stardate: temps

avui em deien: “què et passa? fa dies que només escrius posts tristos”

m’ha fet pensar que potser tenen raó, i que potser ja és hora de canviar de tema.

de fet, no és que només ho hagi decidit i ja està. no és tan fàcil.

però gràcies al temps, i gràcies a la companyia i als comentaris dels silenciosos i solitaris (com m’agrada aquesta definició que un dia la pais secret va dir dels blogaires) tampoc és tan difícil.

acceptar que hi ha temps de moltes maneres, que en cada temps veiem les coses de maneres diferents, que a vegades estem confusos i ni ens n’adonem, que no sabem què volem i no sabem que no sabem què volem, que tot això fa que costi que ens entenguem, que ens entenguin i que entenguem als altres, ...

adonar-se’n que quan això passa el millor que podem fer es deixar passar el temps. i el temps va passant i les coses van canviant. com un miracle. només cal ser capaç de deixar passar el temps. i que encara que no ho sembli, a vegades això costa.

i sense adonar-te’n el temps va aclarint-ho tot, a poc a poc. primer vas entenent què et fa patir, i quan encara no has trobat la solució ja saps que tard o d’hora arribarà. el temps la portarà.

de moment el temps ens porta la festa major: felicitats a tots els miquels, rafels, gabriels, ... i a tu també pere!

stardate: on som?

“l’engany fonamental de la humanitat és pensar que jo sóc aquí i tu ets allà fora”

la vaig trobar en un calendari i em va agradar molt. em feia sentir bé pensar en el que diu. perquè una de les coses que fan mal és tenir la sensació que la gent que estimem la tenim lluny. aquest pensament, en canvi, ens fa sentir a prop a tothom que volem sentir a prop. i perquè no? l’espai i el temps, són relatius al final, no? el que importa, si és tan important, possiblement transcendeix l’espai i el temps.

en canvi, ara mateix penso que es una bestiesa. que per molt que hi hagi parts de mi mateixa que transcendeixin temps i espais, em sento molt lluny de tothom. em sento molt lluny fins i tot dels que em pensava que eren els més propers. no és que jo sigui aquí i tu siguis allà, sinó que per molt que em mogui no sóc capaç ni de veure on ets. deus ser a anys llum. potser de fer no ens hem trobat mai. potser només ens ho ha semblat.

és això un engany? o era un engany quan em sentia tan propera als altres? ara mateix sembla obvi que no he tingut mai ningú prou proper. però potser és que no ho sé veure.

stardate: extres

avui com que és vigila de festa em permeto una nova entrada al blog. vaig dir-me que no en faria mai més d’una al dia. però avui no m’hi puc resistir.

aquest matí el jordi basté, a el mon a rac 1, explicava que per haver aparcat el cotxe on no es podia aparcar (davant d’un consolat) li van fer pagar una multa de dos cents euros. trobava que era exageradament cara. que així com el preu de la llet i de les patates baixa en temps de crisi (jo no ho he notat això) amb més raó haurien de baixar els preus dels serveis públics, i per tant de les multes. comentava que aquesta multa representava un vint per cent del sou d’un ‘mileurista’ i això és un disbarat. i acabava dient que les multes havien de ser un càstig i no una tortura.

serà per deformació professional, però jo crec que les multes existeixen per no haver-les de pagar. són un instrument que es fa servir per evitar que la gent faci segons què, que d’altra banda seria perjudicial per la societat. per tant, han de ser molt cares perquè facin l’efecte dissuasori que han de fer. i de fet, tan se val el cares que siguin perquè ningú no les hauria de pagar. tothom hauria d’abstenir-se de fer allò que li podria suposar haver de pagar una multa. segurament dos cents euros serveix per dissuadir als ‘mileuristes’ però no a la gent que té un sou tan alt que arriba tranquil·lament a final de mes sense notar que ha pagat una multa. trobo que encara haurien de ser més cares.

segueixo escoltant rac 1 i m’expliquen que la generalitat ha decidit que a partir d’ara el finançament de les universitats dependrà del nombre d'aprovats, és a dir, les universitats rebran més diners com major sigui el nombre d'estudiants que superen el vuitanta per cent dels crèdits. expliquen que això és un sistema de finançament segons els objectius acomplerts.

no sé si s’han begut l’enteniment o ho fan veure. què aconseguiran a partir d’ara? que els professors es vegin obligats a aprovar en massa per tal que la universitat aconsegueixi més diners. si apliquen un sistema de finançament segons els objectius acomplerts, primer haurien de pensar quins són els objectius de les universitats. aprovar els estudiants? no! les universitat tenen objectius però són uns altres: formar la població, crear capital humà, fer recerca puntera, i molts altres més. sobre aquests objectius s’hauria d’aplicar el sistema. tal com el plantegen només aconseguiran grans nombres de titulats mal preparats i possiblement aturats.

