stardate: els economistes

no escriure un apunt per defensar als economistes. només corregiré algunes afirmacions que em semblen errònies en aquest article.

Andreu Barnils

05.05.2013

Els economistes, els capellans d'ara

No ha de ser pas fàcil, fer d'economista avui dia. Tan moderns que semblen, i actuen com capellans. És ben galdós, el seu paper. Fa anys que trampegem aquesta crisi i aquí els tenim: la majoria justifiquen el sistema econòmic on vivim com feia l'església amb el feudalisme. Ja poden suïcidar-se els deutors. Ja poden morir-se de gana els pobres. Ja poden perdre la feina els veïns. Ells, més tossuts que una mula guita: el capitalisme és l'única opció. Pensar qualsevol altra cosa, diuen la majoria dels economistes, és no tocar de peus a terra. I si abans t'acusaven d'infidel, ara t'acusen d'ignorant.

No és cert que tots els economistes defensin el capitalisme com a única opció.

De la mateixa manera que la democràcia és considerada per molts el menys dolent dels sistemes polítics, el capitalisme es considerat per molts el menys dolent dels sistemes econòmics. A més cada dia hi ha més economistes que reconeixen que de moment no existeix cap solució als problemes que està creant el capitalisme.

Suposem, per un moment, que efectivament el rei va nu, i el capitalisme és una estafa. Seran ells que ens ho diran o bé ens ho negaran? Els economistes ens il·lustren amb les seves dades o ens confonen amb les seves xifres? Són com els federalistes espanyols, gent que viu als núvols, o són fars del camí? Què els mou, els economistes: la ciència o la ideologia? En fi: els economistes obren camins o en tanquen?

Excel·lents preguntes. Ara bé, una persona que té unes opinions tan contundents sobre els economistes hauria de tenir les respostes a totes elles ben clares.

El darrer exemple del comportament dels economistes ha estat el cas Rogoff i Reinhart. Heus-ne ací un resum de mig paràgraf per als neòfits: Rogoff i Reinhart van escriure una teoria segons la qual s'havia d'anar amb molt de compte amb el deute. Ui, el deute. Vigila el deute. Tots dos van compilar dades de molts països que demostraven que allà on el deute superava el 90% del PIB tenien un creixement negatiu del -0.1%. Els dos economistes van titular el llibre 'This time will be diferent'. I tant. En fi, una munió de governs van agafar-se a la seva teoria per justificar les retallades: si volem créixer, no podem tenir deute. A retallar, que ho diu la teoria!

Seria la primera vegada que tants governs fan cas d'una sola teoria econòmica. Els governs tenen els seus objectius i les seves raons per actuar com actuen. No crec que els faci falta cap teoria, ni ara ni mai.

Doncs no fa ni tres setmanes que uns altres economistes van demostrar que Rogoff i Reinhart havien errat els càlculs i que, de fet, el creixement en els països que s'endeutaven és positiu: +2%. Es veu que s'havien equivocat amb les dades! Vet ací, doncs, com cau la teoria amb què molts governs, inclòs l'espanyol, justificaven la política de retallades. Quan vaig llegir-ho vaig obrir uns ulls com unes taronges. I com més m'he documentat, més m'ha interessat. D'entrada, perquè els autors de l'error l'han reconegut. Rogoff i Reinhart van acceptar la pífia en un interessant article que van escriure al New York Times. Em va agradar molt el nivell de la seva resposta. Primer, per perquè assumien l'error. Després perquè van recordar a tothom que les seves dades són d'accés gratuït a internet. En canvi, en cap cas no accepten que l'error no fos accidental i també neguen que amaguessin dades o les decantessin a favor seu.

De fet, la correcció no diu que el creixement dels països que s'endeuten sigui positiu. Diu que hi ha alguns països que tot i tenir un deute públic del 90 per cent del PIB han tingut taxes de creixement positives. Però també es donen altres casos de països on amb els mateixos nivells de deute les taxes de creixement són negatives. Per tant, la conclusió passa de dir que 'amb deute del 90 per cent no es pot créixer' a dir que pot passar qualsevol cosa. No hi ha cap implicació que digui que amb alts nivells de deute segur que les taxes de creixement seran positives.

Perillós moment viuen els economistes. Tenen el perill de convertir-se en simple munició teòrica en mans dels banquers. En trista justificació teòrica de les polítiques que envien al suïcidi els ciutadans. En fi, quan l'Acadèmia és tan sols la guardiana del sistema, continua essent Acadèmia? Si abans el fanatisme cec, tancat, i retrògrad duia sotana, ara porta corbata i americana. Si abans ens acorralaven entre anar al cel o cremar-nos a l'infern, ara ens acorralen d'unes altres maneres: tu què vols, eh, retallades un temps o no sortir mai de la crisi? Tu què vols, eh, capitalisme o Cuba? Respon, respon!

Les justificacions teòriques de l'economia són tristes, sí. Deu ser per això que l'economia es coneix com la ciència trista. Però la part bona és que les teories econòmiques no es fan servir gaire. A l'hora de prendre les decisions governamental, es tenen molt més en compte valoracions polítiques i els interessos creats. A més, mai ningú ens ha demanat en quin sistema econòmic volem viure, ni quines polítiques econòmiques volem, ni ara ni mai.

La culpa també és nostra, d'escoltar la paraula dels economistes com si fos paraula de Déu. Jo, influït per David Graeber, sóc dels qui creuen que els economistes partidaris del capitalisme (no únicament de les retallades) no basen les teories en dades empíriques, sinó que fonamentalment els mou una ideologia. Quan personatges com Isidre Fainé i companyia prenen decisions, la seva ideologia té més pes que no pas qualsevol dada empírica. És més important de saber que aquest, o aquell, és un fervent catòlic partidari dels cilicis i d'haver vingut al món a patir, que no pas les teories econòmiques que segueixen. Aprèn la seva ideologia i en preveuràs els moviments. No t'escoltis la seva teoria. Perquè sempre en trobaran una altra (avui Rogoff, demà Patoff) que els justifiqui. Els economistes, si no vigilen, es convertiran en simple munició teòrica en mans dels Fainé del món. Exactament igual com els capellans a les croades.

Ni teories ni ideologies, són els interessos individuals els que determinen les decisions econòmiques. Si parlem de l'Isidre Fainé, o d'algú altre del seu nivell, és obvi que el que els fa decidir són els propis interessos.