dimecres, de febrer 11, 2009

stardate: compromís

a vegades pensem que si en un moment determinat ens hem compromès a fer alguna cosa, després estem obligats a complir-la, sense tenir cap altra opció.

jo crec que no és així. crec que agafar un compromís és com signar un contracte. després d’haver signat un contracte, cada dia hem de decidir si volem satisfer les condicions que hem signat o deixar-ho córrer. això ho ha de fer tothom, fins i tot els que creuen en els compromisos.

la decisió per aquests serà fàcil: fer igual que ahir. complir sempre totes les condicions. perquè es pensen que és la única opció que tenen, o bé, el que és igual, que les altres opcions són infinitament més cares.

però en general, el que hem de fer és avaluar totes les opcions que tenim i triar aquella que més ens convingui.

hi ha poques coses de les que estic convençuda, però aquesta n’és una: jo no sé qui seré ni com seré demà, i per tant no em vull comprometre a fer res demà sinó és triat pel meu jo de demà.

i sí, fa temps em vaig casar. ho vaig fer per evitar problemes familiars i per fer que la gent del meu voltant estigués contenta. però vaig decidir fer-ho només perquè sabia que existia el divorci. en el fons la meva intenció era de fer durar la vida en parella mentre m’hi trobés bé i d’acabar-la quan deixés de funcionar. i així ho vaig fer saber a tothom.

i hi ha relacions que tinc i que, com que m'agraden, voldria que duressin molt temps. però és clar, qui parla ara és el meu jo d'avui, que veu les relacions d'avui i les valora amb els gustos que té avui. i dema? no sé com seran aquestes relacions que depenen de tantes coses que no controlo. i no sé quins gustos tindrà el meu jo de demà.

crec que les coses que es fan només per compromís no tenen la categoria de les que és fan fruit d’una decisió conscient.

els compromisos amb la gent que ens envolta els hauriem de refer de nou cada dia. i si un dia ja no estem convençuts aleshores ja no valen: no farien cap bé a ningú. i el dia que no els puguem o vulguem assumir el millor que podem fer és deixar-los córrer.

clarament, això fa que els compromisos fets a llarg termini no tinguin cap sentit ni validesa.

7 comentaris:

miquel ha dit...

Segurament tens raó, però jo crec que els compromisos s'han de complir. Una altra cosa és que possiblement no ens hem de comprometre a fer allò que podem pensar que ens serà poc satisfactori o possible o només momentàniament satisfactori. De tota manera, jo sóc partidari de no comprometre's sinó de fer.

Una altra cosa, des del punt de vista semàntic, és fer les coses "per compromís". Aquí no hi ha contracte que valgui.

Agnès Setrill. ha dit...

Has posat sobre la taula i d'una manera molt entenedora, una gran realitat!
A vegades trobo més honesta la sinceritat amb els demés i un mateix, que seguir fidel a un compromís.

M'ha encantat aquest post! me'l faig meu, amb el teu permis!

kika ha dit...

pere: és clar que els compromisos s'han de complir, i aquí és on hi veig jo el problema. amb el temps els compromisos poden deixar de tenir sentit, i aleshores s'han de complir perquè sí. és llavors quan ho fem 'per compromís'...és a dir, sense que tingui sentit. per això el millor és no comprometres mai!


agnès: me n'alegro de que estiguis amb mi en un cas que torna a ser o blanc o negre... res de grisos!
:-)

MARTELL DE REUS ha dit...

Per això els bons advocats, jutges i procuradors (a l'infern de dos en dos) a l'hora de redactar o interpretar els contractes i lleis fan que la seva lletra petita i el seu contigut sigui el suficientment ambigu per poder fer la interpretació que més els convingui .

kika ha dit...

bé aqui sembla que la raó seria poder passar-se fel forro el contracte amb el mínim cost possible. però no és això el que intentava transmetre...

Agnès Setrill. ha dit...

Afegeixo que, malauradament, a vegades encara que donem a entendre que fem coses sense compromís,ossigui, amb llivertat i perquè volem, al cap d'un temps s'hi converteix . Això ho demostra quan canvies algun fet o costum, i hi ha qui s'ho prèn malament.

Però jo em pregunto,aleshores que cal fer? Anar avisant de tant en tant, que això o allò ho fas ara i que no saps si un dia ho voldràs seguir fent..., o estar-te'n de fer-ho perquè no s'acostumin?

Ep! que parlo de compromisos de poca importancia vital.
Tots ens hem trobat en alguna situació semblant, sigui a casa, a la feina,...
Per sort, al cap d'un temps i amb reflexió,va o vé el perdó. ...o l'aprenentatge! ( o és "aprenentatje"?)Jeje! ;)

kika ha dit...

a mi em sembla que en general les decisions s'han de prendre tenint en compte les conseqüències que et reportan a tu. i amb això vull dir que també tens en compte quant t'importa a tu l'efecte que les teves decisions tenen en els altres.
per altra banda, com que no m'agrada dependre de ningú també espero que ningú pensi que depen de mi.
per això, si jo m'acostumo a trobar-me alguna cosa feta i de cop ja no hi és, m'hi hauré d'adaptar, no? doncs això és vàlid per tothom, crec jo.