És la vergonya de l'orgull d'haver estat objecte de desig.
I què hi ha de la vergonya d'haver estat bojament enamorada d'un home, d'haver-lo esperat darrera la porta que ell no ha obert, d'haver estat tractada de 'guillada' i de 'puteta'? Me n'ha purificat El segon sexe o al contrari m'hi ha submergit encara més? Opto per la indecisió: haver rebut les claus per comprendre la vergonya no proporciona el poder d'esborrar-la.
És cert que he escollit això, però dir que realment ho he escollit és una altra cosa, ¿no et sembla que més aviat ens veiem arrossegats pels esdeveniments?
I, en definitiva, la demostració edificant que el que compta no és el que ens passa, sinó el que en fem.
No m'interessa la cultureta, només hi ha una cosa que compta per a mi, fixar la vida, el temps, comprendre i gaudir.
És l'absència de sentit del que vivim en el moment en que ho vivim el que multiplica les possibilitats d'escriptura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada