acabo de tornar de visitar un amic. ha estat una visita intensa, i encara estic plena de les vivències dels últims dies. el lloc tranquil·líssim i fresquet a la nit. la companyia fantàstica.
no ens veiem gaire, però parlem sovint, i quan ho fem parlem molt i de tot. un dels temes que reapareixen sovint és els fills. a l’arribar m’he trobat un email amb un poema, continuació de les converses passades.
“Figli”
Si sono appropriati di ogni nostro gesto,
hanno gli stessi occhi, la stessa inclinazione a contar storie,
magari un riso somigliante, soffrono come noi dell'ingiustizia.
Vivono in un mondo di case rimpicciolite,
castelli spaziosi ed alte torri,
circondati da fantasmi con nomi misteriosi.
Parlano una segreta lingua di uccelli e burattini,
in genere ci ignorano.
La nostra vendetta consiste nel guidar le loro vite
e obbligarli a copiare segrete frustrazioni,
ma ogni notte, liberi, ci uccidono nei sogni.
Inoltre si ammalano pure, e hanno anche bisogno di noi.
Ci conquistano con piccole parole
e praticano la magia tenacemente.
Eppure, niente potrà impedire
che sui loro corpi il dolore si accanisca,
che commettano errori
e che crescano.
(Horacio Salas)
el que poden fer els pares pels fills és un tema recurrent i inacabable. i com que tots dos fem el paper de pares ens interessa molt. sempre des del punt de vista de quant ens esforcem per a fer-ho bé, de tota l’energia i pensaments que hi dediquem.
però, a mitja conversa em diu: bé, això és el mateix que deuen haver fet per a nosaltres els nostres pares.
primer em va sorprendre, i després vaig pensar: és clar, és obvi. com és que no ho havia pensat mai així?
llavors vaig començar a veure i a pensar en els meus pares d’una manera diferent. això em portarà feina. una feina que feia temps que volia fer i ara em sembla que ja sé com encarar-la.
6 comentaris:
Ai els fills..., tant senzill que podria ser i com s'arriba a complicar el tema a mesura que es fan grans!
Jo puc dir que amb els meus he tingut sort, molta sort! Però no es pot baixar mai la guàrdia, sobretot quan els toca reafirmar-se com a persones independents, éssers que d'aquí a poc viuràn amb els seus propis recursos (si tot va bé)
L'estadi d'un pare o una mare passa per "l'estar" constant, "l'estar" i semblar que no hi estiguis i, finalment, el recordar-los-hi que, si et necessiten "hi estàs".
Ah! El text és fabulós!
és evident que els devem molt als pares!
L'esforç de ser uns bons pares, el voler fer-ho bé... de vegades ens emboira...i el descobriment és que cada vegada és més dura la tasca, i també més gratificant, la constancia, el saber ser, el saber estar,...
Posar-se al lloc de l'altre sempre dona que pensar... se t'ha girat feina, veig! ;)
Trini, si suposo que estar i deixar fer i observar ... saber des de quina distància fer-ho potser és de lo més complicat :-)
Ma-Poc, i per a mi s'ha fet evident de cop del poc conscient que en sóc!
Thera, suposo que és el concentrar-se en el propi esforç que fa més difícil adonar-se de l'esforç que fan els altres... o potser és que mai he obert prou els ulls...
Rateta, si se m'ha girat feina, però ja era hora potser! :-)
Publica un comentari a l'entrada