després de tota la ràbia que m'han fet sentir les reaccions a l'últim
apunt me n'adono de què tot plegat ha valgut la pena.
per una banda, els primers comentaris van ser els que em van fer sentir
ràbia. perquè em van fer conscient de la contradicció en la que visc.
recordo que sovint m'he queixat de la tria que han fet alguns amics de
restaurants on no parlen en català, o on no tenen la carta en català, o on no
tenen vins del país. i també recordo un vespre que buscant un restaurant per
sopar ens vam asseure i aixecar de cinc restaurants diferents fins que no en
vam trobar un que satisfés totes les condicions: que parlessin en català, que
la carta fos en català, que tinguessin vins del país. vam acabar rient-nos de
nosaltres mateixes. perquè des d'algun punt segur que semblava ridícul que
després de demanar taula i de veure la carta ens aixequéssim una vegada i una
altra.
però en el fons tot plegat fa pena. lo normal seria que no ho haguéssim
de fer. però no estem en un país normal. i massa sovint ens trobem en aquestes
situacions. i al final te'n canses. i cedeixes. però això també et fa sentir
malament.
tampoc penso que estem en un país on hi ha una colla de gent llunàtica
que es queixa repetidament per coses irrellevants. no. gràcies al comentari del
lluís en l'apunt anterior m'he adonat de que no és una qüestió lingüística. és un
problema ètic. és un problema de respecte. si m'instal·lo a viure en un país i
ho faig amb respecte (tal com hauria de ser segons qualsevol còdic ètic) no ho
puc fer com un conqueridor. m'he d'adaptar als costums i usos del país. això és
una implicació directa del sentiment de respecte pels altres.
per això ara entenc l'angoixa que em fan sentir aquestes situacions.
perquè són faltes de respecte grans, evidents. i passen tan sovint que al final
ens confonem i les assumim com a situacions normals. però de normal no en tenen
res. són faltes greus. i sí, és normal que ens ofenguin.
14 comentaris:
És un tema complicat. Jo mateix sóc independentista, però escric el blog en castellà perquè domino molt millor aquesta llengua per escrit que la meva materna. No som un país normal. Encara.
Una de les meves millors amigues és madrilenya. Se sent molt espanyola però entèn la nostra voluntat de ser un país com ells. Estudia a la UOC i mira TV3 per internet. Aquest agost va venir de vacances a Barcelona i em demanava de parlar en català perquè així es deixava anar una mica en aquest idioma. Eren converses lentes, perquè encara li costa molt (tot i que té nivell). Però vaig agraïr moltíssim el seu esforç. Si tots els espanyols fossin com ella...
En qüestions d'ètica i llengua, se m'acut el cas de la majoria de les llibreries del país. Per què són bilingües o diglòssiques? Em sembla que es un tema que no és questiona ningú i la cosa té també la seva discussió. Posats a fer, perquè no són plurilingües. Ai, els negocis.
Estic d´acord amb tu. Es tracta d´una qüestió de respecte i per part nostra, de supervivència.
No et posis pedres al fetge amb les contradiccions, som humans. Si visquessim en una situació normalitzada, n´hi haurien igualment.
Hi estem tan fets que quasi assumim com a normal una situació terriblement absurda. L'única resposta és l'activisme. I el desencís de les trinxeres.
Doncs ara sí que t'ho dic, l'ètica del respecte està en el transfons de tota la cosa. El respecte a l'altre, sigui com sigui, pensi com pensi, és quelcom més important que qualsevol altra consideració. Sobretot perquè, si és mutu, l'avenç és notable. Jo també procuro ser coherent i exigir respecte per la meva diferència, o és que potser només cal defensar la llengua d'algunes tribus prou llunyanes? Al cap i a la fi, moltes d'aquestes persones que tant s'omplen la boca contra el nacionalisme català, només ho fan abraçant el nacionalisme espanyol. Sense reflexió, prenen uns quants tòpics, s'enfunden el mocador palestí i apali: a opinar que és gratis! No et sentis estranya, l'ètica no té res a veure amb etiquetes, té a veure amb persones.
(No deixa de ser curiós que la majoria de camarers que m'han atès en català, a Barcelona, siguin originaris d'altres països. En canvi, els de la pell de brau, no solen tenir en compte aquest detallet)
Mireu, dos exemples molt recents:
1/ Avui, 8 del matí, Hotel Bruc (just abans del túnel, direcció Lleida). M’ha atès com quasi sempre un cambrer jove del Marroc, amazig per ser més concret, en un català correctíssim. El seu company, andalús, que porta aquí des de sempre, d’entrada sempre s’adreça al client en espanyol i després, si cal i no sempre, ja es passa al català.
