s’acosta el dia de l’examen de català pel nivell d i no he estudiat gaire. passi el que passi, quan arribi el dia hi aniré, i ja veurem com em surt.
des d’avui fins el dia de l’examen no crec que estudi gaire més. quan falti poc faré una repassada general. i el que passarà el dia de l’examen és que si és gaire difícil suspendré i si el posen facilet potser l’aprovaré.
el fet d’escriure al blog sempre ho he pensat que era una raó per voler intentar escriure bé en català. més que res per guanyar seguretat quan em poso davant de l’ordinador. però ara resulta que l’escriure al blog també em proporciona una avantatge a l’hora de preparar-me per l’examen.
resulta que una lectora assídua del blog, que domina molt més el català que jo, de tant en tant em fa arribar, privadament, observacions sobre coses que en el blog he escrit malament. i aquestes lliçons sí que fan efecte: el que em diu que he d’arreglar, ho arreglo i tinc la impressió que se’m queda gravat.
són les úniques lliçons que potser faran una diferència el dia de l’examen.
gràcies correctora!
cada dia hi trobo més avantatges als blogs!
diumenge, de maig 31, 2009
divendres, de maig 29, 2009
stardate: tensió
després de l’eufòria de la copa i de la lliga, quedava la tensió de què passarà amb la champions. el barça fins ara semblava invencible però el manchester és un gran equip. ai, ai, ai!
els dies costaven de passar fins que va arribar dimecres. un dia normal. però quan van ser quarts de vuit del vespre vaig començar a organitzar el que quedava del dia.
la jèssica anirà a dormir més tard perquè no puc no deixar-li veure el partit, tot i que demà té dos exàmens. soparem una mica més tard del normal per fer-ho coincidir amb el començament del partit, així tindrà més temps per estudiar.
poso la tele per veure com tothom es prepara. quan s’acosten tres quarts de nou comencen a fer anuncis. i quan ja son tres quarts de nou surt el tomàs molina dient que faria l’espai terra com si res.
com si res? però que no hi ha el partit ara?
busquem corrents per altres canals fins que el trobem a l’antena tres. jo no vull sentir el comentarista de torn, però la jèssica no vol combinar tele i ràdio i em proposa que em posi la ràdio amb el auriculars.
ens posem a sopar davant del partit. ella s’ha preparat una amanida de les seves i jo em menjo unes faves (les últimes de la temporada) que em va preparar la mare.
al començament molts nervis i por de perdre davant d’un equip que domina. però el gol de l’eto'o fa que ens puguem relaxar una mica. només una mica. perquè en qualsevol moment tot pot canviar. és molt emocionant i la jèssica es queixa cada cop que jo m’emociono i crido. però avui no m’aturaré.
encara no s’ha acabat la primera part i sona el telèfon. qui pot ser tant inoportú? la mare: nena, que no em dius res de les faves? que no les has trobat bones? mare, que ara fan el partit. et truco després.
a la mitja part aprofito per rentar el plats i tornar la trucada a la mare. eren bones encara les faves.
comença la segona part i ja estem una mica més relaxades. el barça sembla dominar molt. els jugadors del manchester sembla que estan molt enfadats. i el gol de messi fa que encara ens puguem relaxar una mica més.
però no! amb l’emoció del gol, la jèssica ha rebut un cop al dit del peu, i he de córrer a posar-li trombocit. quin gol! jo no hi entenc gaire de gols però aquest el vaig trobar de cine!
costen molt de passar els últims minuts del partit. ni la musiqueta que tria el puyal ajuda a fer-los passar. l’àrbitre xiula el final!
finalment s’ha acabat la tensió. ara ja tranquil·lament em passo encara dues hores escoltant el que hi vol afegir el puyal!
