stardate: plagi

com la mathilde de ‘l’estimava’ faig una llista de coses que tinc ganes de fer amb el meu amant:

“fer pícnics, fer la migdiada al costat d’un riu, comprar-me roba interior, perfum, llegir el diari, agafar el metro, vigilar l’hora, empènyer-te quan agafes tot el lloc, estendre la roba, anar a comprar, fer barbacoes, rentar-me les dents al mateix temps que tu, comprar-te calçotets, tallar al gespa, llegir el diari pel damunt de la teva espatlla, fer l’idiota, presentar-te la c. i el p., collir móres, cuinar, jardinejar, despertar-te un altre cop perquè ronques, anar a parís, a londres, cantar-te cançons, deixar de fumar, demanar-te que em tallis les ungles, fer bestieses, menjar gelats, mirar la gent, avorrir-me, fer moxaines, fer morros, riure, cercar una casa amb vistes al mar, quedar-nos hores a taula parlant amb gent interessant, aguantar-te per la barbeta, tallar-te els cabells, rentar el cotxe, veure el mar, veure pel·lícules, trucar-te més, parlar sense embuts, fer-te una bufanda de mitja, estar en una hamaca, beure margaritas a l’ombra, cantar sota la pluja, fugir del turistes, emborratxar-me, dir-te tota la veritat, recordar que no és fàcil dir tota la veritat, escoltar-te, donar-te la mà, escoltar les paraules de les cançons, posar el despertador, baixar les escombraries, demanar-te si encara m’estimes, ... ”

estic convençuda de que si li preguntés què en pensa també diria com el pierre: qui són la c. i el p.?

stardate: l’estimava

havia d’anar a paris i vaig començar a pensar en quin llibre m’emportaria. havia de ser prou llarg perquè em durés els viatges de tren fins l’aeroport, les llargues hores d’espera, les estones dels vols. però també havia de ser prou petit perquè no em fes nosa.

tinc una llista de llibres per comprar. l’he anat construint a poc a poc i ara que tinc una temporada llegidora, i que vaig consumint els de casa potser ja toca que n’entrin de nous.

vaig anar a la llibreria i no vaig trobar cap llibre dels dels de la llista. vaig remenar una mica i em vaig fixar en un que tenia una coberta molt bonica i colorida. era ‘a gust amb la vida’ d’anna gavalda. el vaig fullejar i semblava molt interessant. vaig descobrir que és una autora francesa que té molt èxit a tot arreu. aquest sembla ser el seu últim llibre.

em va agradar la idea de llegir una autora francesa, i quasi bé parisina, viatjant cap a paris. vaig buscar-ne més de la mateixa autora i després de llegir totes les contraportades i de sospesar tots els seus llibre em vaig decidir per una novel·la que es titula ‘l’estimava.’

la vaig començar al tren, i vaig continuar a l’aeroport, i a dalt de l’avió ja estava plorant com una magdalena. la vaig acabar quan el capità ens avisava que estàvem a punt d’aterrar a paris. encara vaig tenir uns minuts per recrear-me en el record de la lectura abans de tornar a la vida real.

és tot sentiment: els sentiments d’un cap a l’altre, els que es generen com a reacció d’altres sentiments, els d’ara i els d’abans, els que son generats per sentiments anteriors, els que es gaudeixen i els que es soporten, els que hi són i els que voldrien que hi fossin, ... i tots tan ben posats. explicats amb seny. sabent el que es vol i el que es té, sabent el que s’ha perdut i el que es pot guanyar.

no era gaire llarga, però em va tenir sense voler parar en tot el viatge. i em va deixar molt satisfeta. des del començament fins al final. és perfecte!

sort que de recanvi portava un altre llibre. aquell de l’alice munro que finalment vaig aconseguir trobar entre la confusió que regna a les meves prestatgeries: ‘the progress of love’. em va servir pel viatge de tornada. em segueix agradant molt aquesta. però en termes de sentiments ara trobo que es queda curta al costat de l’anna gavalda.

stardate: passió d’hivern

la van començar a definir el fred intens que feia en els primers moments i la gran nevada que ens unia i ens separava. una passió que va transformar un hivern duríssim en molta escalfor.

durant molts anys ha anat arrossegant el fred i la neu. però mai ha deixat de ser-hi. una passió que ha aconseguit frondre el fred i la neu en totes les èpoques de l’any.

una passió que roman freda i blanca. interrompuda pels moments d’intimitat a la vora del foc. saltejats en el temps. que escalfen l’instant. i que tornen a desaparèixer fins no se sap quan.

llavors torna l’hivern. etern. aquest hivern que fa molt temps que dura i que sempre durarà. com la passió.

stardate: canvis de gustos

diu que abraham joshua heschel, un teòleg jueu, va dir:

“quan era jove, admirava a la gent llesta. ara que sóc vell, admiro a la gent amable”

a mi també em passa. i m’agrada trobar-ho escrit. potser per la impressió de que algú em llegeix el pensament. o potser per la sensació de pensar com alguna gent respectable. no ho sé.

a més de canviar els meus gustos respecte al tipus de gent crec que amb l’edat també m’han canviat els gustos respecte a altres coses. per exemple, amb llibres i amb pel·lícules, cada cop em costa més trobar-ne que m’agradin. potser perquè cada cop els demano més. potser perquè cada cop em costa més sorprendre’m. no ho sé.

