stardate: olives del 2011

suposo que deuen ser com fa dies, com cada any en aquesta època. vaja, que per qualsevol que se les miri no deuen tenir res d’especial aquestes olives.

però per a mi sí. quan les he vist m’han sorprès. tan grans. quan han crecut? l’última vegada que recordo eren flors. és clar que feia temps que no me les mirava. així em va la vida!

stardate: llibres d’(aquest) estiu

encara que les vacances d’aquest any estiguin sent una mica estranyes, tan bon punt va arribar el bon temps vaig començar a deixar aquella apatia que tenia amb el llibres i vaig començar una temporada lectora.

el llibre que va fer que m’enganxés d’entrada va ser junts i prou de la meva admirada anna gavalda. quan ja feia unes quantes pàgines que hi estava enganxada vaig tenir una sensació de deja-vu. de fet vaig recordar que n’havia vist la peli. però vaig continuar amb el llibre perquè, com acostuma a passar, la peli era només un resum de la història que explica el llibre. a més tot el que escriu aquesta dona val la pena. i al final del llibre em van venir unes ganes de plorar incontrolables. i van continuar durant una bona estona després d’haver acabat el llibre. no s’acaba gens malament el llibre. però és tan emocional que toca molt la fibra.  o potser jo sóc una mica massa rara. de fet, una cosa semblant ja m’havia passar la primera vegada que vaig veure la peli cinema paradiso.

vaig continuar amb un llibre que m’havien recomanat molt. ‘what i loved’ de la siri hustvedt. ella és la dona del paul auster. m’ha agradat llegir-la encara que la trobo una mica massa sofisticada pel meu gust. i a més molt trista. massa trista. els protagonistes han de passar per situacions molt dures, i no se n’acaben de sortir.

aprofitant que estava per lesvos vaig llegir the mermaid madonna de stratis myrivilis. una història basada en fets reals sobre un poble de la costa d’aquesta illa que reb un gran nombre de grecs que habitàven la península d’anatolia i van ser bescanviats pels turcs que habitàven les illes gregues. és com un compte de fades que acaba malament.

vaig passar a pedra de tartera, de maria barbal. és molt curtet i em va tenir ocupada una mica més d’una tarda. feia molt temps que el tenia pel cap  i em va agradar llegir-lo. no em va sorprendre gens la història, perquè era esperable. el considero un bon document històric.

i llavors vaig encetar un que feia dies que m’havia reservat: primavera, estiu, etcètera de la marta rojals. m’hi vaig abocar des de la primera frase. no sabia perquè me l’havien recomant tant. només al començar a llegir ho vaig endevinar: tan semblant a la història de la meva vida. fantàstic!

i després torno allà on vaig començar: a gust amb la vida de l’anna gavalda. aquest també me l’empasso en una tarda. la primera meitat és sublim. la segona meitat és més normal. ara ja només em queda un llibre d’aquesta autora i el tinc a punt.

entremig he intentat llegir amor meva de la isabel clara simó. l’he començat diverses vegades però no me’n surto.  mira que m’agradava molt aquesta escriptora. i ara no sé que em passa amb aquest llibre.

stardate: ritme d’(aquest) estiu

durant aquest curs he treballat més del compte. i per això vaig decidir que aquest estiu faria més vacances del compte. volia poder gaudir d’un bon descans. en tenia ganes i ho podia fer.

però anant pensant va arribar l’estiu i encara no havia concretat res. llavors vaig començar a organitzar-me i m’estic adonant de que aquest estiu faré menys vacances que mai. mirant-me des d’aquí el calendari d’actes per les properes setmanes m’agafa no-sé-què. serà un no parar.

m’he tornat a deixar abduir per la feina. i la veritat és que ho he fet conscientment i de gust. però com que no vull renunciar a res, quan ajunto la feina i el plaer de l’estiu l’agenda se’m desborda.

aquells dies que pensava de solitut i calma no hi apareixen per enlloc. tot serà un anar i venir. fent coses que em venen de gust, o almenys em venien de gust el dia que les vaig pensar i programar. ara recordo les paraules d’aquell amic: ‘és bonic fer plans de viatges però el dia abans de la marxa donaries el que fos per no haver-los de fer!’

aquelles sabates d’estiu que fa uns dies feia servir per alentir el ritme ara ja estan desades.

stardate: sabates d’estiu

decideixo posar-me aquelles sabates d’estiu amb les que per força he de caminar a poc a poc. si intento anar depressa tinc la sensació que em marxen dels peus. els dits dels peus comencen a moures de maneres incontrolades intentant mantenir les sabates al lloc on han de ser.

