stardate: setmanes

a mi m'agraden les agendes que s'organitzen per setmanes. durant tota la setmana vaig mirant i vaig fent. i quan arriba el divendres giro full, i miro que tal ho tinc la semana següent.

hi trobo senyalades les cites que han estat convocades amb antelació. tant si es tracta de reunions de la feina, com trobades amb amics, com cites amb metges, reunions o cites de l'escola, etc... també hi trobo les dates límit per coses diverses que hauria de fer.

així em faig una idea de com serà la setmana. quanta feina tindré i quin temps em quedarà lliure. i llavors, abans de que sigui massa tard, miro de encabir-hi les altres coses que vull fer.

penso quin dia anirà bé per anar a comprar, quin dia podré dedicar més temps a fer deures amb la jèssica, quin dia podria quedar amb amics, anar al cine, etc...

la majoria de setmanes és molt fàcil. però a vegades, si hi ha algun viatge pel mig, he de pensar una mica més com fer-ho cabre tot. en general no costa. el més important és assegurar-me de que queda un forat per tot allò que vull fer.

penso que si no sóc capaç de fer les coses que vull fer, perquè gasto tot el temps fent altres coses, aleshores tot el meu esforç en allò que faig no val la pena. per què hauria de veure com passa el temps limitat de la meva vida sense fer el que de veritat tinc ganes de fer? això no ho vull de cap manera. si fos així res valdria la pena.

és clar que hi ha vegades que totes les coses que m'agradaria fer no caben en el temps que tinc. això em fa una mica de ràbia. llavors he de triar. i trio assegurant-me que el que em fa més il·lusió no es queda per fer.

normalment, les coses que es queden per fer perquè no caben en els forats de l'agenda, són coses que em fan menys il·lusió que les que he triat. i si per alguna raó una setmana l’agenda està tan plena que hi ha una cosa que em fa moltíssima il·lusió i no hi ha manera d'encabir-la, aleshores me l'apunto directament per la setmana següent, abans de que aquella part de l'agenda es comenci a omplir amb altres coses.

tot això a mi em sembla extremadament normal i lògic. jo no crec que sigui una obsessionada de l'ordre. crec que aquesta manera de funcionar em va molt bé: és fàcil i efectiva.

per això quan sento algú que diu ‘no tinc temps’ no puc fer altra cosa que pensar que en realitat no en deu tenir gaires ganes. és clar que hi ha alguns moments especials en què passen coses puntuals que ens poden posar l’agenda a punt de reventar. però en el dia a dia normal, no ens hauríem de permetre no tenir temps per a les coses que de veritat ens venen de gust.

avui quan he fullejat el plan de la setmana que ve he tingut una sorpresa molt agradable. el proper divendres aniré a rebre un massatge que les meves germanes van regalar-me pel meu aniversari. ja era hora que arribés el dia. fa tant temps que ho vaig apuntar que quasi be ho havia oblidat. em fa molta il·lusió.

stardate: futbol

vaig passar un temps patint partits semanals de futbol camp. la jèssica era petita però volia jugar a futbol. com que no hi havia prou nenes per fer un equip jugava en un equip de nens: masclistes i maleducats com la majoria dels seus pares i entrenadors. em posava de mal humor que a ella només la deixessin jugar uns pocs minuts cada partit. m’irritava veure que els seus companys no li passessin la pilota. em desconcertava la passió per la competitivitat que vivien els pares.

tot i que ella volia contiuar, al cap d’un temps vaig decidir acabar amb l’experiment i començar-ne un altre. la vaig convèncer de què jugar a futbol sala era molt millor. a l’equip de futbol sala només hi havia nens. ella era l’única nena. però eren nens que anàven amb ella a classe. vaig pensar que això potser els faria tenir una mica més de respecte per ella. l’entrenador em va assegurar que pretenien ser com una escola de futbol. als partits tots els nens jugaven més o menys el mateix temps. els pares semblaven més normals.

amb el temps la cosa va anar canviant. es van anar tornant a poc a poc més competitius. fins que ara fa un any, com que tenien més nens del compte, van decidir deixar fora de l’equip els que l’entrenador considerava que en sabien menys. i la jèssica va ser una dels escollits. vaig considerar que això era un gran injustícia pels nens, i em vaig alinear amb els pares que es queixaven. vaig escriure cartes de denuncia al club, a l’alcalde i al regidor d’esports. vaig aconseguir que molta gent em conegués però res més.