per això aquesta setmana he tingut una sorpresa molt agradable (bé, més d’una però aquí ara només n’explicaré una) quan m’han recomanat la pel·lícula ‘the man from earth’.

n’havia sentit parlar fa temps en el blog de l’asimetrich. llavors jo encara no tenia gaire pràctica en les sèries i pel·lícules per internet. no vaig fer res. el temps va anar passant. i la va oblidar.

fa uns dies me la van recordar. i com que ara ja controlo més el tema dels megavideos, quan vaig tenir un ratet de tranquil·litat la vaig buscar. la vaig engegar i em vaig quedar clavada davant de la pantalla fins que es va acabar.

tota seguida. badant tota l’estona. no hi ha un moment que no valgui la pena. des del bon començament va acaparar tota la meva atenció. i quan va acabar encara no en tenia prou.

l’amic que me la va recomanar em va dir que ell volia entrar a la pel·lícula. participar de la conversa. fer preguntes. jo no. jo només volia seguir escoltant.

xafardejant per l’internet veig que molta gent s’hi refereix com a pel.lícula de culte. no sé que vol dir exactament. però vaja, a mí m’ha entusiasmat. i això vol dir molt donat lo gran que sóc!

si la voleu veure sencera la podeu trobar aquí.

stardate: passió de tardor

aquelles primeres papallones no les podré oblidar. vaig estar hores sentint-les continuament. i durant molt dies van seguir retornant. la sensació de flotar, de viure d’una manera diferent. com si hagués descobert a la vida una nova dimensió.

va ser a la tardor, el començament d’una passió que s’ha convertit en una passió de tardor.

la tardor, el que queda de l’any, em fa pensar en el que queda del dia, i en el que queda de la vida. tot són tardors. i la passió de tardor és una passió de totes aquestes tardors.

un passió per viure-la en el queda de la vida, i per aprofitar-la en el que queda de cada un dels dies que li queden a la vida.

és una passió dels colors de la tardor. de la bellesa que es descobreix quan comença una nova etapa de la vida. que se sap diferent, que encara és desconeguda. que s’espera amb ànsia per assaborir-la més que mai, amb tota l’experiència acumulada.

stardate: els bons

no sé si són bons o no són bons, però són bons.

els socialistes diuen que són boníssims. el que està clar és que necessiten diners per a pagar les nòmines i ningú els els vols deixar. no tenen altre solució que demanar-los per favor. però estem al damunt de les eleccions. i seria un (altre) gran desastre que fessin una emissió de bons i ningú els volgués. per això han de fer un salt mortal oferint el millor interés del mercat.

els convergents diuen que són dolentíssims. el que està clar és que d’entrada un fracàs dels socialistes just abans de les eleccions a ells els beneficia molt. i a més, com que aquests bons s’han de pagar d’aquí a un any, pel que sembla els hauran de pagar ells.

doncs ja em tens als de rac 1 tot el dia parlant de lo dolents que són. i fent llistes de gent que diuen que són dolents. imagino que catalunya ràdio deu haver estat fent el mateix parlant de lo boníssims que són.

en qualsevol cas, tots els arguments que sento són superficials i purament electorals. el govern està en crisi de liquiditat? si, és clar. i ara només hi estan posant un pedaç? sí, és clar.

i jo penso que:

l’única manera que té el govern de sortir-ne és esperant que l’economia rutlli. i mentres això no passi hauran de pujar els impostos: amb bons o sense. i tot això és independent del color que governi.

aquests bons, els que es venguin, que seran uns quants, els haurem de pagar entre tots tant sí com sí. no es pot esperar que el zapatero vingui a ajudar, perquè no ho ha fet mai. per tant s’alguna manera entre tots haurem de pagar el 4.75 per cent a la gent que els compri. doncs, mal per mal, aprofitar-ho i cobrar-ne una part.

i també per un cert esperit de patriotisme, que carai. per poc que m’agradin uns i altres, no m’agrada que el meu govern tingui problemes.

per això he decidit comprar bons.

stardate: una bona filosofada

diu que nietzsche va dir:

“one will rarely err if extreme actions be ascribed to vanity, ordinary actions to habit, and mean actions to fear”

ho trobo molt encertat i de gran ajuda. em fa pensar en moltes coses.

que els comportaments exagerats de molta gent es poden explicar només per la seva vanitat. per alguns és tan fácil entendre-ho. d’altra banda, encara que a mi mateixi em costi veure-m’ho segur que també tinc actuacions molt exagerades que són conseqüència només de la meva vanitat. m’agradaria ser conscient de quan em passa, però crec que és molt difícil.

que les accions ordinaries es deguin a les costums no em sembla tan profund. jo només en destacaria que la manca de subtilesa, o inclús d’empatia en alguns moments concrets es pot deure a que estem dominats per uns hàbits i costums … o potser és que no l’acabo d’entendre.

que les dolenteries es deuen a la por, aquesta si que m’agrada. la trobo encertada, aclaridora, i gens trivial. per una banda em confirma que el millor que podem fer amb els pors és, tal com ja pensava, fer-les desaparèixer. i m’ofereix arguments de pes indiscutibles. per altra banda, em fa pensar en la reacció que hauria de tenir davant de certes coses que m’ofenen. si fos capaç de veure’ls-hi el rerefons em podria estalviar el mal tràngol de l’ofensa i potser provocar una reacció constructiva.