i continuant amb rac 1 he sentit aquest comentari que m’ha trasbalsat:

La complicitat del silenci 23/09/2009

Rafael Vallbona

“Si la Sindicatura de comptes i els auditors van alertar els anys 2002,5, 6, 7 i 8 d’irregularitats flagrants al si del Patronat del Palau de la Música i cap institució (ni Ajuntament, ni Generalitat, ni Diputació ni Parlament) no van fer res, com és manifest, llavors són còmplices d’en Millet i els seus. Ho puc dir més fort, però no més clar. I que no em vinguin amb matisos que sonen a excuses barates com les de Jordi Vilajoana, Ferran Mascarell o Antoni Castells.

La raó per la qual mai no es va investigar els números clarament fraudulents del Palau és ben senzilla: per no tocar, ni empolsinar, ni aixecar la sospita pública (abastament comprovada ara) sobre un dels caps de cartell de la burgesia catalana; aquella que ens van voler fer creure que havia salvat el país de l’ensulsiada del franquisme.

Ja ho veiem del que ens han salvat. Això si, intocables ho continuen sent, mani qui mani. Un motiu més per deixar de creure en aquest país i els que, diuen que el fan. Quina barra!”

stardate: memòries

em diu: “ tinc un llibre que no sé de qui és. jo em pensava que me l’havia deixat la meva amiga. ella em diu que no. potser li va deixar la seva jove. potser me’l vas portar tu. no ho acabem d’aclarir. això sí, és un llibre molt bonic”

ella i la seva amiga sempre es deixen els llibres l’una a l’altra.

m’ensenya el llibre i li dic: “aquest llibre te’l vaig regalar jo”. i de fet, no feia gaire temps.

“ah! ara ja sabem d’on ve. i te’l devies llegir també. perquè hi ha unes senyals precisament en els llocs més bonics”

“no, jo no me’l vaig llegir. te’l vas llegir tu. i devies senyalar els llocs que et van agradar més”

tema aclarit.

el més fotut és que alguna vegada també oblida donar-li el medicament al pare. ai!

stardate: aclariment

la thera va dir “ crec que encetes tot un tema!” i jo vaig pensar que exagerava. però la veritat és que l’allau de comentaris em va pensar que sí que era un tema que interessava a la gent.

com vaig dir en algun dels comentaris, la raó per la que el vaig escriure és perquè em vaig trobar davant d’una situació que jo vaig catalogar d’estranya, perquè tota sola no aconseguia trobar-hi una explicació. i sovint les coses que trobo difícils d’explicar són temes del meu blog.

en primer lloc considero que cadascú a casa seva és lliure de fer el que vulgui, tal com diu el gatot en primer lloc, i després subscriu quasi bé tothom en els comentaris.

d’altra banda, crec que la gràcia dels comentaris és establir una conversa entre silenciosos i solitaris, com diu la violette.

també crec que cadascú és lliure de triar en quin lloc es posa. si a un lloc no et sents còmode, no hi vagis més.

finalment, cadascú lliurement tria la manera d’agrair l’atenció que et demostren els que et deixen comentaris. hi ha gent que no contesta mai cap comentari. hi ha gent que els contesta tots personalment. hi ha gent que els contesta en general. hi ha gent que fa una mica de barreja. hi ha gent que contesta de manera diferent depenent dels comentaris. hi ha gent que té els comentaris tancats. hi ha gent que depenent del dia fa servir una estratègia o una altra. hi ha gent que només respon els que arriben dins un cert espai de temps. i encara n’hi ha més.

el que vaig explicar fa dos posts és una observació d’un fet puntual que primer em va deixar perplexa. en alguns posts no hi havia cap resposta. en alguns altres hi havia respostes només a alguns comentaris.

la veritat és que no m’he entretingut a mirar si explicacions com: només els nombres parells, o només els nombres senars, o només els nombres primers, ... servien per aclarir el misteri de la selecció de comentaris que rebrien una resposta personalitzada. cap de les explicacions que m’havien funcionat fins ara em sembla que serveixen en aquest cas.

però el que de cap manera voldria és que algú que no pertoqui se sentís identificat amb aquesta manera de fer. per si ho voleu comprovar el blog del que parlo és el d’antoni bassas (http://blogs.ccrtvi.com/primeraesmena.php)

si hi trobeu una explicació i me la voleu passar us ho agrairé.

