no sé quant temps fa que en una entrevista amb la terribas el junqueras es va emocionar. el video de l'entrevista va córrer, i molta gent es va fer un tip de riure i de criticar: com pot ser que un polític, que se sap personatge públic, i pretén ser president del país, no es pot controlar les emocions? això només pot voler dir que el tio no serveix. és una senyal que no s'ha vist mai en personatges públics.
a mi em va semblar una bonica anècdota. el junqueras estava parlant de com difícil es feia el camí cap a la independència i quantes ganes tenia d'arribar-hi. ho vaig trobar molt entranyable. ho vaig interpretar com una senyal d'humanitat i de prendre's en serio la seva feina. i em va molestar molt haver de sentir-ne les crítiques.
en els últims dies he vist plorar (i molt!) al pablo iglesias en una manifestació: en primera fila, aguantant la pancarta, amb llàgrimes als ulls i sanglotant. i també he vist al gerard piqué plorant mentre comentava l'obtenció del premi al millor jugador: no podia ni parlar perquè no parava de sanglotar de l'emoció.
no he sentit cap crítica en directe. però estic segura que les crítiques al poc control de les emocions d'aquests personatges públics no m'haurien afectat com ho van fer les que vaig sentir del junqueras. tampoc les trobo a faltar.
2 comentaris:
No dubto que algun dia els nostres polítics siguin cyborgs sense sentiments, però de moment alguna cosa tenen.
Em molesta molt que es critiqui algú per plorar d'emoció...
Les emocions són la riquesa de les persones i són una mostra, com tu dius, d'humanitat.
Publica un comentari a l'entrada