ens volia convidar a sopar a casa, i va tenir una gran idea. en comptes d’anar a sopar a casa seva ens convidava a sopar a fora. faríem una mini excursió a la muntanya per a veure les estrelles.
i vam anar a gallicant, un poblet deshabitat de les muntanyes de prades.
allí s’hi estava fresquet. vam tenir prou llum per a menjar sense ennuegar-nos. i després ens vam estirar cara amunt per a veure si encara erem a temps de copsar alguna llàgrima de sant llorens.
de fet sant llorens ja feia dies que havia passat. encara que jo he sentit a dir que per alguna raó, que jo no entenc, la pluja d’estels de sant llorens s’ha endarrerit dos dies. potser per això encara hi vam ser a temps.
cada cop que algú en veia un una hi havia uns grans crits. emocionats els que l’havien vist i de desengany els que se l’havien perdut.
no va ser una vetlla tranquil·la i silenciosa, tot i que el lloc en principi ho prometia. ja que la canalla no va aconseguir estar quieta i callada durant gaire temps.
també hi va haver qui va aconseguir adormir-se. qui va sentir fred. qui tenia calor. qui li feia mal l’esquena.
però vam aconseguir veure bastants estrelles caient i també vam riure molt. va ser una gran vetllada.
5 comentaris:
Kika:
Te envidio. Tenía algún plan de ver la lluvia de estrellas, pero finalmente no fue posible.
Saluditos
Jo no ho vaig saber...
Segur que ho vareu passar molt bé!
Enlloc d'anar a Gallicant jo opto per Tele Circo per veure una "lluvia d'estrellas"
Si que devia ser divertit si anaveu amb canalla, els encanta tot el que es diferent, i fer una excurció de nit, per mirar les estrelles...! I amb tant bona companyia!...Es devien posar de lo més "espitosos". :)
Mirar el cel de nit sempre és bonic, i en nits com la que descrius... que bé!!!!
Publica un comentari a l'entrada