... com deien les dones del 1931, “ara que es tracta d’estructurar un poble, que no sembli que només hi ha homes sobre la terra.”
Les dones que ens atrevim a estar en primera línia -a les institucions, a les entitats i organitzacions- seguim un mateix patró imposat socialment fins ara: hem de semblar més fortes, més valentes, més treballadores, més contundents, més tot que els homes. Així se’ns exigeix. Així se’ns jutja. Així se’ns valora. Almenys fins ara.
Els nostres cossos han estat eina de dominació, de control. Per això opinen sobre com vestim, quant pesem o si follem bé o malament. Creuen que tenen el dret i la superioritat moral de fer-ho.
La cosificació i la violència verbal en deixen algunes de banda, justament aquelles que han acceptat les regles del joc del poder, les fredes, calculadores i dominadores, les contundents, les mamporreres. La història n’és plena d’exemples, des de Margaret Tatcher, la Dama de Ferro, fins a Angela Merkel. També de més properes, com Soraya Sáenz de Santamaría o Maria Dolores de Cospedal.
Sí, també hi ha dones que s’adapten a les dinàmiques i les formes patriarcals del poder i adopten rols i actituds molt poc feministes. N’he trobat unes quantes aquests darrers temps. Amb elles es produeixx una instrumentalització del feminisme, sobretot quan els discursos teòrics no es corresponen a la pràctica diària.
Tanmateix, arribar al poder no és fàcil per a les dones. Moltes es frustren en el camí polític i abandonen. Tot està preparat socialment perquè sigui així. Ens van ensenyar a pensar que el problema érem nosaltres, que ens falta formació, experiència, legitimitat, idees i una bona oratòria. I temps, sobretot ens falta temps.
El desafiament que tenim com a dones és majúscul. Consisteix a identificar, desnaturalitzar i transformar aquests models històricament arrelats. Això va de despatriarcalitzar la política. En el fons i en la forma. No n’hi ha prou amb llistes cremallera; el canvi ha de ser molt més profund, tant pel que fa al discurs com pel que fa a la pràctica.
Les dones venim d’un silenci antic i molt llarg.
La transparència és l’aliada de les dones, i és que sovint la reparació després d’un assetjament, d’un abús, d’una agressió masclista, les dones la sentim com a personal i col·lectiva alhora, privada i pública. Així, perquè hi hagi reparació, cal que tingui aquests dos vessants.
Et fabriques una cuirassa a mida, ho amagues tot en algun racó recòndit dins teu, oblides i creus fermament que no ha passat. I tires endavant. Però sí que va passar. I tot torna. I aleshores t’aclapara recurrentment una pregunta: què guanyem aparentant ser algú que no som?
