stardate: solitud

fa alguns mesos en algun lloc vaig llegir alguna cosa que em va recordar el llibre ‘solitud’ de víctor català. em van venir ganes de llegir-lo. el vaig comprar i me’l vaig reservar per l’estiu.

fa dos dies el vaig abandonar. trobava que em costava entendre el que deia. està escrit en un català antic i complicat. trobava que no hi passava gaire bé res. no era com els llibres del larsson, o potser no hi deia el que jo m’esperava trobar-hi. em vaig quedar orfe de llibre i encara ho estic.

avui estic sola a casa. feia molt temps que no em passava. ha estat un estiu ple de gent per a mi. i avui a tenia ganes d’arribar a casa per gaudir una mica de la meva solitud. per això he escapat de la gentada que m’envoltava a la feina tan aviat com he pogut.

però m’he trobat aprofitant l’estona de calma que hi havia a casa per a trucar a uns amics. dues trucades. totes dues han acabat dient bona nit, adéu.

i m’he tornat a trobar en la meva solitud. i ara què?

no és el que volia? no és el que volia quan vaig decidir que voldria llegir ‘solitud’? no és el que volia després de tot l’estiu d’estar amb massa gent? no és el que volia quan he escapat de la feina?

trobar-se a gust sol d’entrada costa. perquè estar amb gent enganxa. però aviat aconseguiré trobar el punt on la solitud em permet deixar descansar la ment.

m’agrada molt estar amb gent, però, i lo bé que un pot arribar a estar quan està sol!

stardate: terminal 1

he estrenat la nova terminal de l’aeroport del prat. d’entrada fa molt bona impressió. sobretot perquè jo almenys no he trobat cues enlloc.

a l’anar a passar el control de seguretat he vist una cua on no hi havia ningú, i és clar, m’hi he posat. llavors un noi em diu que és la cua dels treballadors. llàstima! surto i miro al voltant per veure quin és el senyal que no he vist. no n’hi havia cap. o sigui que no és que m’hagués malfixat. és que no ho deia.

vaig a una cua per a la gent ‘normal’ i tampoc no m’he hagut d’esperar gens... fantàstic.

de dins la terminal és brillant: tot és nou i net i brilla molt. de fet quasi be mareja, ja que ho veus tot reflectit per terra de tant que brilla.

d’entrada costa una mica trobar un lloc per a comprar aigua o prendre un cafè, ja que les cafeteries i restaurants estan en grups. a mi em sembla que m’agrada més que estigui escampats d’un en un. és més fàcils trobar-los.

hi ha moltíssimes botigues, grans i lluentes. s’hi pot comprar de tot.

hi ha gent, de manera que encara que els espais són grans no es veu buit. però no hi ha acumulacions de gent.

ha estat en general una bona experiència. m’ha agradat perquè m’ha fet sentir que d’alguna manera no tenim res que envejar als països més avançats.

si no hagués estat perquè el vol, el meu, anava amb retard!

stardate: un litre de xampú

avui m’han regalat una ampolla de xampu. i m’han fet tan feliç que no em puc estar d’escriure-ho.

la germana d’un amic meu ha vingut uns dies de vacances a barcelona. fa unes setmanes em va dir que vindria i vam quedar per veure’ns. ha vingut amb el seu marit. i avui hem sopat junts.

no els coneixia gaire. a ell gens. a ella l’havia vist un parell de vegades. son encantadors.

jo havia pensat fer-li arribar un regalet de part meva al seu germà. però no gosava demanar-li que portés un gran paquet, ja que el viatge que han de fer és llarg. al final, m’he decantat per un iman de nevera del barça. és petit i és lo més típic i exportable que tenim per aquí últimament. a més sé que el seu germà és un fan del futbol. res, un detallet.

el que no m’esperava és que ell hagués pensat en mi. i encara menys que els demanés que em portessin tot un litre de xampú!

i és que el xampú aquest té història. el vaig conèixer a casa seva i me’n vaig enamorar. fa una olor fantàstica. d’això fa molts anys. durant alguns d’aquests anys l’he buscat però era molt difícil de trobar. per internet es podia trobar una llista de capitals europees on hi havia una botiga que el venien. ara ja fa anys que no el busco. però el recordo, és clar.

el que m’ha fet il·lusió ha estat sobretot que el meu amic i la seva dona (perquè segons m’han dit ha estat cosa d’ella) recordessin la meva follia pel xampú i me’l volguessin fer arribar des d’oregon. m’ha fet molta il·lusió.

ah! per si mai us el trobeu de cara i el voleu provar es diu ‘shampure’ de la marca ‘aveda: the art and science of pure flower and plant essences’

stardate: una gran idea

ens volia convidar a sopar a casa, i va tenir una gran idea. en comptes d’anar a sopar a casa seva ens convidava a sopar a fora. faríem una mini excursió a la muntanya per a veure les estrelles.

i vam anar a gallicant, un poblet deshabitat de les muntanyes de prades.

allí s’hi estava fresquet. vam tenir prou llum per a menjar sense ennuegar-nos. i després ens vam estirar cara amunt per a veure si encara erem a temps de copsar alguna llàgrima de sant llorens.

de fet sant llorens ja feia dies que havia passat. encara que jo he sentit a dir que per alguna raó, que jo no entenc, la pluja d’estels de sant llorens s’ha endarrerit dos dies. potser per això encara hi vam ser a temps.

cada cop que algú en veia un una hi havia uns grans crits. emocionats els que l’havien vist i de desengany els que se l’havien perdut.

no va ser una vetlla tranquil·la i silenciosa, tot i que el lloc en principi ho prometia. ja que la canalla no va aconseguir estar quieta i callada durant gaire temps.

també hi va haver qui va aconseguir adormir-se. qui va sentir fred. qui tenia calor. qui li feia mal l’esquena.

però vam aconseguir veure bastants estrelles caient i també vam riure molt. va ser una gran vetllada.

stardate: souvenir d’itàlia

acabo de tornar de visitar un amic. ha estat una visita intensa, i encara estic plena de les vivències dels últims dies. el lloc tranquil·líssim i fresquet a la nit. la companyia fantàstica.

no ens veiem gaire, però parlem sovint, i quan ho fem parlem molt i de tot. un dels temes que reapareixen sovint és els fills. a l’arribar m’he trobat un email amb un poema, continuació de les converses passades.

“Figli”

Si sono appropriati di ogni nostro gesto,

hanno gli stessi occhi, la stessa inclinazione a contar storie,

magari un riso somigliante, soffrono come noi dell'ingiustizia.

Vivono in un mondo di case rimpicciolite,

castelli spaziosi ed alte torri,

circondati da fantasmi con nomi misteriosi.

Parlano una segreta lingua di uccelli e burattini,

in genere ci ignorano.

La nostra vendetta consiste nel guidar le loro vite

e obbligarli a copiare segrete frustrazioni,

ma ogni notte, liberi, ci uccidono nei sogni.

Inoltre si ammalano pure, e hanno anche bisogno di noi.

Ci conquistano con piccole parole

e praticano la magia tenacemente.

Eppure, niente potrà impedire

che sui loro corpi il dolore si accanisca,

che commettano errori

e che crescano.

(Horacio Salas)

el que poden fer els pares pels fills és un tema recurrent i inacabable. i com que tots dos fem el paper de pares ens interessa molt. sempre des del punt de vista de quant ens esforcem per a fer-ho bé, de tota l’energia i pensaments que hi dediquem.

però, a mitja conversa em diu: bé, això és el mateix que deuen haver fet per a nosaltres els nostres pares.

primer em va sorprendre, i després vaig pensar: és clar, és obvi. com és que no ho havia pensat mai així?

llavors vaig començar a veure i a pensar en els meus pares d’una manera diferent. això em portarà feina. una feina que feia temps que volia fer i ara em sembla que ja sé com encarar-la.

stardate: desengany doble

fa molt dies que no tinc notícies seves. cap trobada, cap trucada, cap missatge. m’agradaria saber com està, què fa, les seves novetats. i també m’agradaria tenir constància de que alguna vegada pensa en mi, i que també té ganes de saber com estic, què faig, les meves novetats.

segurament és de vacances i no hi ha res més de nou que això.

però el meu cap a vegades s’imagina coses. i em fa patir quan no caldria.

estic pendent del telèfon, del correu. i cada cop que hi veig un missatge o una trucada penso: serà? però no és.

sovint és pitjor: moltes vegades em surten missatges de publicitat. últimament al correu la majoria de missatges que rebo són missatges d’spam. aquest estiu sembla que s’han multiplicat, i haurien d’anar directes a la brossa.

per això cada vegada que obro un missatge tinc un desengany perquè no és seu, i un altre perquè és per a llençar!

feia dies que no estava per casa, i al tornar la senyora de la telefònica em diu que tinc dos missatges de veu. els he escoltat, tota esperançada, pensant que aquest cop sí. i ... no, eren dos missatges de propaganda. una altre desengany doble!

stardate: el nen

quan va començar la temporada estiuenca la veïna estava molt embarassada. tot el veïnat hem estat pendents de la seva evolució. tots sabíem el dia que sortia de comptes. tots estàvem expectants.

va arribar el dia esperat, i res. va passar una setmana més, i res.

un vespre em vaig adonar que ella s’havia quedat sola a casa, i de la resta del veïnat jo era la única que podia conduir. durant unes hores vaig estar patint per si decidia posar-se de part justament durant aquelles hores. quan va arribar el pare de la criatura jo em vaig quedar més tranquil·la.

finalment va néixer. van telefonar de l’hospital dient que tot havia anat bé i que tots estaven bé. quan els avis van tornar de veure’l a l’hospital tot el veïnat es va reunir per escoltar les seves explicacions. i llavors va el meu nebot i pregunta:

de quin color és?

era la pregunta que tots teníem al cap però ningú va gosar fer. la raó és que la mare és de pell blanca i el pare és de pell de negre. però ell va ser l’únic que es va atrevir a fer-la.

la resposta de l’avi va ser inesperada:

tots els nens tenen la pell blanca quan neixen. és després que se’ls enfosqueix o no.

jo no en tenia ni idea de això.

avui han arribat a casa i l’he vist. sí que és blanquet. però a mi no m’ha semblat blanc del tot. ho feia la llum? la vista? el meu cap?