27 de maig 2009
els dies costaven de passar fins que va arribar dimecres. un dia normal. però quan van ser quarts de vuit del vespre vaig començar a organitzar el que quedava del dia.
la jèssica anirà a dormir més tard perquè no puc no deixar-li veure el partit, tot i que demà té dos exàmens. soparem una mica més tard del normal per fer-ho coincidir amb el començament del partit, així tindrà més temps per estudiar.
poso la tele per veure com tothom es prepara. quan s’acosten tres quarts de nou comencen a fer anuncis. i quan ja son tres quarts de nou surt el tomàs molina dient que faria l’espai terra com si res.
com si res? però que no hi ha el partit ara?
busquem corrents per altres canals fins que el trobem a l’antena tres. jo no vull sentir el comentarista de torn, però la jèssica no vol combinar tele i ràdio i em proposa que em posi la ràdio amb el auriculars.
ens posem a sopar davant del partit. ella s’ha preparat una amanida de les seves i jo em menjo unes faves (les últimes de la temporada) que em va preparar la mare.
al començament molts nervis i por de perdre davant d’un equip que domina. però el gol de l’eto'o fa que ens puguem relaxar una mica. només una mica. perquè en qualsevol moment tot pot canviar. és molt emocionant i la jèssica es queixa cada cop que jo m’emociono i crido. però avui no m’aturaré.
encara no s’ha acabat la primera part i sona el telèfon. qui pot ser tant inoportú? la mare: nena, que no em dius res de les faves? que no les has trobat bones? mare, que ara fan el partit. et truco després.
a la mitja part aprofito per rentar el plats i tornar la trucada a la mare. eren bones encara les faves.
comença la segona part i ja estem una mica més relaxades. el barça sembla dominar molt. els jugadors del manchester sembla que estan molt enfadats. i el gol de messi fa que encara ens puguem relaxar una mica més.
però no! amb l’emoció del gol, la jèssica ha rebut un cop al dit del peu, i he de córrer a posar-li trombocit. quin gol! jo no hi entenc gaire de gols però aquest el vaig trobar de cine!
costen molt de passar els últims minuts del partit. ni la musiqueta que tria el puyal ajuda a fer-los passar. l’àrbitre xiula el final!
finalment s’ha acabat la tensió. ara ja tranquil·lament em passo encara dues hores escoltant el que hi vol afegir el puyal!
27 de maig 2009
dimecres, de maig 27, 2009
stardate: petita obsessió
fa dies que cada vegada que pujo al cotxe poso la mateixa cançó: a bird on the wire de leonard cohen. hi ha uns versos que em tenen obsessionada:
like a bird on the wire
like a drunk in a midnight choir
i have tried in my way to be free
...
if i, if i have been unkind
i hope that you can just let it gob y
if i, if i have been untrue
i hope you know it was never to you
...
like a beast with his horn
i have torn everyone who reached out for me
o bé
com un ocell dalt del filferro
com un borratxo en un cor de mitjanit
a la meva manera he intentat ser lliure
...
si he estat desagradable
espero que ho puguis oblidar
si he estat fals
espero que sàpigues que no va ser mai a tu
...
com una bèstia amb la seva banya
m’he allunyat de tots els que se m’han acostat
entre mig hi ha altres versos que no em motiven tant, però aquests dies aquests versos és com si em retratessin ...
like a bird on the wire
like a drunk in a midnight choir
i have tried in my way to be free
...
if i, if i have been unkind
i hope that you can just let it gob y
if i, if i have been untrue
i hope you know it was never to you
...
like a beast with his horn
i have torn everyone who reached out for me
o bé
com un ocell dalt del filferro
com un borratxo en un cor de mitjanit
a la meva manera he intentat ser lliure
...
si he estat desagradable
espero que ho puguis oblidar
si he estat fals
espero que sàpigues que no va ser mai a tu
...
com una bèstia amb la seva banya
m’he allunyat de tots els que se m’han acostat
entre mig hi ha altres versos que no em motiven tant, però aquests dies aquests versos és com si em retratessin ...
dilluns, de maig 25, 2009
stardate: ambició?
quan havia de començar a treballar em van dir: voldries aquesta feina? jo no sabia gaire de que anava ni si seria capaç de sortir-me’n, però vaig pensar que el que me la oferia ho devia tenir més clar que jo.
això va ser només el començament. fa més de vint anys que aquesta situació és repeteix. perquè no fas això? si no entenc ni que és, vols dir que ho podré fer? va, doncs ho provaré.
