stardate: diada

llegint els blogs avui m’ha vingut enyorança. tot i que normalment no faig res molt especial en la diada (excepte posar l’estelada, cosa que vaig deixar feta ja fa temps), el fet de ser lluny de casa em fa sentir no sé què.

pensava escriure sobre les vivències i experiències dels últims dies. moltes i variades. però trobo que avui no és dia per això. ja ho faré més endavant, potser.

sobre la diada tampoc se m’acut res. només que m’enyoro una mica. i que de tot el que he llegit avui el que més m’ha agradat és la idea de poder deixar de celebrar l’onze de setembre i començar a celebrar el tretze de setembre. gran idea!!!

aquí avui fa un dia molt lleig: núvols, fosc, plou, ... aquí avui també celebren un aniversari de pèrdues. no sé si es notarà als carrers.

feliç diada a tots!

stardate: cap a on?

només de tant reconec aquella veu de sempre. i quan la sento reconec que ets tu, el de sempre. que encara hi ets. aquell que sempre m’oferia ajuda. que sempre em preguntava què em feia falta. que feia el que calgués perquè no em faltés res.

ara ja fa temps que no et veus capaç de preguntar ni d’oferir res.

quan et sento respirar feixugament perquè el teus pulmons ja no poden més, quan et veig perdut perquè és massa fosc per tu, quan et trobo agafat a la paret perquè al teu cos li costa viure, quan et sento parlar amb un filet de veu que cada cop és més prim, ...

no sé que fer. ni que pensar. només sento que poc a poc vas desapareixent.

se’m fa trist i estrany veure’t tan feble i pensar que una bufada se’t pot emportar.

no em puc imaginar com seria si no hi fossis, perquè sempre hi has estat!

stardate: prioritats i opcions

fa uns dies la Pais secret va escriure al seu blog:

“I una darrera frase que trobo en un blog: "No tractis com a prioritat a qui et tingui com a opció" i jo, li dono la volta..."No tractis com a opció el qui et té com a prioritat". Realment és per pensar-s´ho.”

i em va fer pensar.

primer vaig pensar que tractar com a prioritat a qui em tracti com a prioritat i com a opció a qui em tracti com a opció és massa simètric pel meu gust. però sobretot, penso que aquesta manera de reaccionar fa que ho deixem tot en mans dels altres i no tinguem mai cap efecte sobre el que passa al nostre voltant.

si una persona ha decidit que som opció per ella, doncs aleshores l’únic que fem es confirmar-ho. i només serem prioritat sobre les persones que han decidit que som la seva prioritat. i només tindrem com a prioritat la gent que ens tria a nosaltres com a prioritat. de fet, és com si renunciéssim a decidir per nosaltres mateixos.

no m’agrada la conclusió a la que arribo, però també veig que el que proposa la Pais secret té molt sentit.

em sembla que el que jo faig normalment és: primer fer una llista de prioritats. una espècie de ranking fet segons les meves preferències. i tracto a la gent com a prioritats si són al cap de munt i com a opcions si són al cap de vall (això no sé segur com s’escriu. he pensat en de munt i d’avall, però no seria simètric! i d’amunt i d’avall no m’agrada com queda). i amb preferència com més amunt són al ranking.

però aquest ranking només és provisional.

si algú a qui he tractat com a prioritat em dona senyals clares de que sóc una opció (cosa que d’entrada no és gaire agradable), llavors perd prioritat, baixa en el ranking, i pot arribar a baixar molt avall per molt amunt que sigui.

i si noto que algú a qui he tractat com a opció em tracta com a prioritat (cosa que sempre fa sentir molt bé) llavors pot començar a guanyar prioritat i a pujar en el ranking.

clarament, les velocitats de pujada i de baixada dins el ranking són a gust del consumidor.

així a més de ser un mètode asimètric (com a mi m’agrada) t’ofereix un munt de llibertat per decidir.

stardate: avui, parts I i II

part I

avui, per celebrar que feia quaranta-cinc anys, m’he regalat una passejada lenta per barcelona, escoltant una cançó de francesco guccini que m’ha semblat molt apropiada per l’ocasió: un altro giorno e’ andato.

