ja fa un any que no et veig. ja fa un any que el teu cos va dir prou.
tot tu devies dir prou, cansat de que et costés tant aferrar-te a la vida. i
des d'aleshores que no hi ha hagut un dia que no pensés en tu.
cada dia he anat trobant coses que te'm fan present. cada nit, quan
surto a fumar, miro les estrelles i t'hi trobo.
però fins ara no t'he pogut plorar normalment. tinc la impressió que
tots els meus sentiments es van tancar aquell dia. ara et puc pensar i plorar.
et recordo i ploro. t'anyoro i ploro. i s'hi està bé així.
13 comentaris:
D'una manera o altra, el els records, en un paisatge, en un objecte... sempre hi són.
Una bona abraçada!
una abraçada forta, kika... :(
una abraçadeta...
I és clar, tot necessita el seu moment. Les llàgrimes només surten quan troben l´escletxa que els és propícia.
Una abraçada Kika.
va bé poder plorar el què se'ns queda a dins...
un petó guapa!
es molt difícil superar el buit que deixar una persona estimada, al final, però, el temps t'estira cap endavant...
moltes gràcies a tots. va bé deixar-se anar per aquí amb coses que no gosaria explicar en altres llocs :-)
Moltes forces i molts ànims, és una d'aquestes coses que més costen de superar, tot i que et puc ven assegurar que el temps apaivaga la intensitat del dolor i incrementa la dels records.
Per cert… que tal sortir a veure els estels sense haver de fumar ? ;)
Suposo que plorar és una teràpia necessària i atenuadora.
Molts ànims i una abraçada.
Una abraçada ben gran!
Hi ha llàgrimes que valen la pena, i el dol només es cura passant-lo. Molts ànims!
moltes gràcies de nou a tot.
carquinyol, sortir a veure els estels sense haver de fumar és una possibilitat ésc alr, però de moment està dominada :-)
Ha deixat una empremta, ni que sigui en aquell balcó on fuma una noia.
Publica un comentari a l'entrada