hi ha hagut coses que han sortit més bé i d’altres més malament, com era d’esperar. però davant de totes i de cada una sempre he tingut el dubte de si ho havia de fer, i la por de si ho sabria fer.
que les coses em surtin més bé o més malament no em preocupa gens. només faltaria. ningú és perfecte i jo menys. per tant entenc que és completament normal que d’algunes coses me’n surti i d’altres no.
el que em fa sentir malament és la sensació que tinc davant el desconegut. la por de no saber on trepitjaré si dono un pas més.
i per les reaccions que veig en la gent del meu voltant aquesta sensació no sembla normal. la majoria de la gent camina endavant aparentant la seguretat de saber on posaran el peu i de saber on van. i suposo que no son només aparences. saben el que volen. tenen ambicions.
m’agradaria molt poder tenir aquesta actitud. però no ho he aconseguit mai. em sembla que el que fa la diferència és saber cap on vas. tenir clar que vols aconseguir i com t’ho has de fer. i això es deu aprendre si t’ho expliquen. deu ser com si anessis per la vida amb un mapa on hi ha el camí assenyalat.
però si vas sense mapa, quina ambició pots tenir?
això va ser només el començament. fa més de vint anys que aquesta situació és repeteix. perquè no fas això? si no entenc ni que és, vols dir que ho podré fer? va, doncs ho provaré.
hi ha hagut coses que han sortit més bé i d’altres més malament, com era d’esperar. però davant de totes i de cada una sempre he tingut el dubte de si ho havia de fer, i la por de si ho sabria fer.
que les coses em surtin més bé o més malament no em preocupa gens. només faltaria. ningú és perfecte i jo menys. per tant entenc que és completament normal que d’algunes coses me’n surti i d’altres no.
el que em fa sentir malament és la sensació que tinc davant el desconegut. la por de no saber on trepitjaré si dono un pas més.
i per les reaccions que veig en la gent del meu voltant aquesta sensació no sembla normal. la majoria de la gent camina endavant aparentant la seguretat de saber on posaran el peu i de saber on van. i suposo que no son només aparences. saben el que volen. tenen ambicions.
m’agradaria molt poder tenir aquesta actitud. però no ho he aconseguit mai. em sembla que el que fa la diferència és saber cap on vas. tenir clar que vols aconseguir i com t’ho has de fer. i això es deu aprendre si t’ho expliquen. deu ser com si anessis per la vida amb un mapa on hi ha el camí assenyalat.
però si vas sense mapa, quina ambició pots tenir?
dissabte, de maig 23, 2009
stardate: cinema paradiso
fa uns anys (bastants) una amiga em va insistir en que mirés la pel·lícula ‘cinema paradiso’. feia un temps que havia sortit i jo encara no l’havia vist. la raó era que no m’agradava el títol.
com que ella va insistir, hi va haver un moment en què li vaig fer cas. vaig llogar la pel·lícula i al cap d’un mica que la mirava em vaig posar a plorar. vaig seguir plorant molt fins que es va acabar, i vaig continuar plorant durant una estona bastant llarga després que s’acabés. em va agradar moltíssim. per a mi plorar mirant una pel·lícula és senyal de que m’agrada molt!
després me la vaig comprar, i l’he vist moltes vegades. cada vegada que l’he vist m’ha fet plorar. no tant com la primera vegada i potser cada vegada menys. també em vaig comprar el cd amb la banda sonora. i només sentir la musiqueta també em venen ganes de plorar.
la història d’un home que creix en l’ambient d’un poblet i un dia decideix marxar i inventar-se tota una nova vida. això va tenir un gran efecte en mi perquè m’hi sentia bastant emmirallada.
vaig créixer en un poblet, i des de jove vaig sentir la necessitat d’allunyar-me’n. ho vaig anar fent, pas per pas. i en cada pas sentia la por de deixar enrere el conegut i d’anar cap al desconegut.
vaig llogar la pel·lícula per primer cop en un moment una mica especial després d’haver donat un d’aquests passos.
havia aconseguit una beca per anar a estudiar ben lluny. durant el primer any vaig estar pensant que si no ho feia bé els que m’havien concedit la beca em vindrien a buscar i em farien tornar al poble. després d’acabar la setmana d’exàmens finals va ser quan vaig decidir veure ‘cinema paradiso’. suposo que en aquell moment em va ajudar a alliberar tota la tensió que havia estat acumulant durant tot l’any.