aquest any la jèssica ha decidit afegir-se a un equip de futbol sala de nenes. són més grans que ella, però almenys pot jugar. i vès per on, després del primer partit de la temporada em trobo un entrada al blog del club que diu:

“Debut a la lliga amb victòria de les nostres. Els dos gols han estat de Jèssica, una de les incorporacions de l'equip, que prové de les categories inferiors del club i que té molt futur, ja que és cadet de primer any.”

stardate: no cal, gràcies

una mare amb un nadó em pregunta: vols agafar-lo?

li contesto: no cal, gràcies.

llavors, em diu: estira els braços.

i em posa el nadó als braços.

què he de fer?

si insisteixo que no el vull, la mare s’ho pot prendre com una ofensa. i de fet a mi no em costa gens estalviar-li-ho. perquè no és que hi tingui res en contra i no em suposa cap esforç, ni cap pena fer-ho. només és que no em cal, no em fa cap gràcia especial. de fet, em fa una mica de peresa per allò de que si no ho saps fer hi has de posar molta atenció per a fer-ho bé.

la mare fa una oferta, no una demanda. presuposa que m’agradarà tenir el nen als braços. ho presuposa perquè a ella li agrada, i pensa que a tothom li ha d’agradar. però, si li he dit que no ho vull, la mare hauria d’entendre-ho i acceptar-ho.

la veritat és que aquest tema no dóna per un post. potser perquè no té gaire trascendència. però en aquest cas el faig servir com una metàfora d’un altre fet que m’ha passat recentment.

em fan una proposta, i jo responc: no cal, gràcies. i llavors em diuen: és igual, comptem igualment amb tu.

què de fer?

emprenyar-me i insistir en dir que no? baixar del burro i dir: bé, si insistiu hi estic d’acord?

la veritat és que tinc un email pendent de contestar respecte això des de fa dies. i abans de que faci quinze dies l’he de contestar. no per reciprocitat, ja que qui me l’envia no fa servir la regla dels quinze dies, ni molt menys. però el contestarè per respecte.

el contestaré, però encara no sé que diré.

stardate: tot nou

fa uns dies em va arribar un ordinador nou. i el mateix dia em va arribar la connexió d’adsl.

des d’aquell dia m’ha canviat la vida.

quan l’engego ja no em cal anar a rentar els plats, o a fer qualsevol altra cosa per evitar posar-me nerviosa fins que la maquineta ha acabat de posar en marxa tot el que li fa falta per funcionar. ara l’engego, i al cap de no res ja està tot apunt!

quan vull connectar-me a l’internet, ja no cal el ceremonial de clicar al programa que l’obre, i posar la contrasenya, i esperar que es posi a punt. de fet, des del moment que l’ordinador va, la connexió va.

quan obro un programa, al moment se m’omple la pantalla amb el que vull veure.

ara puc escoltar la música que ofereixen els blogs, puc veure els vídeos, fins i tot les fotos, per què abans hi havia vegades que no acabaven de sortir mai.

quan escric comentaris i els envio, al moment rebo un missatge dient que ja s’ha desat. abans hi havia vegades que perdia la paciència abans i al final ja no sabia si es desarien o no.

ja no he de passar estona mirant una pantalla petitíssima. de fet, he posat unes fonts grosses en tots els programes que faig servir. perquè ara hi cap tot aquí.

ara m’adono del que em va fer perdre la meva tossuderia!

stardate: inicis

em sembla que tens una adreça de correu errònia.

perdona

...

mmmmm en alguna llista s’han equivocat de nom.

ostres, em sap greu.

...

ho he tornat a rebre jo.

perdona’m de nou!