mentrestant, jo li tenia molta admiració i ara n’hi tinc una mica menys.

stardate: paradoxal?

fa uns anys discutíem sobre els plànols la distribució de despatxos de l’edifici nou. seria un edifici molt més gran del que teníem. la qüestió era si fer molts més despatxos de mida regular o no fer-ne tants de més grossets. s’havia de tenir en compte el creixement de la població de la feina en els propers anys.

com que l’espai del que disposàvem era bastant considerable, des del començament jo era del parer que valia la pena fer-los grandets. però uns quants companys, incloent els caps, pensaven no ens calien despatxos tan grans i que era millor fer-los petits i fer-ne molts.

clarament l’opinió dels caps va ser la guanyadora i van decidir fer molts despatxets. però com que l’edifici tenia algunes irregularitats (cantonades, etc...) en van haver de fer alguns, poquets, de més grans.

amb els anys l’obra s’ha acabat, i ha arribat el moment de fer la distribució dels despatxos nous.

el criteri que s’ha decidit fer servir és que la gent va triant els despatxos individualment seguint un ordre. comencen a triar els de categoria superior, i segueixen els de les altres categories per ordre d’importància. dins de cada categoria s’ordena la gent per antiguitat. sembla un criteri molt just i sensat.

comença a triar la gent més important. els primers són el cap i els altres companys que un dia defensaven que no ens calien despatxos grans. què trien? doncs tots els despatxos més grans que hi ha disponibles.

no cal dir que com que tenim tants despatxos, ara en quedaran un munt de buits.

com que a vegades no sé callar el que penso, quan me n’he adonat els he recordat les discussions prèvies sobre les mides dels despatxos. ningú no ho recordava ni sabien de què parlava.

d’entrada m’ha semblat tot molt paradoxal, però després pensant-hi una mica m’he adonat de que és normal. que passa en moltes situacions on hi ha estructures de poder. no cal dir que sobretot passa amb els governants!

stardate: comentaris i mestres

1

no sóc cap experta en blogs, ... encara! però durant el meu temps de blogaire m’he anat fixant en els diferents estils que fa servir la gent a l’hora de gestionar els comentaris. i així he anat definint el meu propi estil.

hi ha qui els contesta tots, i qui no en contesta cap. hi ha qui fa llargues dissertacions i qui només envia una senyal de rebuda. hi ha qui ofereix una resposta general a tots i qui fa una resposta particular per cada un. hi ha qui sempre els contesta i hi ha qui a vegades els deixa de contestar. i encara molts més tipus!

avui he trobat un cas que no m’ha agradat gens. ha contestat uns quants comentaris i no n’ha contestat uns altres. vull dir que ha triat uns quants comentaris, i a cada un d’ells els ha ofert una resposta particular i dedicada, i la resta dels comentaris ni els ha considerat. d’entrada m’ha estranyat. ho he mirat atentament i no hi he pogut descobrir cap raó. no hi havia cap correlació en el temps. alguns dels comentaris contestats no incloïen cap pregunta i alguns dels comentaris no contestats incloïen preguntes.

no he entès el criteri que havia fet servir per a seleccionar quins contestava i quins no. i com que el meu comentari era dels que no ha obtingut cap resposta m’ha molestat. A l’autor el tenia per un mestre, però avui, en això, m’ha decebut!

2

el vaig conèixer en un aeroport, al final del que llavors era el viatge més llarg de la meva vida. va compartir amb mi la seva experiència en terres llunyanes i junts vam descobrir llocs com: dubuque (iowa), galena (illinois), madison (wisconsin), nova orleans (louisiana), ...

en aquella mateixa època, va ser el meu iniciador en la nova sèrie d’star trek. aleshores jo era una fan de la sèrie original i em va haver de convèncer que ‘the next generation’ era encara millor. ho va aconseguir aviat. i junts vam veure molts dels nous episodis tal com anaven sortint.

més endavant, em va fer d’amfitrió a philadelphia. em va tractar com una reina. em va ensenyar tota la ciutat. també em va portar un dia de visita a nova york. i em va portar a veure una òpera al metropolitan de nova york. per mi van ser viatges al·luciants!

va ser un bon mestre en aquestes i altres dimensions.

quan ara vaig ser a philadephia hi vaig pensar molt en ell, és clar. quan vaig escriure el post sobre el viatge vaig pensar en incloure-hi la història. però no vaig escriure res per no fer un post llarguíssim.

avui, al llegir el seu comentari al post anterior m’he decidit. i a més a més de contestar el comentari, vull dedicar-li aquest mig post perquè m’ha fet molta il·lusió.