això explicaria la reacció que vaig tenir la primera vegada. va ser una situació molt especial.
i les reaccions similars que he tingut les altres vegades que l’he vist?
em sembla que no cal anar a l’altra punta del món (geogràficament) per allunyar-se del món conegut. la sensació d’allunyar-me de l’ambient on he crescut i de la por d’endinsar-me en ambients desconeguts l’he anat tenint molt sovint. per raons diverses: de feina, de relacions personals, ... sense haver de moure’m gaire geogràficament.
quan m’adono que em retorna la por perquè he de fer un altra d’aquest passos cap a un món incert, em venen ganes de tornar a veure ‘cinema paradiso’.
i avui és un d’aquests dies.
com que ella va insistir, hi va haver un moment en què li vaig fer cas. vaig llogar la pel·lícula i al cap d’un mica que la mirava em vaig posar a plorar. vaig seguir plorant molt fins que es va acabar, i vaig continuar plorant durant una estona bastant llarga després que s’acabés. em va agradar moltíssim. per a mi plorar mirant una pel·lícula és senyal de que m’agrada molt!
després me la vaig comprar, i l’he vist moltes vegades. cada vegada que l’he vist m’ha fet plorar. no tant com la primera vegada i potser cada vegada menys. també em vaig comprar el cd amb la banda sonora. i només sentir la musiqueta també em venen ganes de plorar.
la història d’un home que creix en l’ambient d’un poblet i un dia decideix marxar i inventar-se tota una nova vida. això va tenir un gran efecte en mi perquè m’hi sentia bastant emmirallada.
vaig créixer en un poblet, i des de jove vaig sentir la necessitat d’allunyar-me’n. ho vaig anar fent, pas per pas. i en cada pas sentia la por de deixar enrere el conegut i d’anar cap al desconegut.
vaig llogar la pel·lícula per primer cop en un moment una mica especial després d’haver donat un d’aquests passos.
havia aconseguit una beca per anar a estudiar ben lluny. durant el primer any vaig estar pensant que si no ho feia bé els que m’havien concedit la beca em vindrien a buscar i em farien tornar al poble. després d’acabar la setmana d’exàmens finals va ser quan vaig decidir veure ‘cinema paradiso’. suposo que en aquell moment em va ajudar a alliberar tota la tensió que havia estat acumulant durant tot l’any.
això explicaria la reacció que vaig tenir la primera vegada. va ser una situació molt especial.
i les reaccions similars que he tingut les altres vegades que l’he vist?
em sembla que no cal anar a l’altra punta del món (geogràficament) per allunyar-se del món conegut. la sensació d’allunyar-me de l’ambient on he crescut i de la por d’endinsar-me en ambients desconeguts l’he anat tenint molt sovint. per raons diverses: de feina, de relacions personals, ... sense haver de moure’m gaire geogràficament.
quan m’adono que em retorna la por perquè he de fer un altra d’aquest passos cap a un món incert, em venen ganes de tornar a veure ‘cinema paradiso’.
i avui és un d’aquests dies.
dijous, de maig 21, 2009
stardate: esferificacions
en pocs dies he estat convidada a dos sopars de ‘dones’ de la feina. (tant sopar ha fet que últimament tingués menys temps per dedicar als blogs!) quan vaig rebre les invitacions em van sorprendre perquè amb els anys que fa que treballo en el mateix sector no n’havia sentit parlar mai de trobades així.
la veritat és que, a la meva feina, de dones en som més aviat poques. històricament poquíssimes. amb el temps ha anat canviat però encara som minoria. es veu que ara som una minoria prou gran com per poder convocar trobades més o menys concorregudes.
la sorpresa d’un dels sopars va ser el descobriment de la capacitat i l’art de l’amfitriona a la cuina. ja era conegut de totes que la noia era molt bona a la feina. l’aperitiu i el plat principal van ser molt bons. però quan van arribar els postres ja va ser massa. ens serveix un gotet a cada una tot dient: això és una escuma de panna cotta amb una gelatina de mores i gerds (i una fulleta de menta que l’adornava). estaba boníssima i la presentació va ser de restaurant de categoria!