2/ Ahir al migdia, Bar Cañete, carrer Unió de Barcelona (ara molt de moda). El cambrer va necessitar escoltar fins a tres vegades que jo volia "llengua" perquè finalment entengués el que volia i em digués, mig desganat i com fent-me un favor: "¿lengua?". "Sí, llengua". Més: de vi negre català en copa només un; d’espanyols, 7 o 8.
Al primer establiment hi paro sovint; al Cañete no dic que no hi tornaré (s’hi menja massa bé per descartar-lo) però segur que escriure alguna cosa al respecte.
El respecte és la base de tot i d'això anem força mancats. Contradictoris? Tots en som plens!
Kika, he de reconèixer que em sento content per haver contribuït a aquest debat, i crec que aquest segon text teu està molt bé.
El tema és llarg i complicat.
Jo tan sols plantejava què fer o què pensar davant d'un conflicte ètic, no pas si cal respectar la llengua d'un país -aquí em penso que no hi ha discussió possible.
El problema que veig jo a Catalunya és que en l'assumpte de la llengua hi intervenen factors externs a l'ètica: toca la identificació grupal, el sentiment identitari, etc. Els polítics anomenats "nacionalistes" (catalans i també espanyols, que s'assemblen molt més del que es pensen) acostumen a jugar amb aquests sentiments i a manipular-los fins a crear falsos debats i falsos conflictes. En la meva percepció, a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic (sí que hi ha una assimetria entre llengües, però això no vol dir res especial, perquè el fenomen és gairebé universal i les llengües conviuen, neixen i moren).
A mi em semblava interessant aportar una altra mena de qüestió: tots tenim una escala de valors. En el meu cas, avantposo els valors de la justícia social, la igualtat i l'ecologia per davant d'altres, com ara la llengua que usa l'interlocutor. Això em permet decidir quin partit voto, per exemple. Quins productes compro, en quin banc o caixa guardo els calers i quina feina faig. I en el meu cas, decideixo que l'idioma en què se m'adrecen no és una prioritat. No crec gens que amb aquestes decisions perjudiqui una llengua ni un país, ni que em rebaixi com a ciutadà de Catalunya o com a catalanoparlant.
Preferiria que la botiga on compro em parlés en català? Sí, òbviament. Però prefereixo encara més -per exemple- que no exploti els seus empleats, que no em vulgui enganyar o que practiquin una mena de comerç més just.
Per aquests motius no he votat mai un partit de dretes, per més català que sigui. Ni un partit que no prioritzi els "meus" valors socials, parli en la llengua que parli. En aquest sentit, em podria haver plantejat algun cop votar ERC si hagués tingut la percepció que són decididament republicans, socialistes, i que posen l'ecologia per davant dels beneficis dels comerciants.
A l'hora d'escollir on compro, on guardo els diners i a qui voto m'he "muntat" aquestes prioritats en funció de les meves conviccions ètiques, que són tan personals com la religió. I no visc cap conflicte amb la meva llengua ni amb la dels veïns, i no m'agrada que em vulguin confondre.
En fi, espero haver-me explicat bé. Salut.
paseante, només que n'hi hagués un quants com ella... als altres segurament els faria vergonya no ser-ho!
miquel, estem massa acostumats a la anormalitat... gran part del problema ve del fet que ens qüestionem masses poques coses (encara no m'hi acostumo al canvi.. sort del dibuixet :-)
Pais secret, segurament en tindríem d'altres de contradiccions, no? es així de fotut ser humans, aix!!!
Joan, activisme i desencís. quin panorama!
Clidice, clarament l'arrel de tots els mals ha de venir per força de l'intens nacionalisme espanyol que generen aquí al costat.
Miquel, ets dels meus. de tant en tant em permeto fer el salt als principis i fotrem una bona teca :-)
Joana, ja es veu, per la quantitat de comentaris que ha generat aquest apunt :-)
Lluís, comparteixo amb tu els valors que poses pel davant. justícia social, la igualtat i l'ecologia. bé, amb l'ecologia crec que podria fer de més. però precisament la manca de justicia social i d' igualtat són a l'orígen del que jo entenc que és el problema de la llengua a catalunya (i alguns altres problemes també) si aquests principis fossin respectats, el català estaria considerat per tothom com la llengua pròpia de catalunya. perquè no podria ser d'altra manera, no?
