suposo que a internet es poden trobar altres eines semblants. però a mi
el facebook em sorprèn perquè amb quasi bé gens dedicació t'arriba un munt
d'informació.
és clar que la informació arriba barrejada: aquella molt interessant
junt amb aquella que no et diu res. però no és gens costós passar per damunt de
la que no interessa.
només de tant en tant em trobo al facebook sense que hi hagi res que
valgui la pena. això fa ràbia però no passa gaire sovint. de fet, el faig
servir com a canal de notícies de veritat: quasi bé només busco als diaris
digitals aquelles notícies que he vist primer al facebook.
a més a més, hi ha tota la part de xafardeig: sobre el que fan els amics
i coneguts, i sovint sobre el que han trobat a la xarxa i han decidit
compartir. això també és bonic. mira, ara hi vaig trobar un link a l'entrevista
de nou hores que el toni soler li fa fer al pepe rubianes
i em va fer gràcia tornar a veure-la. això sí: a trossets!
però de tot el que he vist al facebook el que més m'ha impactat són les
notícies sobre les morts. potser perquè són notícies que sempre són impactants
quan es refereixen a coneguts. potser perquè no estic acostumada a
trobar-me-les per internet. i la qüestió és que aquestes notícies m'impacten
fins i tot si es refereixen a desconeguts. que de fet, no ho poden ser tant desconeguts
perquè han de ser com a mínim amics dels teus amics. i si són al facebook de
seguida pots fer de manera de coneixe'ls una mica.
i llavors arribes a la xarxa dels morts: quan cerques al google el nom
d'algun desaparegut recent t'hi pots trobar la seva última entrada al blog, la
seva última publicació al mur del facebook, les reaccions dels seus amics i
coneguts davant la noticía de la seva mort per tot arreu: als comentaris del
seu blog, al seu mur, als altres murs, a les fotos etiquetades i comentades..,
deuen ser pàgines que no s'acaben mai de tancar.
8 comentaris:
És com un homenatge pòstum. Mors, però continues viu a la xarxa.
El dia que em mori m'agradaria que mon bloc continues online uns quants anyets per que la gent es pugui enrecordar de grans fites, com les trobades blocaires :-P
En primer lloc ja m'adono que mentre vaig ser al facebook, no vaig saber aprofitar-lo gens... no hi feia res de bo, no hi trobava cap sentit i vaig marxar-ne.
Pel que fa als morts... realment és una reflexió que impacta. Jo penso a vegades amb la gent dels blogs si algú es morís o si jo em morís la resta ens en assabentaríem? O ens oblidaríem de qui ja no diu res sense saber que s'ha mort?
jo també faig servir el facebook per posar-me al dia de tot en pocs moments. Aixì sí passat de llarg les frivolitats que s'hi acostumen a penjar.
Qui tancarà el nostre blog quan no hi siguem? Hem de fer testament per això o ens escrivim nosaltres mateixos la notícia amb un apunt programat avançat i que anirem corren la data mentre podem veure el seu venciment......
Faig servir el Twitter per això de les notícies, el Face està massa "carregat" d'altres històries i, la veritat, em comença a angoixar.
Te n'adones que la Xarxa, d'alguna manera, ha democratitzat la immortalitat que abans només assolien els artistes, polítics i autors consagrats?
Jo, com la Cli, crec que el Twitter és una eina més eficient per estar assabentat de les notícies d'arreu (fins i tot arriba a una saturació d'aquestes... però això depèn de com ho gestionis tu mateix).
El facebook cada cop el tinc menys utilitzat i, de fet, no hi faig absolutament res i pràcticament no hi entro. Ho considero més un niu de fer safareig que una altra cosa. Puntualment m'ha servit per a connectar amb alguna persona que m'interessava, però poca cosa més.
Del que queda a la xarxa un cop es mor algú... doncs bé, ja ho diuen. Tenim una vida personal i una altra vida digital. La digital pot romandre força més anys després. Jo he vist autèntics homenatges en murs del facebook... no deixa de ser un homenatge pòstum.
Com diu la Carme, però, si algú de nosaltres es mor... com ens n'assabentem els altres? El seu blog quedaria aturat, però... no en sabríem pas el motiu...
DooMMasteR, la xarxa farà que alguna cosa continui... però com? segur que hi ha coses que són dignes de recordar... però això només dependrà del vius... tu ja no hi podràs fer res...
Carme, el facebook té el sentit que té. sovint no gaire. penso que es pura xafarderia. sovint irrellevant. però amb això de les morts està clar que fa un bon servei. als blogs és més difícil...
joan, penso que podriem fer una espècie de testament blocaire... tècnicament no sé com. però potser podriem triar algú en qui dipositar les nostres últimes voluntats... algú que fos del 'cercle' blocaire, que de fet està molt ben definit. el receptor del testament li podríem demanar que fes saber la raó de la nostra absència i potser alguna cosa més... tot això és molt tètric, però pot arribar a ser útil en algun moment. de totes maneres, tenint en compte que en el món blocaire amistats, relacions, intimitats, ... tot apareix sense que estigui previst, es pot suposar que després d'una mort la informació flueixi per la catosfera de la mateixa manera... naturalment!
Clidice, doncs jo més que el facebook, trobo que és el twitter l'aburrit a vegades, i d'altres angoixant... potser és que no he après afer-lo servir bé...
tens raó que l'internet ens pot arribar a fer immortals... i si passa serà de manera natural... sense previsions, com tot el que passa per la catosfera :-)
porquet, m'he enrollat molt en la resposta al joan, que penso que serveix també per respondre als teus comentaris... et sembla be?
A mi m'agrada molt més el Twitter per estar informat. A més em permet pràcticar l'anglès ja que al no haver-hi versió en català el tinc instal·lat, evidentment!, en anglès.
Anava a deixar un comentari en línia amb el que ha escrit la Clídice: d'alguna manera, les eines 2.0 ens permeten viure la mort d'una manera diferent a la d'abans.
Són temps intensos i interessants...
Publica un comentari a l'entrada