llavors vam encetar una nova conversa. com es fa una escuma? amb un sifó. i què és un sifó? (per les ignorants, que em sembla que erem totes, encara que no totes ho van manifestar) llavors l’amfitriona ens va portar el seu sifó: una espècie de termo que funciona amb una pastilla de nitrògen...
ens va explicar com funcionava, de quines coses podies fer escuma, i com ho havies de fer segon de quina substància es tractava. semblava que ens expliqués una lliçó, perquè els detalls del procediment depenen de quin tipus d’escuma vols fer. i on t’ho has après tot això? llegint, buscant informació...
llavors ens va confessar que s’havia apuntat a un curs per aprendre a fer escumes, però com que era l’única persona que s’hi havia apuntat, van cancel·lar el curs i no el va poder fer. li sabia molt greu perquè tenia una llista de preguntes per a fer a l’instructor sobre el funcionament del sifó. el curs li hauria estat molt profitós. encara que, amb lo bona que estava l’escuma que ens va fer, no crec que li calgués gaire més instrucció.
o sigui que hi ha cursos tant especialitzats? doncs, sí. els imparteixen els deixebles del ferran adrià. de fet ella havia fet un curs sobre l’esferificació.
un curs d’esferificació? de fet jo havia de fer un gran esforç de concentració per a pronunciar-ho, ja que sobretot ho havia sentit dir al ferran adrià del polònia, i ell ho pronunciava a la seva manera...
llavors ens va explicar detalladament en què consisteix l’esferificació, com es fa, quin procediment s’ha de fer servir per a cada cosa que es vol esferificar... s’ha de preparar una solució d’aigua amb una substància, diferent segons el tipus d’aliment que vulguis esferificar. has de preparar com un puré o crema d’allò que vols esferificar i tirar-ne una culleradeta dins la solució. llavors es veu que es crea com un tel a la vora, i ja tens l’esferificació: una boleta! la veritat es que no recordo tots els detalls perquè n’hi havia molts. però durant tot el temps no em podia treure del cap el forn esferificador del polònia que quan acabava feia cling!
desprès d’una vetllada tant instructiva ens vam quedar amb les ganes de provar una esferificació d’alguna cosa. i és que per esferificar, a més d’aprendre’n la tècnica, t’has de comprar un kit esferificador! i es veu que val bastants diners i ella encara no el té. per tant, haurem de repetir el sopar de dones quan el tingui.
per altra banda, no sé si cap altra dona s’atrevirà a convocar un sopar de dones ... el llistó ara està molt alt!
la veritat és que, a la meva feina, de dones en som més aviat poques. històricament poquíssimes. amb el temps ha anat canviat però encara som minoria. es veu que ara som una minoria prou gran com per poder convocar trobades més o menys concorregudes.
la sorpresa d’un dels sopars va ser el descobriment de la capacitat i l’art de l’amfitriona a la cuina. ja era conegut de totes que la noia era molt bona a la feina. l’aperitiu i el plat principal van ser molt bons. però quan van arribar els postres ja va ser massa. ens serveix un gotet a cada una tot dient: això és una escuma de panna cotta amb una gelatina de mores i gerds (i una fulleta de menta que l’adornava). estaba boníssima i la presentació va ser de restaurant de categoria!
llavors vam encetar una nova conversa. com es fa una escuma? amb un sifó. i què és un sifó? (per les ignorants, que em sembla que erem totes, encara que no totes ho van manifestar) llavors l’amfitriona ens va portar el seu sifó: una espècie de termo que funciona amb una pastilla de nitrògen...
ens va explicar com funcionava, de quines coses podies fer escuma, i com ho havies de fer segon de quina substància es tractava. semblava que ens expliqués una lliçó, perquè els detalls del procediment depenen de quin tipus d’escuma vols fer. i on t’ho has après tot això? llegint, buscant informació...
