stardate: la inspiració

el problema és que vius massa aprop de la feina. les caminades entre la casa i la feina són unes grans oportunitats per pensar. allí (i potser també a la dutxa) és on se’t poden acudir les idees.

d’entrada em va semblar una xorrada, però aviat li vaig trobar tot el sentit. és cert, que les idees apareixen normalment quan estic sola fent alguna cosa manual i simple. he d’estar sola perquè si hi ha gent normalment hi ha converses, i llavors no funciona. he d’estar fent alguna cosa que no m’ocupi el cap. caminar és ideal perquè pots desconnectar el cap del tot. en canvi, anant en cotxe no pots garantir cap desconnexió, ni ho vols! la dutxa (en solitari) també és un altre moment tranquil, si ets capaç de fer-la una mica llarga, cosa que a mi no em passa gaire sovint.

perquè aquest invent funcioni has de tenir molt bona memòria, sinó quan arribes al despatx ja no saps com desenvolupar-la. recordes trossets i potser una idea general, però ja no tens al cap aquella estructura tan clara que tenies. o potser només t’ho va semblar que la tenies i funcionava. Perquè per molt que t’esforcis el cap ja no torna a reproduir aquelles connexions que t’havien fet flipar.

encara que portant una llibreteta i escrivint pel carrer mentre camines (cosa estranya, però real!) ajuda una mica. de totes maneres quan finalment t’hi poses la sensació és semblant a quan et despertes d’un somni: només recordes coses puntuals d’una història que fa una estona era completa i claríssima, en canvi ara es veu només a trossos i difusa.

per això picasso, i abans ramon casas, ja es van adonar que ‘la inspiració t’ha de trobar treballant’ 

stardate: hi ha una boira

feia temps que no ens vèiem. com estàs?

molt bé!

(ja no tinc ganes de dir res més. però si no hi afegeixo alguna cosa semblarà que no tingui ganes de parlar-hi, que no estigui contenta de que ens haguem trobat. podria dir que a la feina tot va bé i està tranquil, que vaig fent sense agobiar-me. podria dir que a casa estem molt bé, que hi ha alguna cosa que es podria millorar, però que vaja, no em puc queixar gens. podria explicar alguna anèctoda recent, encara que no fos gran cosa, només per allargar la conversa. tot això seria veritat, però no tinc ganes d’explicar res. hi ha alguna cosa que m’incomoda, però no sé que és. el que sí sé és que no és cert que estigui molt bé. i no sé perquè. per molt que hi penso no hi trobo cap motiu. la majoria de coses van bé, i les que no van bé les tinc controlades. hi ha coses que espero que vagin bé aviat, i ho espero amb esperança. més no es pot demanar. altres depenen de mi, i només cal que m’hi posi perque comencin a rutllar. però el fet és que no m’hi poso. i és que no només no tinc ganes de parlar, sinó que tampoc tinc gaires ganes de fer res. ni ganes de pensar en res. com si el meu cap estés de vaga. no vol posar-se a funcionar. tant se val si fa un dia soleiat o plujós, sempre hi ha com una boira que no em deixa anar endavant.)

stardate: brutal! m'agradaria ser com ell

és un vídeo una mica llarg, però es pot veure a trossos i tot val molt la pena. clica aquí si el vols veure.

ell mateix en fa una reflexió en aquest article de vilaweb:

Alfred Bosch: Quan guanyem el cor dels espanyols, haurem guanyat

[La participació d'Alfred Bosch dimecres passat en una entrevista a Intereconomía ha tingut molt impacte a la xarxa (vegeu-ne el vídeo). Va cridar molt l'atenció el contrast entre l'agressivitat de l'entrevistador i els tertulians i la serenor de Bosch, que els va treure de polleguera. El diputat d'ERC-Catalunya Sí reflexona ací sobre la seva intervenció al programa, sobre com respondre i tractar l'hostilitat espanyola.]

Crec que s'ha d'anar a tot arreu, i més en un país com el nostre en què les televisions espanyoles tenen molta audiència entre els catalans. Tota aquesta gent té el dret d'escoltar les nostres propostes i veure el nostre estil. Hi estem obligats, forma part de la nostra feina.