...

hola, un altre cop m’has escrit a mi i no a qui tocava. per mi no és un problema, però hauries d’assegurar-te de què ho rep qui ho ha de rebre. salutacions

perdona’m, perdona’m ... es que sense recordar el teu cas he fet servir la llista de correus vella. em sap molt greu

un dia prendrem un cafè? :-)

t’he buscat a la web i acabo de descubrir que ets català! més disculpes per ni tan sols imaginar-m’ho!

he he. jo fa una estona he descobert que ets catalana i en què treballes. i té gràcia perquè tinc un blog on fa un parell de dies he estat criticant la teva feina! (les meves disculpes). salut

doncs jo fa una estona he llegit un bocí del teu bloc... sobretot aquest post ... i em sembla que si et pago el cafè que et dec et faré un favor molt gran... a tu i a la meva feina :-)

vaja. aquest cafè guanya interès per moments! :-D

...

demà seré per bcn, i he pensat que potser t'aniria be prendre aquest cafè que et dec... i si no ja buscarem més opcions més endavant

serà un plaer! on vols que quedem?

...

ja fa un any que vam fer tenir el primer cara a cara: vam fer el primer cafè i vam posar els primers punts sobre les is.

desprès hem fet molts més cafès i hem posat molts més punts sobre les is.

i espero que encara fem molts més cafès i que seguim trobant moltes is sense punt!

va ser l’inici d’una bona amistat, i també part important de la meva prehistòria com a blogaire.

stardate: botes

fa molt temps em vaig comprar unes botes de caminar. eren tan còmodes. era com si anès descalça. me les possava sempre.

amb el temps, i amb les caminades les ungles dels dits dels peus se’m van anar fent malbé.

va arribar un moment que després de cada caminada em feien molt mal els dits dels peus.

llavors els experts em van dir que era perquè les botes eren massa petites. que segurament necessitava un número més.

vaig decidir comprar-me unes botes noves, d’un número més. el dependent molt amable també era del mateix parer: les botes s’han de portar un número més grans del que toca.

les vaig triar una mica ‘cantones’ de color però eren comodíssimes. tot i ser grans tenia la sensació de que se m’ajustaven perfectament als peus.

llavors vaig fer un gran error: vaig oblidar les botes noves fins el dia que tocava anar d’excursió.

al començar a caminar notava que una de les botes ballava una mica. no la devia haver lligat prou apretada. abans de mitja excursió ja tenia una ampolla gegant.

vaig mirar de tapar-ho i protegir-ho. i em vaig lligar la bota ben fort.

per voluntat del destí, aquell dia vaig fer l’excursió més llarga de la meva vida. i no només perquè a mi m’ho semblés degut al mal que em feia el peu! sinó perquè vam acabar fent més quilòmetres que mai.

quan vaig arribar a casa, al treurem els mitjons em va seguir tot... estalvio els detalls aquí. només diré que l’endemà no em podia calçar.

entenc que vaig cometre un gran error, i pel mal que em vaig fer espero recordar-ho tota la vida i que no em torni a passar.

ara bé, quin es el secret de les botes?

han de ser prou llargues com perquè no et facin malbé les ungles dels dits dels peus: un número més, d’acord.

però també han de ser prou petites com perquè no et ballin i et facin ampolles al darrera ...

com ho faig això? dos parells de mitjons?

hi ha algún secret que se m’escapa?

stardate: reis i taules

1.

una vegada un col·lega em va convidar a sopar a casa seva. em va dir que feia un sopar per a un grup de gent de la feina i que una que havia d’anar-hi sola finalment no hi podia anar. em convidava a mi perquè hi anés sola, ja que a la taula li quedava un lloc.

com que l’estil de l’home en qüestió ja el coneixia, em vaig imaginar una casa de super luxe, amb un menjador molt elegant, amb una taula molt ben posada, on no hi faltava res i tot era simètric. és clar que si hi faltava una persona o hi anava una persona de més ja no seria el mateix.

em va fer pensar en una visita que fa anys vaig fer al palau reial, a madrid, on hi havia un gran menjador amb la taula parada, a punt pel reis i els seus convidats.

sort que tenia alguna altra cosa a fer i vaig poder dir que no hi podia anar sent veritat. no sé que hauria passat si no hagués tingut un altre compromís. i tampoc sé si hi va anar algú altre al meu lloc. segur.

2.

algunes vegades he coincidit a la taula amb gent de món. vull dir gent que en deu saber de qüestions d’etiqueta. perquè he notat que les parelles s’asseuen separades. de fet quan arriba aquell moment en que tothom ha d’agafar un lloc a la taula, ells busquen llocs separats.

d’una banda em sembla una bona idea. se suposa que les parelles es veuen sovint, i tenen moltes ocasions de parlar-se. i les que es s’entenen una mica potser fins i tot saben el que pensa l’altre de moltes qüestions. per tant, quan estan amb gent diferent, si s’asseuen separats tenen més ocasió de conèixer gent diferent i sentir opinions diverses.

per altra banda em va fer pensar en les fotos dels àpats dels reis que surten a la tele o a les revistes. sembla que hi ha un protocol pel qual la reina seu amb el home que visita i el rei amb la dona, i no sé quantes combinacions més. però no seuen junts.

3.

als dinars familiars de casa, sembla que sigui una norma que les parelles s’han d’asseure juntes. bé, això quan anem de restaurant. a casa, cadascú té el seu lloc. de fet tampoc canviaria gaire l’ambient si ens barregessim ja que tots ens coneixem prou (massa?).

però és clar, com que jo no tinc parella sempre em toca seure al lloc que queda buit quan ja tothom ha triat. d’aquesta manera podem complir sempre la regla de que les parelles seuen juntes.

menys, quan m’avanço i vaig a seure amb els nens, els meus reis!

stardate: el diari

al lloc on compro el diari, de bon matí a vegades hi ha un noi jove i altres vegades una noia jove. sempre fan cara de son. no diuen res. agafen els diners i prou.

quan hi vaig una mica més tard a vegades hi ha una senyora gran i altres vegades hi ha un senyor gran.

el senyor gran és molt amable. sempre té alguna cosa per dir. de fet és amable inclús quan te’l trobes pel carrer: sempre saluda i diu alguna cosa.

la senyora gran no és gens amable. sempre fa cara d’enfadada. no respon ni al bon dia. i si li demanes qualsevol cosa, encara que sigui només el canvi, fa cara de que l’has molestat.

m’han dit que són germans. deuen ser dels que no s’assemblen gens.

l’altre dia quan anava a buscar el diari em vaig adonar que amb les monedes que portava no en tenia prou, i el bitllet més petit que portava era de vint euros. abans d’arribar a la botiga ja vaig fer una predicció del que passaria.

hi havia la senyora gran. li vaig dir que em sabia molt greu no portar res més petit però que li podia donar els deu cèntims. ella va remugar amb molta mala cara queixant-se de tota la gent que anava a comprar sense canvi. fins aquí res de nou.

i seguint amb la seva mala cara i to de veu habitual em va dir: ‘em sap greu però no tinc cap bitllet de cinc i t’hauré de donar el canvi en monedes’

quina cosa més estranya sentir dir ‘em sap greu’ d’aquella manera. perquè literalment ho va dir. encara que pels sons que feia ningú ho hagués pensat que amb aquelles paraules s'estava disculpant.

és ben bé que cadascú està fet a la seva manera. i que res és el que sembla.

stardate: sola

estic a punt de rebre la visita d’un amic al que fa uns mesos l’ha deixat la dona. eren parella com qui diu des de sempre. feia vint anys que vivien junts. tenen una filla. primer, quan ella li va dir que volia deixar-lo, no s’ho creia. després es va quedar totalment desfet.

suposo que ens aquests dies tindrem llargues converses. ja n’hem tingut. ell sempre m’ha preguntat: com tu fas tu per estar sola? ara jo em més respostes.

tots voldríem tenir algú que es preocupés de nosaltres. que pensés que som importants. que ens consolés quan ens fes falta. que ens fes obrir els ulls a coses que no volem veure quan calgués, ...

quan et sembla que no tens ningú així, se t’ofereix l’oportunitat de pensar: de veritat pot existir una persona així? hi ha hagut mai algú que fes totes aquestes funcions? o potser només m’ho ha semblat a vegades?

una primera solució, barateta, que serveix per tranquil·litzar els ànims és pensar que de fet una persona així no pot existir. és impossible que hi hagi algú que sigui capaç de llegir els meus pensament, els meus sentiments, si ni tan sols jo sóc capaç de fer-ho.

en un intent de perfeccionar-la podem pensar que el millor és aprendre a sobreviure sense. trobar maneres de ser capaços de donar valor al que som i al que fem sense la necessitat d’algú que ho corrobori.

en un intent de superació d’un mateix podem proposar-nos assegurar que ningú del nostre voltant s’hagi de trobar en una situació com la nostra. intentar que la gent que ens envolta noti que valorem el que són i el que fan.

