1. des de bon començament vas anar decidint fer-te indispensable. et vas
anar carregant de responsabilitats. es podien repartir entre més però tu les
assumies totes. encara que altra gent s'oferís a compartir, no les volies compartir.
sovint eren feines dures, esgotadores, que consumien molt temps. però tu les
volies totes i no deixaves que ningú t'ajudés.
això va fer que la gent et considerés una de les persones més
compromeses amb l'objectiu comú. però un bon dia vas decidir abandonar-l'ho.
del tot. això no estava previst. ningú s'ho esperava. si no era el teu
compromís el que et feia voler ser indispensable, què era?
2. et vas convertir en portaveu seu. i això et va fer tornar
indispensable. van deixar de pensar i van deixar de decidir. tot això ja estava
delegat en tu. ara tu eres qui pensava per tots i qui decidia per tots. allò
que tu pensaves ho posaves en boca de tots. i ells et preguntàven a tu què
havien de pensar.
sents el pes de la teva responsabilitat de dia i de nit. no els vols
fallar. has de ser al peu del canó passi el que passi, perquè sense tu no són
res. fas el que faci falta per ser-hi, costi el que costi. però, i si un dia no pots ser-hi? com s'ho
faran?
indispensable? no, gràcies!
4 comentaris:
sempre m'han dit que ningú és imprescindible i amb això he aprés a dedicar-me més al que realment importa
garbi, el problema són els que es creuen imprescindibles, i encara pitjor els que ho acaben sent!
El primer comentari del garbi és per emmarcar. Com bé diu ningú és imprescindible, absolutament ningú. I el dia que algú s'ho creu, aquell dia, està molt més a prop de passar a ser absolutament prescindible.
és clar! totalment d'acord. però quan la gent intenta ser-ho, encara que no ho aconsegueixi crea problemes als altres... suposo que això era el punt de la reflexió... i fins ara no me n'he adonat :-)
Publica un comentari a l'entrada