El cas d'Intereconomía, però no només, demostra que el diàleg i les bones maneres són possibles sense renunciar a res fonamental. No cal deixar de ser independentista o de tenir idees socials per poder dialogar amb algú que té conviccions totalment contràries o oposades a les teves. De fet, el diàleg necessita una mica la diferència, perquè si tots pensem igual i diem el mateix no hi ha diàleg. I el diàleg pot ser molt més ric amb aquells que pensen diferent. I crec que això, aplicat als espanyols, és molt important, perquè hem de demostrar, per més que a l'altra banda no hi col·laborin, que nosaltres estem molt interessats en rebaixar l'hostilitat; no volem conflicte, no volem agressivitat, volem que tot això es pugui parlar de forma civilitzada. I s'ha de demostrar a cada moment, molt gràficament. És important que es faci amb serenitat, que es faci amb aplom, sense renunciar a res vital, però sense perdre els nervis ni la compostura. Som en una hora històrica que demana aplom i serenor. Precisament perquè som en el bon camí i avancem no ens podem posar nerviosos.

Com a coneixedor de primera mà del procés sud-africà, en vaig treure una lliçó. Hi havia molts sud-africans negres que li deien a Mandela: 'Canya als blancs, fot els blancs a mar'. I ell va dir: 'No, perquè els necessitem, perquè necessitem el seu talent'. Jo crec que això aquí també ens passa, per exemple amb tota aquella gent que se sent espanyola i que la necessitem a Catalunya, necessitem el seu talent, necessitem demostrar que els volem i que volem que es quedin i que participin, que són els primers convidats amb catifa de seda a la república catalana. Això és molt important. I als espanyols els hem de demostrar que els volem com a veïns, perquè no deixarem de ser veïns. I que volem ser amics, cadascú a casa seva, però amb una bona relació. I aquesta és una de les tasques més importants que hem de fer ara que el procés està encaminat i que sabem que hi arribarem.

Hi ha una frase del Gandhi que ens l'hem de prendre molt seriosament. Va dir: 'Els indis guanyarem quan haguem guanyat el cor dels anglesos'. I això crec que ho podem aplicar, no al govern espanyol, sinó a la gent. Quan guanyem el cor dels espanyols, haurem guanyat. Serà la prova del cotó, el baròmetre per dir 'ja hi som'. I també serà la garantia de convivència que necessitem per fer triomfar i prosperar el nostre projecte de llibertat.'

stardate: la rosa del diego

stardate: els economistes

no escriure un apunt per defensar als economistes. només corregiré algunes afirmacions que em semblen errònies en aquest article.

Andreu Barnils

05.05.2013

Els economistes, els capellans d'ara

No ha de ser pas fàcil, fer d'economista avui dia. Tan moderns que semblen, i actuen com capellans. És ben galdós, el seu paper. Fa anys que trampegem aquesta crisi i aquí els tenim: la majoria justifiquen el sistema econòmic on vivim com feia l'església amb el feudalisme. Ja poden suïcidar-se els deutors. Ja poden morir-se de gana els pobres. Ja poden perdre la feina els veïns. Ells, més tossuts que una mula guita: el capitalisme és l'única opció. Pensar qualsevol altra cosa, diuen la majoria dels economistes, és no tocar de peus a terra. I si abans t'acusaven d'infidel, ara t'acusen d'ignorant.

No és cert que tots els economistes defensin el capitalisme com a única opció.

De la mateixa manera que la democràcia és considerada per molts el menys dolent dels sistemes polítics, el capitalisme es considerat per molts el menys dolent dels sistemes econòmics. A més cada dia hi ha més economistes que reconeixen que de moment no existeix cap solució als problemes que està creant el capitalisme.

Suposem, per un moment, que efectivament el rei va nu, i el capitalisme és una estafa. Seran ells que ens ho diran o bé ens ho negaran? Els economistes ens il·lustren amb les seves dades o ens confonen amb les seves xifres? Són com els federalistes espanyols, gent que viu als núvols, o són fars del camí? Què els mou, els economistes: la ciència o la ideologia? En fi: els economistes obren camins o en tanquen?

Excel·lents preguntes. Ara bé, una persona que té unes opinions tan contundents sobre els economistes hauria de tenir les respostes a totes elles ben clares.

El darrer exemple del comportament dels economistes ha estat el cas Rogoff i Reinhart. Heus-ne ací un resum de mig paràgraf per als neòfits: Rogoff i Reinhart van escriure una teoria segons la qual s'havia d'anar amb molt de compte amb el deute. Ui, el deute. Vigila el deute. Tots dos van compilar dades de molts països que demostraven que allà on el deute superava el 90% del PIB tenien un creixement negatiu del -0.1%. Els dos economistes van titular el llibre 'This time will be diferent'. I tant. En fi, una munió de governs van agafar-se a la seva teoria per justificar les retallades: si volem créixer, no podem tenir deute. A retallar, que ho diu la teoria!