gràcies al joan sóc capaç de posar la música aquí

les estrofes que m’han inspirat més, o potser els que entenc millor, són aquestes:

E un altro giorno è andato, la sua musica ha finito,
quanto tempo è ormai passato e passerà?
Le orchestre di motori ne accompagnano i sospiri:
l' oggi dove è andato l' ieri se ne andrà.
Se guardi nelle tasche della sera
ritrovi le ore che conosci già,
ma il riso dei minuti cambia in pianto ormai
e il tempo andato non ritroverai...

Giornate senza senso, come un mare senza vento,
come perle di collane di tristezza...
Le porte dell'estate dall' inverno son bagnate:
fugge un cane come la tua giovinezza.
Negli angoli di casa cerchi il mondo,
nei libri e nei poeti cerchi te,
ma il tuo poeta muore e l' alba non vedrà
e dove corra il tempo chi lo sa?
...
E un altro giorno è andato, la sua musica ha finito,
quanto tempo è ormai passato e passerà!
Tu canti nella strada frasi a cui nessuno bada,
il domani come tutto se ne andrà:
ti guardi nelle mani e stringi il vuoto,
se guardi nelle tasche troverai
gli spiccioli che ieri non avevi, ma
il tempo andato non ritornerà.

i després un dinar especial amb una companyia molt especial.

què més es pot demanar!

part II

avui un jutge ha desautoritzat el referendum d’arenys de munt. suposo que era d’esperar.

m’ha agradat el que la Sílvia Barroso ha escrit a l’avui d’avui:

“Espanya ha descobert l’existència d’un poblet amb un nom de mal pronunciar –Arenis?- i amb prou barra perquè una entitat vulgui fer una pregunta inconvenient als veïns. Perplexa, Espanya ha vist que tots els grups municipals menys un –el PSC- es miraven la consulta amb simpatia i que aquest desastre portava l’ajuntament a cedir una sala per posar-hi les urnes.

Malgrat les grans diferències d’estil que els separen, l’anàlisi i la reacció ha estat la mateixa a la Falange i a l’Advocacia de l’Estat. ...”

és el que hi ha!

stardate: tornada

fa dies que hi penso i només vaig trobant raons per endarrerir-la. els últims dies d’agost hi ha massa gent per les carreteres. finalment he decidit que avui a la tarda tornaré cap a casa.

avui em sentia tota enganxosa i suada de l’airet de mar que respiro tot el dia.

en comptes d’anar a fer un banyet o una dutxa m’hi he recreat pensant que ja és un dels últims dies. només hi tornaré un parell de dies el cap de setmana que ve i després ... ja serà hivern!

pensar en aquest canvi em posa de molt mal humor.

pensant en haver de deixar les rutines de l’estiu, que no són res de l’altre món, però ara ja hi estic acostumada.

pensant en haver d’engegar amb les rutines de l’hivern. les recordo, però no gaire.

pensant en haver de tornar a treballar en serio. tot l’estiu he anant acumulant feina per fer i ara ja no em queden més excuses per no posar-m’hi.

suposo que ara és el moment ideal per a repensar i millorar les rutines. és el moment en que hauria de tenir grans plans i aspiracions per fer que aquest any sigui millor que els passats.

hi ha gent que això ho fa per cap d’any. jo que no ho faig mai per cap d’any potser ho hauria de fer ara. però tampoc ho faré. de fet em sento amb molt poques ganes de fer res. l’únic pla que se m’acut és passar amb mínims.

potser quan agafi el cotxe per tornar, o quan arribi a casa, o quan em posi a treballar en serio, o vés a saber quan m’anirà passant. però de moment: estic de mal humor!

stardate: les nits

fa bastant temps que no acostumo a sortir de nit. fa poc m’he trobat amb tres nits seguides amb compromisos que per diverses raons havia agafat. entre la falta de pràctica i els anys que no perdonen se m’ha fet molt dur!

una vetllada a la fresca a l’estiu pot arribar a ser molt divertida, si no fos per:

1. el beure: si beus massa l’endemà te’n pots arribar a penedir, i si no pots beure gens perquè després has de conduir pot arribar a ser un rollo.