en un últim pas podem arribar a pensar que potser sí que algún dia trobarem algú que tingui totes aquestes qualitats. però mentrestant estem bé.

no sé si funcionarà.

stardate: més rutines de la comunicació

aquella regla d’or que explicava al post 7-10-2009 : “si vols que et facin cas, t’hi has d’esforçar”, la faig servir a tot arreu.

de fet, a casa, des de fa un temps, em passo hores fent-ne una aplicació concreta:

quan vulguis demanar alguna cosa, parla a la gent mirant-la a la cara. assegurant-te que et senten. vocalitzant. no donguis per segur que l’altra persona sap el que penses. explica bé el que vols.

si ets a la teva habitació quan jo sóc al menjador i vols que senti, has de venir a trobar-me.

si vols saber una cosa l’has de preguntar. no has d’esperar que la resposta t’arribi perquè sí o perquè algú decidirà fer-te-la arribar. has d’anar a buscar-la tu. pensar on i com la pots obtenir i fer el que calgui per obtenir-la.

no sé si me’n sortiré!

stardate: segur?

em trobo un conegut al tren i encetem una conversa. és geòleg i em diu que ara treballa al departament d’infraestructures de l’ajuntament de barcelona.

‘doncs deus estar distret entre els túnels del carmel, els de l’ave, els de la zona franca. per cert, el que últimament porta més cua deu ser el de l’ave, no?’

‘tens raó. però la veritat és que no hi ha cap motiu per tot el soroll que han estat fent sobre el tema.’

‘en serio? no creus que hi ha cap risc al fer-lo passar per sota la sagrada família?’

‘ni un! saps el merder que tindrien si passes alguna cosa? el que estan fent és una gran obra. els reforços que hi posen és una cosa que no s’ha vist mai. s’hi estan gastant un munt de diners. és impossible que passi res’

jo no ho entenc. com pot algú estar segur d’una cosa així? de tot el que em diu l’únic que em convenç és que es deuen estar gastant molts diners (com que no són seus!). per la resta, no sóc arquitecte ni res semblant, però segur que tot el projecte està basat en unes teories que quan s’apliquen a un lloc concret poden fallar. perquè en qualsevol camp, en qualsevol cosa, per molt que intentem tenir-ho tot en compte, hi ha tantes coses que hauríem de tenir en compte que és impossible estar segur que ho controlem tot.

i quan em diuen: ‘per la grip A no cal patir gens, perquè les autoritats pertinents ja han pensat en tot i ho tenen tot controlat.’ com en podem estar segurs?

com podem estar segurs que ho controlem tot, quan hi ha tanta incertesa? fins i tot en coses que ja hem experimentat en el passat, i no cal dir que molta més en coses que, en algun sentit, s’experimenten per primera vegada.

jo no estic segura de que estigui segura de res.

però a les nits dormo bé!

stardate: test

si hi ha alguna cosa de la qual la teresa forcades t’ha convençut en el vídeo del post 5-10-2009, per què creus que és?

a) perquè és dona

b) perquè és monja

c) perquè és metgessa

d) perquè té un doctorat

e) perquè s’explica clarament

f) per una altra raó

si hi ha alguna cosa de la qual la teresa forcades NO t’ha convençut en el vídeo, per què creus que és?

a) perquè és dona

b) perquè és monja

c) perquè és metgessa

d) perquè té un doctorat

e) perquè s’explica clarament

f) per una altra raó

stardate: rutines de la comunicació

havia d’enviar uns papers que eren qüestions de feina. d’això ja fa temps, abans de l’època de l’email generalitzat, quan moltes coses encara s’enviaven per correu normal.

li vaig preguntar a un col·lega: que et sembla millor? imprimeixo una etiqueta amb l’adreça per enganxar-la al sobre o ho escric a mà?

i em diu: depèn. si estàs demanant alguna cosa, millor que ho imprimeixis i ho facis ben bonic. ara bé si no estàs demanant res, tan se val si ho escrius a mà.

em va semblar una gran idea i la vaig adoptar com una regla d’or. és tan obvi. si vols que et facin cas, t’hi has d’esforçar. una regla que serveix per tot.