Kika, no acabo de comprendre la relació entre llengua, igualtat i justícia social. Si els qui sofreixen la desigualtat i la injustícia fossin catalanoparlants seria obvi, però no és així. Pels motius que siguin, els més desafavorits no tenen un idioma de referència.
Aquesta qüestió ha promogut molts debats des dels anys setanta, quan es van adonar d'una paradoxa: la classe benestant a Catalunya parlava en català, i la "malestant" ho feia en castellà, tot i que el poder polític era castellanoparlant (i franquista). Malgrat els anys, la paradoxa no tan sols segueix sinó que es complica, amb l'aparició de nous immigrants.
Tothom sap que l'Artur Mas parla en castellà a casa seva i amb els seus fills, i alhora que la pobresa afecta la gent sense discriminar la llengua. Per això el plantejament nacionalista em sembla insostenible, perquè enganya i esbiaixa la qüestió.
Segueixo pensant que el debat sobre llengua pròpia i plantejaments ètics va per vies diferents, i que les reduccions responen a simplificacions interessades.
I per cert: jo també he de millorar molt en els meus hàbits ecològics, tot i que això SÍ que hauria de ser un imperatiu ètic global, per sobre de nacions i punyetes polítiques. Si ens carregem el planeta, aquí no se salva cap nació per històrica que sigui.
Em faltava aportar un apunt: cal veure si al carrer hi ha polèmica lingüística o no, qui la percep i qui no. Als barris "treballadors" de Barcelona jo diria que és absent, i també ho deu ser al ghetto de Pedralbes (del qual ningú parla, tot i ser l'únic exemple real de ghetto).
Tot i que les enquestes no em semblen una font d'informació rellevant, mai no hi apareix la qüestió lingüística.
Per simplificar, ho plantejo d'una altra manera: tu saps que la Caixa s'expressa en català, i que inverteix en indústries petrolieres (Repsol) i armamentístiques (Indra). I que FIARE o Triodos Bank no s'expressen en català, però no inverteixen en les indústries esmentades. On deixaries els teus estalvis? Quin ordre de prioritats establiries?
Lluís, tinc la impressió que els teus arguments es basen només en qüestions econòmiques. i no tinc cap intenció de contradir-te. les qüestions econòmiques són molt importants. i ho crec, a més, com a economista que sóc. de totes manes els principis ètics són més generals. i l'economia no és basa només en els diners. la igualtat d'oportunitats, definides en tots els àmbits que et puguis imaginar és allò que cal defensar. i la justicia social també l'entec definida en tots els àmbits possibles. i aquests inclouen la llengua, com un àmbit més. hi ha moltes maneres de maltractar la gent, a part de fotre-li els calers!
aquest post més que enuig em dóna alegria! som afortunats encara podem defensar la nostra arrel, la nostra essència, la nostra llengua ... porto viatja 8 mesos en sudamerica per tant eh pogut veure com es despullen tant dels seus arrels com de les seves respectives llengües, sincerament no puc entendre'ls em generaven pena enuig fins i tot eh intentat explicar una mica de la nostra histaria de la qual LOGICA res sabien, per a ells som Espanya el real madrid i barcelona. (Això dit amb el major dels respectes, només estic escrivint sobre les meves experiències viscudes) i és per això que comento aquest post, En aquests 8 mesos, cap servei va ser prestat en català eh buscat guies, llibres ni els guies turístics! NO EXISTIM! Quan explicava que Catalunya tenia la seva pròpia llengua donant el clar exemple Et Vull per a mi és el teu Te Quiero!!! en fi, la pèrdua literària cap a les paraules alterant els seus significats dient t'estimo o amic com qui diria hola i gràcies.
Em genera una immensa pena mutilar les seves llengües quítxua aimara eh fins i tot segueixen mutilant el seu propi i actual castellà. En realitat llegir teu post des d'aqui (ara novament argentina) m'has robat un somriure veure't cabrejada per no tenir una traducció de carta, quan aquí només puc sentir la nostra llengua per TV3 en línia. Realment el teu m'has fet sentir orgull, clarament som apassionats fins als ossos. Fins m'atreveixo a dir que no heu escrit això intentant canviar el món! tan sols es demana una barreja de acceptació reconeixement i respecte. Però la meva amiga des d'aquí jo li dic Som afortunats! seguim defensant la nostra llengua i així com BÉ vam aprendre nosaltres BÉ seguiran els que vinguin.
Anònim, me n'alegro molt de que aquest apunt t'hagi fet companyia, essent tant lluny com ets. desitjo que passis unes molt felices festes!
Publica un comentari a l'entrada