2. la conversa: si no s’anima pot ser avorrida i fins i tot incòmoda, i si no s’atura pot arribar a ser molt pesada.

3. el dormir: si hi estàs bé no penses en l’hora d’anar a dormir però l’endemà et despertes igualment de bon matí (això quan era més jove no em passava!) sense energia per a poder fer res en tot el dia.

la primera sortida va ser un sopar de feina. hi havia una gentada i era a peu dret. va ser molt animat. vaig poder parlar amb molta gent sense trobar-me encallada amb ningú. vaig estar engrescada menjant, bevent i parlant fins que es va acabar. vaig sortir amb l’últim grup i sense saber l’hora que era vaig acceptar d’anar a fer una última copa. quan després vaig arribar a casa em vaig adonar que eren quasi els quatre del matí, i jo em sentia tant fresca. l’endemà em vaig despertar de bon matí, i no em sentia amb forces per fer res. aquest dia em va fallar el punt 3.

lentament vaig aconseguir fer un parell d’encàrrecs i a la tarda vaig veure una pel·lícula. durant tot el dia em vaig sentir cansada i una mica ressacosa. em vaig penedir molt d’haver quedat per anar a fer una pizza aquella nit. m’hauria estimat més estar a casa tranquil·la, en silenci, i anar a dormir aviat. però ja era massa tard. durant la vetllada vaig estar lenta en tot, i era incapaç de seguir les alegres converses que semblava que no pararien mai i que només rebotaven al meu cap! aquest dia fallava el punt 2.

tan aviat com vaig poder vaig caure al llit rendida. l’endemà ja estava més recuperada, però m’esperava un dia amb bastants activitats i la cirereta final era una festa d’aniversari sorpresa. quan va arribar l’hora de fer la sorpresa jo ja tornava a estar bastant rendida però vaig seguir amb ganes l’animació que hi havia. com que havia de conduir no vaig poder beure gens, i quan la gent animadíssima es va posar a ballar, a mi em va tornar a sortir tot el cansament acumulat. i és que sense haver begut almenys una mica sóc incapaç de fer una passa de ball. aquesta vegada va fallar el punt 1.

l’endemà vaig decidir prendre’m la vida amb calma per a compensar l’activitat exagerada dels últims dies ... i descobrir que a una certa edat aquestes coses costen de compensar!

stardate: no costa tant!

tinc un amic del qui només en sé el nom i que viu en una plaça d’un poble. però no sé ni el seu cognom, ni el nom de la plaça, ni la seva adreça d’email, ni el seu telèfon, ...

li volia enviar un missatge i com que viu lluny, vaig decidir fer-ho a través d’un amic comú que viu a prop seu i es veuen sovint. vaig enviar-li el missatge en un sobre i aquest el vaig posar dins d’un altre sobre dirigit a l’amic comú amb una carta on li demanava que quan pogués li fes arribar.

l’amic comú em diu que quan la va rebre va dir: però com li puc contestar si no m’hi ha posat cap adreça?

ara mateix no recordo si no hi vaig posar cap adreça perquè no hi vaig pensar, o ho vaig fer expressament. però ara mateix penso que vaig fer bé de no posar-hi cap adreça. si li hagués posat hauria semblat que li demanava una resposta. i més m’estimo que si m’escriu sigui perquè li ve de gust, i no perquè pensi que li he demanat fer-ho.

de totes maneres, si vol contestar ho té ben fàcil: demanant a l’amic comú les meves coordenades.

la seva resposta em fa pensar en un tema que per a mi, i per a aquest blog, és bastant recurrent: la diferència entre voler i poder. quan volem fer una cosa sovint trobem maneres, i quan no volem una cosa fàcilment trobem impediments. i com que aquests conceptes els experimentem tan inter-relacionats, massa sovint els confonem!