ara que ja som a l’època de la plenitud de l’email he adaptat aquesta regla.

quan he de demanar una cosa per email, ho faig educadament. amb totes les paraules que calguin. fins i tot a vegades poso majúscules i accents (tot i que aquests a vegades no s’envien gaire bé).

i quan algú em respon a alguna cosa que li he demanat sempre li envio una resposta d’agraïment.

a més a més, quan algú em demana alguna cosa per email, si puc li responc de seguida el que em demana. i si no és possible, li envio un missatge dient-li quan podré enviar-li el que em demana.

ho vaig dir en algún comentari: em sembla una falta de respecte deixar de respondre un missatge durant quinze dies.

ara bé, hi ha vegades que rebo missatges que no contenen cap demanda, ni cap pregunta. només m’expliquen coses. normalment expliquen el que pensen els autors sobre un tema, sobre una manera de fer. sovint son suggeriments o crítiques. “a mi em sembla que això és així”, “jo crec que s’hauria de fer d’aquesta manera”. suposo que la intenció és que jo tingui coneixement del que pensen. si hi hagués una altra intenció m’imagino que constaria en el cos del missatge. “què en penses tu?”, “ho podries fer d'una altra manera?”

no sé si quan no hi havia email la gent enviava missatges d’aquests. potser llavors la gent en parlava d’aquestes coses, o se les guardava. no sé si és bo o dolent. no sé si l’email ajuda o no en aquests casos. en qualsevol cas, jo aquests missatges no els responc. al menys d’entrada el deso a la carpeta corresponent i prou.

un dia feiner a mitja tarda, vaig decidir comptar quants emails havia enviat en tot el dia: a la safata de sortida n’hi havia setanta i encara no havia acabat.

per això quan una vegada vaig sentir una persona que dèia: “jo els missatges que no tenen preguntes (interrogants literalment) no els responc”, em va semblar una bona idea.

i des d’aleshores sempre que vull una resposta la demano amb un interrogant explícit. i si no la rebo, insisteixo.

stardate: teresa forcades

és en castellà... i és una mica llarg però val molt la pena arribar fins al final:

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

també es pot trobar en aquest link.

http://www.vimeo.com/6790193

stardate: de polítics

què haurien de voler els polítics? en un post recent de la Clídice es comenta que els polítics haurien de voler servir a la població, però no ho fan.

jo també crec que els polítics haurien de voler fer allò que és bo per la gent. no només per la gent que els vota, sinó per tothom. però també haurien de voler guanyar les eleccions. perquè si no guanyen tant se val el que vulguin fer. si no guanyen les eleccions no tindran cap possibilitat de fer res del que prometien.

per tant, primer han de fer el possible per guanyar. és indispensable. això implica, que a les campanyes electorals, tot s’hi val per tothom. l’únic que importa es guanyar, a qualsevol preu.

llavors, quan ja han guanyat, què han de fer? d’entrada, poden fer el que vulguin, per això han guanyat. poden decidir servir la població o poden començar a preocupar-se per la reelecció. perquè, aviat hi tornaran a haver eleccions, i aleshores torna a començar el raonament: tornaran a dir que volen servir la població, però es clar si no guanyen no podran fer res, primer han de guanyar.

total, que per moltes coses que vulguin fer els polítics per la població, al final es passen la vida intentant guanyar les eleccions. és tot el que fan. tant si estan en campanya com en el govern.

en el mateix post de la Clídice també es diu que abans si que els polítics volien servir a la població però que ara això ja no passa.

no sé a quin ‘abans’ es refereix aquest comentari, però sigui el que sigui, hi ha una raó que explica quan els polítics decidiran servir a la població: quan el que han de fer per servir la població és el mateix que els serveix per a guanyar les eleccions. en aquest cas els polítics no tenen cap dilema. ara bé, quan el que han de fer per servir la població no els permet guanyar les eleccions no cal que esperem gaire dels polítics.

però com pot ser que el que han de fer per servir la població no els faci guanyar les eleccions? no és la població la que va a votar? no és la població la que tria qui vol que la governi, escoltant abans les seves propostes? com pot ser que la població demani una cosa i en voti una altra?

al final, com diu el Ramon al post de la Clídice: “No diuen que cada poble té els governants que es mereix? Jo crec que més aviat és amb els que es conforma.”