però només va ser un moment.
va ser quan aquell periodista el va trucar i li va dir que era el puigdemont. i el pobre rajoi s'ho va creure.
no em va entendrir el fet que l'enredessin, no. em va entendrir el sentir al rajoi al natural, com a persona, i descobrir que no és ni un mal educat, ni un malalt del cap, ni res d'això.
em va semblar un senyor entranyable. i se'm va fer estrany que també fos aquell que sempre diu que no.
tanmateix coincideixen.
i avui sento al senyor entranyable que molt entranyablement es queixa de que el psoe no és que no vulgui pactar sino és que no vol ni parlar amb el pp. OMG!!!
com pot ser una cosa així, senyor rajoi? no s'havia vist mai ... o sí? no era vosté que no volia acceptar cap proposta de catalunya? no era vostè que no volia ni parlar-ne?
mira, em recorda a la història d'un croissant de xocolata
2 comentaris:
Semblava un senyor entranyable, sí. Com aquells a qui truquen de vegades i els pregunten coses que se'ls escapen. Un senyor entranyable. No el president d'un Estat.
Aquest croissant de xocolata no pot ser bo de cap manera, perquè és ple de paraules enverinades i el client encara prendia mal.I de capellans, per tot el que hi han escopit al damunt.
Bon profit.
Publica un comentari a l'entrada