stardate: beneïda sigui la serp

-->

‘Sóc els camins que he escollit i no els que he descartat. Ser qui ets és el més revolucionri que hauràs aconseguit mai.’ De Un pensament de sal, un pessic de pebre, Montserrat Roig

O potser revisar les relacions de poder dins dels col·lectius amb quê ens idenfiquem ens porta inevitablement a preguntar-nos pel nostre rang, per la manera com ens situem i com situem els altres, i no sempre tenim ganes de saber què pot sorgir d’aquesta reflexió.

Potser, fins i tot, fa anys que es treballa el cos i la ment i l’ego i ha après a no demanar res, a acceptar el que hi ha, a responsabilitzar-se de les pròpies decisions...

... en el fons sap que el que no es diu no existeix, i que el temps i l’espai no dits (el temps i l’espai invissibles, a l’armari de l’armari de l’armari) simplement no existeixen. No són.

Potser al capdavall tenia raó qui va dir que deixarem abans de ser independentistes que feministes...

N’estiro el fil i es descabdella una embosta d’adjetius que farien naufragar el vaixell més atent i conscienciat: vella, lletja, grassa, asexxuada, neurastènica, hipersensible, sola, avorrida a casa, no desitjable, no estimable, no besable.

‘No li he demanat si vull la seva opinió sobre el meu cos. Desacostumi’s a fer això amb les dones.’

La llibertat sexual de les dones es coarta així, tan simplement i tan perversament: els carrers de nity no són teus, la possibilitat de dir no en qualsevol moment tampoc no és teva, tampoc no ho és, com en aquest cas, la possibilitat de dir que sí sense que els relats de terror sexual acabin fent-te dir que no.

... el problema no és la ràbia, sinó què decideixes fer amb la ràbia.

Només que cada dia tinc més clar que potser és cert que sempre escrivim perquè ens llegeixin. Que qui se’ns vulgui inventar, se’ns inventarà igualment. I que al capdavall també som allò que vam ser, en algun raconet del nostre ara, del nostre aquí.

Agar, ‘la que fuig.’ L’errant, la que no té casa, la que no té lloc si no és en el camí, en el desert, en la intempèrie. Agar que triomfa i fracassa gairbé instantàniament, que viu el conflicte, que demana ajuda només quan el seu fill està a punt de morir de set al desert, ...

Per què diem ‘cuida’t’ per acomiadar-nos d’algú, sense afegir-hi ‘i si necessites que et cuidi, truca’m’?

El cas és que avui les tietes solteres, lesbianes o no, tot i que no esn estem a la intempèrie literal (sempre uqe tinguem feina, gaudim d’autonomia econòmica, esclar), sí que vivim, de vegades, una intempèrie emocional independentment dels vincles afectius que siguem capaces de construir, consolidar i mantenir al llarg dels anys fora de la nostra família de sang.

‘No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d’equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: ‘Aixó ho has fet tu? Aquest desastre?’, ‘Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.’ De Teresa Forcades

I se m’acut que si fem lloc a la ràbia legítima, la que tanca la porta als nassos dels qui volen agredir-nos, podrem escollir també la temeritat de mostrar-nos, quan nosaltres vulguem, humanament vulnerables.

... l’experiència traumàtica és una pèrdua de connexió, una incapacitat de quedar-se en l’ara i l’aquí.

No negar res del que som, res del que ens ha fet, res del que pugui sorgir ara i aquí com a conseqüència del que hem viscut.

Evitar que algú altre decideixi per nosaltres quins són els límits del nostre llenguatge, quins són els límits del nostre món.

Que teníem al davant un desert implacable, i ens preguntàvem com arribaríem al mar des d’aquesta peixera de vidre que ens ofega.

Potser sabràs que necessites desobeïr quan et dictin els temps, les maneres i els codis de tot el que per a tu és important.

Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència.