el primer dia que hi vaig posar els peus anava darrera de trobar un bar per fer una cervesa ben fresca. havíem fet el camí de ronda des de l’ampolla, i ens havien dit que pel mig hi trobaríem algun xiringuito. les ganes de fer una canyeta a mitja caminada van anar creixent i com que no vam trobar ni un trist bar, vam arribar desesperats per una cervesa.
els nostres ulls només buscaven un cartell de bar o d’estrella, i no vam veure quasi be res més de l’ametlla. no vam ni entrar al poble. del bar vam anar directes cap a l’estació on teniem el cotxe.
gràcies a la trini que va encetar el tema, i a uns amics que van organitzar una anada, ara ja la conec més l’ametlla. ahir vam dedicar-li el dia. vam visitar algunes cales fantàstiques, vam anar amunt i vall pel passeig, vam dinar molt bé, vam veure un parell de pisets que segurament seguiré investigant, i vam conèixer la trini!
ahir també estava a l’expectativa: per primer cop coneixeria en viu a una persona que només coneixia com a blogaire. no tenia ni idea de com seria, i això també va ser tot un èxit. vam estar tots encantats de conèixer la trini i la seva família.
la trini em va encomanar una mica els sentiments que té per l’ametlla. no tots perquè ella és una patriota incondicional!
tanmateix, per l’arròs seguiré anant a l’ampolla!
dilluns, d’agost 03, 2009
dissabte, d’agost 01, 2009
stardate: l’estel de les deu
va dir:
mira que toveta que és la gespa aquí. veus? trepitja-la. no la trobes molt tova? ara vine aquí. posat dreta damunt d’aquest tros de gespa tant tou. justament aquí. no et moguis gens. mira cap a dalt, recte amunt. si t’hi fixes bé a les deu en punt veuràs passar un estel. jo el veig molts dies. és sempre a les deu en punt que surt i sempre des d’aquest punt. no et moguis que ja falta poc. fixa-t’hi bé.
li vaig dir:
però, què és? un estel que cau? un estel que surt a aquesta hora? com és que només es veu des d’aquí? com és que és a les deu en punt?
va dir:
ja ho veuràs. creu-me. jo cada dia el veig. a les deu en punt surt i passa per aquí davant.
l’únic que has de fer és no moure’t d’aquí i fixar-te be en el cel del damunt teu. ja deu estar per arribar.
i jo sense moure’m d’allí, mirant al cel, mirant el rellotge, mirant al voltant, i veient que tothom estava pendent de mi.
li vaig dir:
ja són les deu i encara no veig res.
va dir:
tens el rellotge malament. ja falta poc.
i llavors, de sobte: s’engeguen els espersors de regar la gespa que estaven just darrera meu i quedo tota mullada.
eren les deu en punt i tothom es va fer un tip de riure!
mira que toveta que és la gespa aquí. veus? trepitja-la. no la trobes molt tova? ara vine aquí. posat dreta damunt d’aquest tros de gespa tant tou. justament aquí. no et moguis gens. mira cap a dalt, recte amunt. si t’hi fixes bé a les deu en punt veuràs passar un estel. jo el veig molts dies. és sempre a les deu en punt que surt i sempre des d’aquest punt. no et moguis que ja falta poc. fixa-t’hi bé.
li vaig dir:
però, què és? un estel que cau? un estel que surt a aquesta hora? com és que només es veu des d’aquí? com és que és a les deu en punt?
va dir:
ja ho veuràs. creu-me. jo cada dia el veig. a les deu en punt surt i passa per aquí davant.
l’únic que has de fer és no moure’t d’aquí i fixar-te be en el cel del damunt teu. ja deu estar per arribar.
i jo sense moure’m d’allí, mirant al cel, mirant el rellotge, mirant al voltant, i veient que tothom estava pendent de mi.
li vaig dir:
ja són les deu i encara no veig res.
va dir:
tens el rellotge malament. ja falta poc.
i llavors, de sobte: s’engeguen els espersors de regar la gespa que estaven just darrera meu i quedo tota mullada.
eren les deu en punt i tothom es va fer un tip de riure!
divendres, de juliol 31, 2009
stardate: l'ampolla
la primera vegada que hi vaig anar em va agradar molt. i vaig pensar que era el lloc on m’agradaria passar-hi temporades.
des de feia temps que em rondava pel cap la idea de trobar un lloc per anar-hi a ‘viure’. no tots els dies de la setmana, però sí els importants, els que es gaudeixen.
encara que les vistes al mar és lo que més m’agrada, les acumulacions de persones és del que menys m’agrada. i tenia el pressentiment de que em seria impossible trobar un lloc tranquil a prop del mar. per això pensava que m’hauria de concentrar en buscar llocs lluny del mar.
però quan vaig arribar a l’ampolla vaig pensar que allò era una possibilitat. sembla un lloc petit, tranquil. les vistes són espectaculars perquè a més del mar hi ha tot el perfil del delta per admirar. no semblava que hi haguessin aglomeracions de gent, ni tan sols a l’estiu. i a més semblava ser fins i tot assequible.
fa uns dies hi vaig tornar. les vistes com sempre: fantàstiques. vaig comprovar que ni tan sols a final de juliol hi havia gentades per enlloc. hi havia bastants senyals de llocs per llogar i per vendre. suposo que degut a la crisi.
vaig experimentar les platges: les del sud de pedretes, i la del nord de sorra. la mar sempre plana. com que té el delta a prop suposo que no hi ha mai grans onades. això si, bastants algues, pel delta imagino.
i sobretot, hi ha un restaurant on fan un arròs amb llamàntol extraordinari. quina passada! el millor arròs que he menjat mai.
ens l’havien recomanat. però la veritat que d’entrada vam dubtar ja que està allunyat del centre, i a primer cop d’ull no semblava res especial. però quan vam tastar l’arròs vam canviar d’idea immediatament!
per si mai us perdeu per l’ampolla, us animo a tastar l’arròs del restaurant ‘amics del mar’ i qui sap si més endavant m’hi trobareu a mi també.
des de feia temps que em rondava pel cap la idea de trobar un lloc per anar-hi a ‘viure’. no tots els dies de la setmana, però sí els importants, els que es gaudeixen.
encara que les vistes al mar és lo que més m’agrada, les acumulacions de persones és del que menys m’agrada. i tenia el pressentiment de que em seria impossible trobar un lloc tranquil a prop del mar. per això pensava que m’hauria de concentrar en buscar llocs lluny del mar.
però quan vaig arribar a l’ampolla vaig pensar que allò era una possibilitat. sembla un lloc petit, tranquil. les vistes són espectaculars perquè a més del mar hi ha tot el perfil del delta per admirar. no semblava que hi haguessin aglomeracions de gent, ni tan sols a l’estiu. i a més semblava ser fins i tot assequible.
fa uns dies hi vaig tornar. les vistes com sempre: fantàstiques. vaig comprovar que ni tan sols a final de juliol hi havia gentades per enlloc. hi havia bastants senyals de llocs per llogar i per vendre. suposo que degut a la crisi.
vaig experimentar les platges: les del sud de pedretes, i la del nord de sorra. la mar sempre plana. com que té el delta a prop suposo que no hi ha mai grans onades. això si, bastants algues, pel delta imagino.
i sobretot, hi ha un restaurant on fan un arròs amb llamàntol extraordinari. quina passada! el millor arròs que he menjat mai.
ens l’havien recomanat. però la veritat que d’entrada vam dubtar ja que està allunyat del centre, i a primer cop d’ull no semblava res especial. però quan vam tastar l’arròs vam canviar d’idea immediatament!
per si mai us perdeu per l’ampolla, us animo a tastar l’arròs del restaurant ‘amics del mar’ i qui sap si més endavant m’hi trobareu a mi també.
dimecres, de juliol 29, 2009
stardate: resum dels logs
m’havia agradat la idea de fer com el picard: escriure un log cada dia del viatge. i com que portava l’ordinador, vaig pensar que seria fàcil. el primer dia va funcionar però després entre els quilòmetres acumulats i la calor estava tan cansada físicament i mentalment que em va ser impossible. engegava l’ordinador i no era capaç ni de pensar que escriure, ni de llegir els blogs que normalment tant m’agraden. i així va anar el segon dia, i el tercer, i el quart i el cinqué. dilluns vam arribar i seguia igual. ahir ja m’havia recuperat bastant, però com que era dia parell no tocava!
i avui amb el cap més clar faré un resum de les aventures dels últims dies.
1) molta calor, moltíssima! i quan feia vent encara era pitjor: un vent calent que marejava. els pobles eren deserts durant la major part del dia. només cap al vespre, quan la calor baixava una mica, es començava a veure gent pels carrers. a la capital els carrers eren plens tot el dia. sobretot de turistes. als carrers del centre, els més comercial, cap al migdia engegaven unes dutxes de gotes petitíssimes d’aigua que refrescaven l’ambient i la gent agraïa. ja he decidit que no hi tornaré més cap aquelles bandes a l’estiu. la propera vegada ho provarem a la primavera perquè diuen que a l’hivern hi fa molt fred.
2) molts quilòmetres. en total vam fer quasi bé dos mil cinc cents quilòmetres en sis dies. conduint jo no n’havia fet mai tants. conduir em va agradar molt. ho vaig trobar quasi bé com un vici: mentre estava conduint pensava va una mica més. no es feia pesat perquè, les autovies anaven buides i eren bastant rectes. allí posava el pilot automàtic a cent trenta, esperant evitar que em fessin cap foto, i el cotxe anava sol. jo només badava amb el paisatge. les carreteres eren més divertides, però totes molt noves, sense gaires pendents i amb corbes molt suaus. però quan baixava del cotxe semblava que les cames em feien figa. després de conduir tot el matí, jo només servia per fer una bona migdiada, badar mirant el que fos a la tele, o refrescar-me a la piscina. van ser les úniques activitats que van complementar els dies d’anada i de tornada.
3) l’avi contentíssim de veure la seva neta. feia dos anys que no es veien i els dos havien canviat. fa uns anys que l’avi va decidir tornar a viure al seu poble natal. la raó del viatge era que es retrobessin. fent una mica més de tomb del que calia vam arribar fins al poble de l’avi. és un poble costerut, que puja muntanya amunt. des de casa seva, l’avi té una gran vista de tots els camps que envolten el poble. l’avi viu sol en una caseta que té un pati amb un gran llimoner i un gran taronger. ens va presentar a tots els seus veïns i parents. ens va ensenyar el poble. ens va obsequiar amb llimones del seu arbre que feien una olor que encantaven i amb xoriços i botifarres fets al poble.
i avui amb el cap més clar faré un resum de les aventures dels últims dies.
1) molta calor, moltíssima! i quan feia vent encara era pitjor: un vent calent que marejava. els pobles eren deserts durant la major part del dia. només cap al vespre, quan la calor baixava una mica, es començava a veure gent pels carrers. a la capital els carrers eren plens tot el dia. sobretot de turistes. als carrers del centre, els més comercial, cap al migdia engegaven unes dutxes de gotes petitíssimes d’aigua que refrescaven l’ambient i la gent agraïa. ja he decidit que no hi tornaré més cap aquelles bandes a l’estiu. la propera vegada ho provarem a la primavera perquè diuen que a l’hivern hi fa molt fred.
2) molts quilòmetres. en total vam fer quasi bé dos mil cinc cents quilòmetres en sis dies. conduint jo no n’havia fet mai tants. conduir em va agradar molt. ho vaig trobar quasi bé com un vici: mentre estava conduint pensava va una mica més. no es feia pesat perquè, les autovies anaven buides i eren bastant rectes. allí posava el pilot automàtic a cent trenta, esperant evitar que em fessin cap foto, i el cotxe anava sol. jo només badava amb el paisatge. les carreteres eren més divertides, però totes molt noves, sense gaires pendents i amb corbes molt suaus. però quan baixava del cotxe semblava que les cames em feien figa. després de conduir tot el matí, jo només servia per fer una bona migdiada, badar mirant el que fos a la tele, o refrescar-me a la piscina. van ser les úniques activitats que van complementar els dies d’anada i de tornada.
3) l’avi contentíssim de veure la seva neta. feia dos anys que no es veien i els dos havien canviat. fa uns anys que l’avi va decidir tornar a viure al seu poble natal. la raó del viatge era que es retrobessin. fent una mica més de tomb del que calia vam arribar fins al poble de l’avi. és un poble costerut, que puja muntanya amunt. des de casa seva, l’avi té una gran vista de tots els camps que envolten el poble. l’avi viu sol en una caseta que té un pati amb un gran llimoner i un gran taronger. ens va presentar a tots els seus veïns i parents. ens va ensenyar el poble. ens va obsequiar amb llimones del seu arbre que feien una olor que encantaven i amb xoriços i botifarres fets al poble.
dijous, de juliol 23, 2009
stardate: avui sí
l’aventura ha començat quan passaven vint-i-cinc minuts de les vuit del matí. i en pocs segons les pereses i les pors s’havien esvaït, com ja estava previst.
a l’anar fent quilòmetres, com per art de màgia, la gent anava desapareixent. cada cop es veia menys gent per la carretera i menys gent per fora de la carretera. cada cop hi havia menys cotxes per la carretera i menys cases per fora de la carretera.
fins que hem arribat a un punt on erem soles: no hi havia ningú més per la carretera ni es veia a ningú per fora de la carretera. només algun cotxe de tant en tant venia en sentit contrari. al votant només gran extensions de camps plans: alguns grocs, els sembrats; altres vermells, només de terra.
i al mig dels camps, sense cap ordre ni cap raó aparent, un o dos arbres. que hi feien aquells arbres allí? qui els hi havia posat? quan? perquè?
un paisatge inesperat. m’ha fet pensar en pel·lícules futuristes i en la fi del món. potser era degut a que estava una mica cansada de conduir, però a mi m’ha semblat que era el paisatge.
m’ha semblat entendre les raons per les quals don quixot veia visions per aquí, ja que amb:
la calor, molt intensa
la claror, el color la llum de l’aire
el paisatge, groc brillant
el vent, tant calent que quasi bé mareja
el que no entenc és com el seu company i tots els altres no en veien també!
en mig d’aquest paisatge de cop i volta se’ns acaba l’autopista! fins aleshores haviem anat per una autovia que anava a ciudad real, o al menys, això deia. i en sec ens obliguen a agafar una sortida on les úniques opcions eren albacete i madrit. l’instint m’ha fet anar cap a albacete, però de seguida que he pogut he parat per a comprovar el mapa: haviem d’anar en direcció a madrit.
seguim per unes carreteres locals, sense senyals de ciudad real, però en la direcció correcta, i de cop, sense demanar-nos la opinió en tornen a fer entrar en una autovia en direcció a ciudad real.
bé, d’aquest cop no em queixo ja que ha estat un bon regal permetre’m fer els últims quilòmetres per autovia, ja que estava bastant cansada.
hem arribat a manzanares amb ganes de dinar i de fer una bona migdiada.
... avui sí, que puc dir que he fet un:
kika’s log, stardate 20090722
a l’anar fent quilòmetres, com per art de màgia, la gent anava desapareixent. cada cop es veia menys gent per la carretera i menys gent per fora de la carretera. cada cop hi havia menys cotxes per la carretera i menys cases per fora de la carretera.
fins que hem arribat a un punt on erem soles: no hi havia ningú més per la carretera ni es veia a ningú per fora de la carretera. només algun cotxe de tant en tant venia en sentit contrari. al votant només gran extensions de camps plans: alguns grocs, els sembrats; altres vermells, només de terra.
i al mig dels camps, sense cap ordre ni cap raó aparent, un o dos arbres. que hi feien aquells arbres allí? qui els hi havia posat? quan? perquè?
un paisatge inesperat. m’ha fet pensar en pel·lícules futuristes i en la fi del món. potser era degut a que estava una mica cansada de conduir, però a mi m’ha semblat que era el paisatge.
m’ha semblat entendre les raons per les quals don quixot veia visions per aquí, ja que amb:
la calor, molt intensa
la claror, el color la llum de l’aire
el paisatge, groc brillant
el vent, tant calent que quasi bé mareja
el que no entenc és com el seu company i tots els altres no en veien també!
en mig d’aquest paisatge de cop i volta se’ns acaba l’autopista! fins aleshores haviem anat per una autovia que anava a ciudad real, o al menys, això deia. i en sec ens obliguen a agafar una sortida on les úniques opcions eren albacete i madrit. l’instint m’ha fet anar cap a albacete, però de seguida que he pogut he parat per a comprovar el mapa: haviem d’anar en direcció a madrit.
seguim per unes carreteres locals, sense senyals de ciudad real, però en la direcció correcta, i de cop, sense demanar-nos la opinió en tornen a fer entrar en una autovia en direcció a ciudad real.
bé, d’aquest cop no em queixo ja que ha estat un bon regal permetre’m fer els últims quilòmetres per autovia, ja que estava bastant cansada.
hem arribat a manzanares amb ganes de dinar i de fer una bona migdiada.
... avui sí, que puc dir que he fet un:
kika’s log, stardate 20090722
diumenge, de juliol 19, 2009
stardate: plans de viatge
li explico que faré aquestes vacances i em diu: “és clar, a tu t’agrada tant viatjar. a mi m’agrada quedar-me a casa i només viatjar molt de tant en tant, per anar a veure algun lloc que em cridi molt l’atenció”
no vaig contestar res. perquè segurament no l’hauria convençut mai.
a mi també em vindria molt de gust quedar-me a casa. però per diferents raons tinc alguns viatges planejats durant l’estiu. per alguna gent deuen semblar molts i per altres pocs. per alguna gent deuen semblar molt interessants i per altres poc exòtics.
en altres èpoques he viatjat molt més, i algun estiu he viatjat molt menys. aquest estiu no tenia gaires ganes d’anar en lloc, i per això m’he decidit molt tard a fer plans. i he fet els mínims. només els justos per complir. alguns per feina i altres per veure amics i parents que fa temps que no veig. en qualsevol cas els mínims.
ara que s’acosta el dia de la primera sortida tinc la sensació que sempre tinc en aquesta situació: peresa i por.
la peresa: per moltes ganes que tingui de fer un viatge, quan s’acosta l’hora de marxar sempre tinc la sensació de que pagaria el que fos per no haver-lo de fer. normalment un cop començo el viatge aquesta sensació desapareix.
la por: abans de sortir ja trobo a faltar al seguretat que em dona casa meva. penso en mil i una coses que em poden passar, encara que no m’hagin passat mai. i penso en si el destí voldrà que torni. aquestes sensacions normalment també s’esvaeixen quan començo el camí.
d’aquí uns dies m’he de posar a la carretera a fer molts quilòmetres. ara mateix em va fa una por i una peresa terribles. fa temps que vaig decidir que ho volia fer. sé que ho he fer, perquè valdrà la pena.
i ara que s’acosta ... doncs, poso en marxa tots els mecanismes que ja em tinc molt apresos per fer marxar la por. de moment no funcionen. però espero que quan comenci el viatge estaré prou enfeinada i distreta i ja no me’n recordaré ni de la peresa ni de la por.
estic segura que molta gent que em coneix pensa que soc valenta i agosarada, i que m’agrada molt viatjar. just el contrari de com em sento ara mateix.
tot això m’ha fet pensar de nou en ‘les veus del pamano’. la idea que tenim dels altres sovint no te res a veure amb com es veuen ells mateixos. i per molts esforços que fem per explicar-ho, la idea que sobreviurà de nosaltres és la idea que en té la gent que ens envolta.
no vaig contestar res. perquè segurament no l’hauria convençut mai.
a mi també em vindria molt de gust quedar-me a casa. però per diferents raons tinc alguns viatges planejats durant l’estiu. per alguna gent deuen semblar molts i per altres pocs. per alguna gent deuen semblar molt interessants i per altres poc exòtics.
en altres èpoques he viatjat molt més, i algun estiu he viatjat molt menys. aquest estiu no tenia gaires ganes d’anar en lloc, i per això m’he decidit molt tard a fer plans. i he fet els mínims. només els justos per complir. alguns per feina i altres per veure amics i parents que fa temps que no veig. en qualsevol cas els mínims.
ara que s’acosta el dia de la primera sortida tinc la sensació que sempre tinc en aquesta situació: peresa i por.
la peresa: per moltes ganes que tingui de fer un viatge, quan s’acosta l’hora de marxar sempre tinc la sensació de que pagaria el que fos per no haver-lo de fer. normalment un cop començo el viatge aquesta sensació desapareix.
la por: abans de sortir ja trobo a faltar al seguretat que em dona casa meva. penso en mil i una coses que em poden passar, encara que no m’hagin passat mai. i penso en si el destí voldrà que torni. aquestes sensacions normalment també s’esvaeixen quan començo el camí.
d’aquí uns dies m’he de posar a la carretera a fer molts quilòmetres. ara mateix em va fa una por i una peresa terribles. fa temps que vaig decidir que ho volia fer. sé que ho he fer, perquè valdrà la pena.
i ara que s’acosta ... doncs, poso en marxa tots els mecanismes que ja em tinc molt apresos per fer marxar la por. de moment no funcionen. però espero que quan comenci el viatge estaré prou enfeinada i distreta i ja no me’n recordaré ni de la peresa ni de la por.
estic segura que molta gent que em coneix pensa que soc valenta i agosarada, i que m’agrada molt viatjar. just el contrari de com em sento ara mateix.
tot això m’ha fet pensar de nou en ‘les veus del pamano’. la idea que tenim dels altres sovint no te res a veure amb com es veuen ells mateixos. i per molts esforços que fem per explicar-ho, la idea que sobreviurà de nosaltres és la idea que en té la gent que ens envolta.
divendres, de juliol 17, 2009
stardate: tips
vaig demanar uns macarrons amb una salsa una mica sofisticada. estaven molt bons però bastant calents. i mentre esperava que es refredessin una mica em vaig posar a enraonar.
es veu que em vaig engrescar parlant i devia deixar de fer cas als macarrons quan un cambrer se m’acosta i em diu: senyora, faci el favor de deixar de parlar i mengis els macarrons. perquè d’aquí a cinc minuts aquests macarrons ja no tindran el gust que tenen ara. pensi que el cuiner hi ha pensat molt en elaborar aquesta salsa. encara que només li parlin d’un parell d’ingredients, aquesta salsa és complexa de fer i val la pena que se la mengi de seguida i no la deixi refredar.
em vaig quedar parada. de fet, tots els que seien amb mi a la taula van quedar parats. no m’havia passat mai en cap restaurant que un cambrer em renyés.
llavors jo vaig pensar que potser eren els meus acompanyants els que havien pensat una estratègia per fer-me callar. aquell dia reconec que tenia coses per explicar i no parava. i per això potser havien demanat al cambrer que els fes el favor. quan vaig preguntar si era així ho van negar. però, vés a saber!
el cambrer va ser molt educat. de cap manera desconsiderat. ens va fer riure i també adonar-nos de que anava en serio.
després d’aquell incident vam seguir fent broma amb el cambrer. però sobretot: ens vam portar molt bé. ens ho vam acabar tot. no vam deixar res. i vam quedar molt i molt tips.
de fet tot estava molt bo. la companyia esplèndida. des del meu punt de vista, és clar. d’ells no ho sé!. i sense cap dubte vull tornar-hi. també pel cambrer!
es veu que em vaig engrescar parlant i devia deixar de fer cas als macarrons quan un cambrer se m’acosta i em diu: senyora, faci el favor de deixar de parlar i mengis els macarrons. perquè d’aquí a cinc minuts aquests macarrons ja no tindran el gust que tenen ara. pensi que el cuiner hi ha pensat molt en elaborar aquesta salsa. encara que només li parlin d’un parell d’ingredients, aquesta salsa és complexa de fer i val la pena que se la mengi de seguida i no la deixi refredar.
em vaig quedar parada. de fet, tots els que seien amb mi a la taula van quedar parats. no m’havia passat mai en cap restaurant que un cambrer em renyés.
llavors jo vaig pensar que potser eren els meus acompanyants els que havien pensat una estratègia per fer-me callar. aquell dia reconec que tenia coses per explicar i no parava. i per això potser havien demanat al cambrer que els fes el favor. quan vaig preguntar si era així ho van negar. però, vés a saber!
el cambrer va ser molt educat. de cap manera desconsiderat. ens va fer riure i també adonar-nos de que anava en serio.
després d’aquell incident vam seguir fent broma amb el cambrer. però sobretot: ens vam portar molt bé. ens ho vam acabar tot. no vam deixar res. i vam quedar molt i molt tips.
de fet tot estava molt bo. la companyia esplèndida. des del meu punt de vista, és clar. d’ells no ho sé!. i sense cap dubte vull tornar-hi. també pel cambrer!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)