fa alguns mesos en algun lloc vaig llegir alguna cosa que em va recordar el llibre ‘solitud’ de víctor català. em van venir ganes de llegir-lo. el vaig comprar i me’l vaig reservar per l’estiu.
fa dos dies el vaig abandonar. trobava que em costava entendre el que deia. està escrit en un català antic i complicat. trobava que no hi passava gaire bé res. no era com els llibres del larsson, o potser no hi deia el que jo m’esperava trobar-hi. em vaig quedar orfe de llibre i encara ho estic.
avui estic sola a casa. feia molt temps que no em passava. ha estat un estiu ple de gent per a mi. i avui a tenia ganes d’arribar a casa per gaudir una mica de la meva solitud. per això he escapat de la gentada que m’envoltava a la feina tan aviat com he pogut.
però m’he trobat aprofitant l’estona de calma que hi havia a casa per a trucar a uns amics. dues trucades. totes dues han acabat dient bona nit, adéu.
i m’he tornat a trobar en la meva solitud. i ara què?
no és el que volia? no és el que volia quan vaig decidir que voldria llegir ‘solitud’? no és el que volia després de tot l’estiu d’estar amb massa gent? no és el que volia quan he escapat de la feina?
trobar-se a gust sol d’entrada costa. perquè estar amb gent enganxa. però aviat aconseguiré trobar el punt on la solitud em permet deixar descansar la ment.
m’agrada molt estar amb gent, però, i lo bé que un pot arribar a estar quan està sol!
18 comentaris:
Ognuno sta solo sul cuor della terra
trafitto da un raggio di sole:
ed è subito sera
(Salvatore Quasimodo)
Aquest estiu he tingut l'oportunitat d'estar sol dalt d'un cim del Pirineu durant força estona. Ha estat tot un plaer que fins ara no havia experimentat ja que els cims que havia fet anteriorment estaven més concorreguts que un concert de los Chunguitos a Can Zam.
Està bé poder estar sols sempre que tinguem la possibilitat de deixar d'estar-ho. Vull dir que la solitud és molt necessària, però a estones.
"Solitud" no és un llibre gens fàcil, la primera vegada que el vaig llegir era massa jove (18 anys)i se´m va fer molt feixuc.Més tard ho vaig tornar a intentar i vaig descobrir tot el que no hi havia trobat abans.
No desesperis, potser més cap a l´hivern...
La solitud buscada és un tresor, la forçada una llosa, com el llibre, Kika.
Ei Kika,
Em sembla que la solitud que busquem no s'assembla a la de la novel·la, em sembla que és una solitud una miqueta angoixant la que ens transmet el llibre, una solitud no buscada... el vaig haver de llegir a COU i em va agradar bastant, però és que a mi m'agraden moltes vegades els llibres en què no passa res, molt interiors; que és més la manera d'explicar-ho que el fet que passa en sí...
Sempre trobem a faltar el que no tenim; quan estem molt acompanyats volem solitud i quan estem sols ens avorrim!!!
En línia amb el que diu en Ramon, la cosa és tenir a cada moment el que necessitem; de totes formes, estar sol de tant en tant és imprescindible!
Anònim, és clar que en un sentit tots sempre estem sols. però la gent del voltant fa que sovint no ens n'adonem. la solitud deu ser el fet d'adonar-se que un està sol, no?
Martell, felicitats doncs, i a buscar més cims solitaris :-)
McAbeu, perquè estem massa acostumats a tenir gent a la vora... llavors la solitud sembla que costi, no?
País secret, m'has fet pensar molt en la diferència entre la solitud buscada i la forçada. jo he dit que tenia la impressió que buscava una mica de solitud al llegir el llibre i a l'anar aviat cap a casa. tanmateix, el sentiment després s'aseemblava més al que genera la solitud forçada, em sembla... m'ho hauré de rumiar més això :-)
Ramon, be, a mi també m'agraden els llibres molt interriors, que expliquin emocions i sentiments, encara que no hi pasi res. però és que aquest no m'ha semblat ni així. l'he trobat molt descriptiu, i molt poques coses per descriure,. en fi, que potser si que més endavant em donaré una altra oportunitat.