llavors ens va confessar que s’havia apuntat a un curs per aprendre a fer escumes, però com que era l’única persona que s’hi havia apuntat, van cancel·lar el curs i no el va poder fer. li sabia molt greu perquè tenia una llista de preguntes per a fer a l’instructor sobre el funcionament del sifó. el curs li hauria estat molt profitós. encara que, amb lo bona que estava l’escuma que ens va fer, no crec que li calgués gaire més instrucció.
o sigui que hi ha cursos tant especialitzats? doncs, sí. els imparteixen els deixebles del ferran adrià. de fet ella havia fet un curs sobre l’esferificació.
un curs d’esferificació? de fet jo havia de fer un gran esforç de concentració per a pronunciar-ho, ja que sobretot ho havia sentit dir al ferran adrià del polònia, i ell ho pronunciava a la seva manera...
llavors ens va explicar detalladament en què consisteix l’esferificació, com es fa, quin procediment s’ha de fer servir per a cada cosa que es vol esferificar... s’ha de preparar una solució d’aigua amb una substància, diferent segons el tipus d’aliment que vulguis esferificar. has de preparar com un puré o crema d’allò que vols esferificar i tirar-ne una culleradeta dins la solució. llavors es veu que es crea com un tel a la vora, i ja tens l’esferificació: una boleta! la veritat es que no recordo tots els detalls perquè n’hi havia molts. però durant tot el temps no em podia treure del cap el forn esferificador del polònia que quan acabava feia cling!
desprès d’una vetllada tant instructiva ens vam quedar amb les ganes de provar una esferificació d’alguna cosa. i és que per esferificar, a més d’aprendre’n la tècnica, t’has de comprar un kit esferificador! i es veu que val bastants diners i ella encara no el té. per tant, haurem de repetir el sopar de dones quan el tingui.
per altra banda, no sé si cap altra dona s’atrevirà a convocar un sopar de dones ... el llistó ara està molt alt!
diumenge, de maig 17, 2009
stardate: repensant
gràcies a alguns dels comentaris, m’he adonat que les experiències òptimes que descriu el famós Mihaly Csikszentmihalyi només són aliment per l’ego, i el que jo vaig descriure com experiències pèssimes són degudes a la manca d’aliment per l’ego.
quan alimentem l’ego ens sentim satisfets però quan el deixem d’alimentar ens sentim molt malament. i com més alimentem l’ego més malament ens sentim quan ens manca.
el problema principal és que allò que és aliment per l’ego no depèn de nosaltres: l’èxit que aconseguim, el reconeixement de les nostres gestes, l’atenció i l’estimació de la gent del nostre voltant, ...
tot això ens fa sentir bé quan ho rebem i molt malament quan ens manca.
quan deixem que el nostre benestar depengui d’això és quan perdem el control sobre nosaltres mateixos.
hi deu haver alguna cosa que se m’escapa perquè no entenc com un estudiós tan important dels aspectes positius del pensament, com és aquest senyor, basi les seves receptes en estratègies per alimentar l’ego, quan això només pot produir un augment del benestar a curt termini, i una forta reducció del benestar més endavant.
a mi em sembla que serien més efectives les estratègies que ens permeten alliberar-nos de l’ego, tractar d’eliminar qualsevol tipus de dependència, ...
quan alimentem l’ego ens sentim satisfets però quan el deixem d’alimentar ens sentim molt malament. i com més alimentem l’ego més malament ens sentim quan ens manca.
el problema principal és que allò que és aliment per l’ego no depèn de nosaltres: l’èxit que aconseguim, el reconeixement de les nostres gestes, l’atenció i l’estimació de la gent del nostre voltant, ...
tot això ens fa sentir bé quan ho rebem i molt malament quan ens manca.
quan deixem que el nostre benestar depengui d’això és quan perdem el control sobre nosaltres mateixos.
hi deu haver alguna cosa que se m’escapa perquè no entenc com un estudiós tan important dels aspectes positius del pensament, com és aquest senyor, basi les seves receptes en estratègies per alimentar l’ego, quan això només pot produir un augment del benestar a curt termini, i una forta reducció del benestar més endavant.
a mi em sembla que serien més efectives les estratègies que ens permeten alliberar-nos de l’ego, tractar d’eliminar qualsevol tipus de dependència, ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)