipula els organs de decisió de l'anc, més evident es fa davant dels socis. això fa que els socis se n'adonin i fa que molts s'hi sentin incòmodes, i acabin marxant. diria que en els últims mesos ja s'ha notat una devallada de membres de l'anc. però d'això no se'n parlar. seria una llàstima que aquestes manipulacions acabessin amb l'anc. però no seria tan estrany, ja que quan es parla de política pot passar qualsevol cosa. 

de totes maneres, el paper que l'anc va fer durant els tres primers anys, abans de la intromissió dels convergents, va ser molt important i valuós per la història del país. i això ningú ho podrà canviar.

stardate: una bona notícia

sembla que lluis llach farà molt bona feina al parlament. un gran èxit de junts pel sí!

stardate: bel olid

de moment és un descobriment incipient, molt interessant i engrescador. he començat pel seu bloc (https://belolid.wordpress.com) i tinc la intenció de continuar endinsant-me en la seva obra, per seguir trobant històries fascinants com aquesta.

Imperatiu categòric

In és música viure on 16 febrer 2016 at 12:35 am


Conec un home que es desperta cada dia, metòdicament, una hora abans del que és imprescindible per arribar puntual a la feina. Es masturba tranquil·lament, fa una dutxa, esmorza assegut a taula, es posa una cançó que li agrada. Diu adéu al gat, va cap a la feina sense pressa.

Des de la meva anarquia d’avui em llevo a les sis i demà a les nou, des del meu no sé exactament què faré demà, admiro aquest home. Admiro el seu estimar-se, perquè cal molt d’amor per dedicar-se una hora, cal estimar-se molt per fer l’esforç de llevar-se a les sis i no a les set, cal molt conèixer-se i saber-se i respectar-se els ritmes per decidir que sí, que el que li cal són dues hores (i no l’hora preceptiva) per estar a punt per sortir de casa.

Jo voldria també estimar-me així, o d’una altra manera. Jo voldria tenir la constància de part meva, i no només la tossuderia. Jo voldria ser aquest home que es lleva, només per a ell, una hora abans del que diuen que cal.

Jo voldria que tots els homes, que totes les persones, ens estiméssim així a nosaltres mateixes. Que tothom sabés cuidar-se una mica, un molt, un món. Que comencéssim per nosaltres i anéssim estenent aquest amor.

Arribaríem, tots, llavors, cantant a la feina la cançó de l’esmorzar, a les mans l’olor de la darrera fantasia, la panxa contenta i el cap clar. Sembla utòpic, direu, i és veritat. Però jo conec un home que se sap estimar.

i per una d'aquelles casualitats, aquest divendres a les 7 del vespre presenta el seu nou llibre, vents més salvatges,  a barcelona, llibreria nollegiu, carrer Pons i Subirà, 3. allà estaré!

stardate: feminista radical

no penso en mi mateixa com una feminista radical. però massa sovint veig gestos masclistes que m'indignen.

sabíem que tenia diversos néts, i va i diu: finalment tinc un nét de veritat. fins ara els néts eren fills de les meves filles, però ara el meu fill ha tingut un fill, i això vol dir que la continuïtat del meu cognom ara sí que està assegurada.

no sé si em va agafar de mal humor o què, però no em vaig poder estar de titllar-lo obertament de masclista. em va contestar que això faria molt feliç al seu pare si ho hagués pogut veure. i jo lli vaig dir que el seu pare era encara més masclista que ell.

amb això queda palès que tinc mala llet, és evident. i potser no queda tan palès el rerefons de la discussió. de fet penso que molt poca gent accepta que la discussió dels cognoms es basa en un punt purament masclista.

hem acceptat, com a normalitat, que els cognoms dels fills siguin els dels pares. perquè tothom ho fa, perquè sempre s'ha fet així. i de la mateixa manera hauríem de reconèixer que la nostra societat sempre ha estat masclista, i que ha estat només molt recentment que les dones han aconseguit una mica de consideració social. 

si volem que el paper de la dona en la societat segueixi avançant, hem de reconèixer els punts masclistes que no són tan evidents, perquè els que eren els més evidents ja els hem solucionat ara. i això costa molt. s'ha de fer molta pedagogia. perquè els costums estan molt arrelats i és difícil fer veure a la gent que allò que han fet tota la vida és una falta de respecte cap a la meitat de la població. costa tant amb dones com amb homes, però segurament una mica més en homes.

stardate: 407

d'entrada em va agradar i per això vaig continuar mirant el lloc amb alegria. és trist però hi van haver altres cops que després de veure el número de la porta, ja sabia que el lloc no m'agradaria. perquè m'agradés d'entrada havia de ser un número senar, perquè si era parell ja no hi hauria res a fer. amb un número senar a la porta al menys em dignava a entrar i a mirar el lloc deixant marge a alguna possibilitat de que m'agradés. sí el número fos primer, aleshores les possibilitats pujaven molt.

quan vaig arribar i vaig veure el 407 em vaig alegrar i vaig pensar que hi havia esperança. clarament era senar, i quan vaig començar a mirar si era divisible per 2, per 3, i per 5 no hi havia manera. per tant, hi havia alguna possibilitat que fins i tot fos primer. aquests es poden provar sense haver de fer divisions, a partir del 7 era una mica més laboriós, i en aquell moment no em podia aturar a fer més divisions. vaig deixar la comprobació per més endavant. vaig entrar i vaig fer una descoberta que em va fer venir llàgrimes als ulls. era fantàstic. no era el que estava buscant sinó que superava les meves expectatives.

vaig decidir que donava la recerca per acabada. que aquell seria el lloc. m'hi vaig instal·lar, tant feliç!, que per un temps no vaig pensar en el número. fins que un dia, amb més serenor vaig pensar que volia saber si era primer o no. d'entrada se'm va acudir que el més pràctic seria buscar un pàgina d'internet que ho comprovés. segur que n'hi ha més d'una. però abans vaig intentar esbrinar-ho fent càlcul mental. divideixo per 7 i res. divideixo per 11 i em dona 37. qui ho havia de dir: 407 és 37 per 11. no és primer, llàstima. però es el producte de dos primers molt macos!!!

i això era només el número de la porta del pis. el número del carrer no el vaig saber fins després d'haver-me decidit: 29. un primer dels que fan patxoca!