stardate: rutines de la comunicació

havia d’enviar uns papers que eren qüestions de feina. d’això ja fa temps, abans de l’època de l’email generalitzat, quan moltes coses encara s’enviaven per correu normal.

li vaig preguntar a un col·lega: que et sembla millor? imprimeixo una etiqueta amb l’adreça per enganxar-la al sobre o ho escric a mà?

i em diu: depèn. si estàs demanant alguna cosa, millor que ho imprimeixis i ho facis ben bonic. ara bé si no estàs demanant res, tan se val si ho escrius a mà.

em va semblar una gran idea i la vaig adoptar com una regla d’or. és tan obvi. si vols que et facin cas, t’hi has d’esforçar. una regla que serveix per tot.

ara que ja som a l’època de la plenitud de l’email he adaptat aquesta regla.

quan he de demanar una cosa per email, ho faig educadament. amb totes les paraules que calguin. fins i tot a vegades poso majúscules i accents (tot i que aquests a vegades no s’envien gaire bé).

i quan algú em respon a alguna cosa que li he demanat sempre li envio una resposta d’agraïment.

a més a més, quan algú em demana alguna cosa per email, si puc li responc de seguida el que em demana. i si no és possible, li envio un missatge dient-li quan podré enviar-li el que em demana.

ho vaig dir en algún comentari: em sembla una falta de respecte deixar de respondre un missatge durant quinze dies.

ara bé, hi ha vegades que rebo missatges que no contenen cap demanda, ni cap pregunta. només m’expliquen coses. normalment expliquen el que pensen els autors sobre un tema, sobre una manera de fer. sovint son suggeriments o crítiques. “a mi em sembla que això és així”, “jo crec que s’hauria de fer d’aquesta manera”. suposo que la intenció és que jo tingui coneixement del que pensen. si hi hagués una altra intenció m’imagino que constaria en el cos del missatge. “què en penses tu?”, “ho podries fer d'una altra manera?”

no sé si quan no hi havia email la gent enviava missatges d’aquests. potser llavors la gent en parlava d’aquestes coses, o se les guardava. no sé si és bo o dolent. no sé si l’email ajuda o no en aquests casos. en qualsevol cas, jo aquests missatges no els responc. al menys d’entrada el deso a la carpeta corresponent i prou.

un dia feiner a mitja tarda, vaig decidir comptar quants emails havia enviat en tot el dia: a la safata de sortida n’hi havia setanta i encara no havia acabat.

per això quan una vegada vaig sentir una persona que dèia: “jo els missatges que no tenen preguntes (interrogants literalment) no els responc”, em va semblar una bona idea.

i des d’aleshores sempre que vull una resposta la demano amb un interrogant explícit. i si no la rebo, insisteixo.