Ferran, jo ho enfocaria d'una altra manera. en comptes de tenir en cada moment el que necessitem, just al reves: hauriem d'acceptar facilmenten cada moment el que tenim. perquè el que dol és tenir solitud quan vols estar amb gent i haver d'estar amb gent quan vols solitud. no et sembla?
Solitud no està escrit en un català antic, està escrit en un català ric, que és una mica diferent. Vaig tenir la fortuna d'estudiar-lo a fons a COU, de fet només vam estudiar aquest llibre, totes les seves imatges, el llenguatge, la seva autora ... fou un viatge meravellós, per això et recomano vivament que, abans de llegir aquests llibres, o Shakespeare, per exemple, llegeixis algun bon pròleg, o algun llibre que te'n parli. Són massa importants com per perdre-te'ls només per no poder copsar-ne la simbologia i la contextualització històrica.
Ah! i la solitud de la Mila no és ben bé com la que ens proporcionem nosaltres, una solitud volguda i esgarrapada en un món on sempre estem acompanyats i plens de soroll. D'aquella solitud també en fujo jo quan m'aclapara :)
A mi també em passa que tinc necessitat de solitud, però quan n'aconsegueixo una mica em poso a cuinar, o fer de "maruja" per poder descansar després sense tenir feina pendent. Després, ja torno a estar en companyia.
Que malament m'ho monto oi?
Solitud, m'agrada la sonoritat d'aquesta paraula, sempre m'ha agradat. I Solitud, un bon llibre, trobaràs el moment adequat per entrar-hi. Salut!
Clidice, vaja, ja veig que si ho vull fer be se'm gira feina :-) a veure si més endavant m'animo a fer-ho bé.
Agnès, això sembla més necessitat de temps que de solitud, no? encara que per fer la feina de manera eficient millor estar soles :-)
Thera, a veure si a la segona oportunitat em convenç!
Jo fa tres anys que no sé el que és la solitud... i moltes vegades l'enyoro. No és tant la solitud com les ganes d'estar amb una mateixa, sense interferències exteriors... no sé si m'explico...
En fi...
Petonets (m'estic posant al dia poc a poquet!)
La solitud no desitjada pesa... A mi em va passar el mateix amb el llibre, no pateixis...I amb la solitud, de vegades la desitjo, i quan hi és no la vull...
Solitud el llibre a mi em va agradar molt i em va impressionar molt la vida de la Mila.
L’altre solitud crec que no es perquè estiguis sol en un lloc sinó perquè estàs buit... moltes vegades quan estàs mes sol es rodejat de molta gent.
Em va costar molt apendre a estar sola, de veritat, però ara no em costa gens i fins i tot, gaudeixo.
hi ha moments que dejitjo tant estar sol amb el meu interior que quan ho aconsegueixo ho disfruto tant. Despres remprenc el treball amb una força nova amb una mena de pau...
Kudi, ben tornada! si que t'expliques. i molt be. es una mica el que m'ha passat a mi: quan estas temps sense estar sola al principi costa una mica.
zel, me n'alegro molt que coincidim en tot. sobretot en lo del llibre, ja que per aquí hi ha grans llegidors que ens passen al davant :-)
jaka, també ets una gran llegidora: felicitats! i si. sovint quan hi ha massa gent es quan ens sentim mes sols...
Joana, és qüestió de pràctica ... que fa mestre :-)
Mon, deu ser per això que la busquem ... perquè fa bé!
doncs si, hi ha moments per tot. hi ha moments per gaudir de la solitud, i quan aquesta es fa feixuga està molt bé poder comptar amb gent a l'entorn o saber que els tens i no estàs sol.
no he llegit sol·litud, se'm fa una mica coll amunt, però reconec que em té encuriosida!
Publica un comentari a l'entrada