és una altra estratègia que faig servir per intentar frenar el ritme frenétic que he portat durant tot aquest any. i és que tinc la impressió que aquest any ha estat molt complicat. masses coses passant alhora. algunes triades, altres imposades. la combinació ha superat totes les previsions i totes les mitges que puc recordar.

i ara vull frenar. intentar agafar un ritme més suau, més portable. de manera que no hagi de tornar a tenir aquesta sensació de necessitar un fre, de necessitar vacances.

no és que no m’agradin les vacances. m’agraden i molt! no voldria haver de fer altra cosa. però prefereixo que quan arribin em trobin a punt per a gaudir-les. i aquest any això no passa.

els dies, setmanes!, d’aturada del blog també responen a aquest intent de frenada. i potser hi ha altres raons. però de moment hi he tornat i espero que això sigui una senyal de que totes les raons de l’aturada s’estan esvaint.

stardate: un altre trosset d'ara

diria que no vaig curta d’inspiració, però és que aquest article de l’albert sànchez piñol repescat a l’ara m’ha agradat molt, sobretot:

No hi ha ni un català que consideri que Madrid forma part de Catalunya; m'agradaria saber quants dirigents espanyols estarien disposats a permetre que Barcelona deixés de ser Espanya. No hi ha ni un polític català, per independentista que sigui, que no estigui disposat a admetre democràticament el "no", si aquest fos el resultat d'un referèndum d'autodeterminació; no crec que hi hagi ni un parell de polítics espanyols disposats, simplement, a tolerar que el referèndum es convoqui. I a qui s'acusa de nacionalistes? De vegades un té la sensació que hi ha països als quals la història els va treure l'imperi del mapa, però no del cap.

stardate: com ens tornem

Provoquen indignació els japonesos que calçaven les noies amb sabates petites per tal que no els creixessin els peus. Una malformació de per vida. Però més pervers és posar motllos al cervell perquè no creixi.

amb aquesta frase no cal escriure cap post. l’he treta de l’article de xavier roig a l’ara.cat, on també hi diu:

Es parla de les vacances dels alumnes, quan del que es tracta és de les vacances dels mestres. Es parla de controlar la mobilitat laboral adduint, altre cop, l'interès de l'alumne, quan del que es tracta és de consolidar l'immobilisme professoral per no voler canviar d'escola.

i això m’ha fet pensar en les queixes del personal dels hospitals arrel de les retallades. si les retallades fan tancar alguns dels serveis, qui s’hauria de queixar serien els malalts, no? i en canvi a mi em sembla que només he vist queixar-se als treballadors. què vol dir això? que l’única conseqüència de les retallades serà sobre uns llocs de treball que potser no fan falta?

stardate: carbassons

aquest cop amb l’arribada del bon temps he descobert els carbassons. de moltes formes i maneres. coneixia els carbassons normals només. i ara he descobert carbassons grocs, carbassons rodons, mini carbassons, i sobretot: la flor del carbassó.

aquests mini carbassons amb flor són la descoberta que he aprofundit més. rebossats amb tempura, o pels menys sofisticats com jo, amb farina i cervesa estan boníssims. ara em falta provar de farcir les flors amb una mica de foie o amb una mica de formatge de cabra. només poden millorar.

els carbassonets grocs i els rodons els provaré de seguida.  per la web he trobat receptes que recomanen farcir-los amb un sofregit i amb formatge pel damunt. suposo que el que cal és anar inventant variacions, per no quedar-se sempre amb el puré de carbassó.  que ja és prou bo, ja.