Seria la primera vegada que tants governs fan cas d'una sola teoria econòmica. Els governs tenen els seus objectius i les seves raons per actuar com actuen. No crec que els faci falta cap teoria, ni ara ni mai.

Doncs no fa ni tres setmanes que uns altres economistes van demostrar que Rogoff i Reinhart havien errat els càlculs i que, de fet, el creixement en els països que s'endeutaven és positiu: +2%. Es veu que s'havien equivocat amb les dades! Vet ací, doncs, com cau la teoria amb què molts governs, inclòs l'espanyol, justificaven la política de retallades. Quan vaig llegir-ho vaig obrir uns ulls com unes taronges. I com més m'he documentat, més m'ha interessat. D'entrada, perquè els autors de l'error l'han reconegut. Rogoff i Reinhart van acceptar la pífia en un interessant article que van escriure al New York Times. Em va agradar molt el nivell de la seva resposta. Primer, per perquè assumien l'error. Després perquè van recordar a tothom que les seves dades són d'accés gratuït a internet. En canvi, en cap cas no accepten que l'error no fos accidental i també neguen que amaguessin dades o les decantessin a favor seu.

De fet, la correcció no diu que el creixement dels països que s'endeuten sigui positiu. Diu que hi ha alguns països que tot i tenir un deute públic del 90 per cent del PIB han tingut taxes de creixement positives. Però també es donen altres casos de països on amb els mateixos nivells de deute les taxes de creixement són negatives. Per tant, la conclusió passa de dir que 'amb deute del 90 per cent no es pot créixer' a dir que pot passar qualsevol cosa. No hi ha cap implicació que digui que amb alts nivells de deute segur que les taxes de creixement seran positives.

Perillós moment viuen els economistes. Tenen el perill de convertir-se en simple munició teòrica en mans dels banquers. En trista justificació teòrica de les polítiques que envien al suïcidi els ciutadans. En fi, quan l'Acadèmia és tan sols la guardiana del sistema, continua essent Acadèmia? Si abans el fanatisme cec, tancat, i retrògrad duia sotana, ara porta corbata i americana. Si abans ens acorralaven entre anar al cel o cremar-nos a l'infern, ara ens acorralen d'unes altres maneres: tu què vols, eh, retallades un temps o no sortir mai de la crisi? Tu què vols, eh, capitalisme o Cuba? Respon, respon!

Les justificacions teòriques de l'economia són tristes, sí. Deu ser per això que l'economia es coneix com la ciència trista. Però la part bona és que les teories econòmiques no es fan servir gaire. A l'hora de prendre les decisions governamental, es tenen molt més en compte valoracions polítiques i els interessos creats. A més, mai ningú ens ha demanat en quin sistema econòmic volem viure, ni quines polítiques econòmiques volem, ni ara ni mai.

La culpa també és nostra, d'escoltar la paraula dels economistes com si fos paraula de Déu. Jo, influït per David Graeber, sóc dels qui creuen que els economistes partidaris del capitalisme (no únicament de les retallades) no basen les teories en dades empíriques, sinó que fonamentalment els mou una ideologia. Quan personatges com Isidre Fainé i companyia prenen decisions, la seva ideologia té més pes que no pas qualsevol dada empírica. És més important de saber que aquest, o aquell, és un fervent catòlic partidari dels cilicis i d'haver vingut al món a patir, que no pas les teories econòmiques que segueixen. Aprèn la seva ideologia i en preveuràs els moviments. No t'escoltis la seva teoria. Perquè sempre en trobaran una altra (avui Rogoff, demà Patoff) que els justifiqui. Els economistes, si no vigilen, es convertiran en simple munició teòrica en mans dels Fainé del món. Exactament igual com els capellans a les croades.

Ni teories ni ideologies, són els interessos individuals els que determinen les decisions econòmiques. Si parlem de l'Isidre Fainé, o d'algú altre del seu nivell, és obvi que el que els fa decidir són els propis interessos.

stardate: 3 lectures, 2 a 1

dels tres llibres que he llegit últimament dos m'han agradat molt i un no m'ha agradat gens. potser per això els barrejo en aquest apunt.

em reitero:

els llibres de la sinéad moriarty em segueixen agradant molt. alguns més que altres. però tots se'm fan molt fàcils de llegir, tenen diàlegs divertits, històries interessants, ...

d'aquest últim em vaig quedar amb unes ratlles:

What am I, Granddad? I was born in England. I live here. I sound English but I use Irish expressions.

...

'You're a mongrel,' he said laughing. 'You are half English and half Irish, and i f you use the best qualities of both cultures and backgrounds, you'll be a very interesting and wellrounded person. Don¡t deny either heritage. Embrace and accept them. Sure isn't it great to be different? Who wants to be the same as everyone else?'

...

Could I fraternize with an English boy when I'd seen what his ancestors have done to my country? I looked at him again. He was very cute... Sod it, I couldn't change history and this was just what we needed: better inter-country relationships.

em sorpren:

el conec per casualitat, el fullejo i em quedo enganxada. me'l compro i me'l llegeixo tot seguit. fa riure, però alhora posa les coses al seu lloc. diu les veritats pel dret i ofereix grans màximes. m'ha agradat molt.

rectifico:

en un post recent deia que els libres de la isabel clara simó m'havien agradat molt. bé, no tots, però sí la gran majoria. ara acabo de llegir l'últim i he de rectificar. potser no l'he entès, però no m'ha agradat gens. un seguit d'històries interconnectades ... i ja està. no li he vist ni el cap ni els peus. durant la lectura he tingut la sensació que ha estat escrit depressa i corrents. sense revisar: com pot ser que els noms dels personatges s'escriguin de manera diferent? (ara hight, ara height). les frases complexes i llargues fan difícil la comprensió. algunes les he hagut de rellegir més d'una vegada.

stardate: injusticíes i violències

fa vergonya anar pel món i haver de reconèixer que a espanya és pot fer apologia del franquisme. que hi ha monuments, fundacions i clamors populars que l'exalten. fa molta vergonya.

només ho podria explicar un alt sentit de tolerància. els espanyols son (o som?) així perquè som molt tolerants. hem passat pàgina, hem perdonat, hem oblidat, ... no cola!

i encara cola menys quan es veu la gran sensibilitat que demostren els espanyols a les injustícies i la violència en altres situacions. perquè, quina diferència hi ha entre l'eta i el franquisme en el sentit de violència injusta?

'Gran Hermano' expulsa una concursant per dir que s'havia manifestat "perquè tornés ETA"

Va disculpar-se i va argumentar que ho havia dit de broma, però Mediaset diu que no "tolera" aquest tipus de comentaris

ARA 

Barcelona | Actualitzada el 03/05/2013 10:01

Argi va ser expulsada després d'una "broma" sobre

Telecinco va expulsar aquest dijous Argi, una concursant basca de l'actual edició de 'Gran Hermano', que dimarts havia assegurat que l'única manifestació en què havia participat era una que reclamava "que tornés ETA". Tot seguit, i davant la incredulitat dels seus companys, va deixar clar que ho havia dit de broma, i es va penedir d'haver-ho dit: "El problema és que ho estic dient per la tele. Ho he dit de broma! Evidentment que no se m'acut posar-me en una cosa d'aquestes. No hauria d'haver fet la broma. Era broma, era broma, era broma!".

La frase s'havia pronunciat enmig d'una conversa sobre manifestacions arran d'una prova plantejada pel programa consistent a organitzar un 'escrache' contra la direcció del format per reclamar millores en la seva situació dins la casa. Més tard, Argi va passar pel 'confessionari' de la casa, on la direcció li va comunicar que considerava "desafortunat" el seu comentari, ja que havia "ferit moltes persones", i ella va demanar excuses: "Ho sento, de debò!". "Per res del món és veritat. És un comentari que no hauria d'haver dit, entenc qualsevol persona que s'hagi sentit dolguda. La vaig cagar". 

Malgrat això, les crítiques van començar a ploure ben aviat, i l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) va demanar a través de Twitter que la direcció del programa i la cadena actuessin "de manera immediata" i expulsessin la concursant pel seu comentari.

Davant aquesta situació, Telecinco va decidir actuar, i durant el debat d'aquest dijous, el presentador, Frank Blanco, va remarcar que "Mediaset no pot passar per alt aquest tipus de bromes". Per això, el 'súper' –la veu que representa la direcció del format– va comunicar a la concursant que hauria d'abandonar la casa: "Sabem que estàs penedida i acceptem les teves sinceres disculpes, però no podem passar per alt un comentari com aquest, i per això has d'abandonar la casa. Fes les maletes i acomiada't", li va dir. 

Un cop Argi va haver deixat el programa, l'AVT va tornar a manifestar-se sobre el cas a través de Twitter i va assegurar que acceptava "les disculpes" de la participant", tot i que recordava que una broma com aquesta "pot fer molt mal a una persona que hagi patit el terrorisme". L'entitat va "felicitar la direcció de 'Gran Hermano' i Telecinco" per la decisió presa, i va matisar també que en cap cas havien acusat la concursant de fer "apologia del terrorisme", sinó que simplement van fer constar una denúncia que els havia arribat dels seus membres.