100 metres. això diu l'autor, i a més a més puntualitza que ja hi som en els últims 100 metres. o sigui que segons ell falten menys de 100 metres. tant de bo!
aquest llibre fa una explicació del procés bastant completa. hi he trobat a faltar els punts més difícils d'explicar per la gent que ens ho mirem des de baix. i és en que el fons el llibre fa un tracte mooolt diplomàtic, deixa a tots (tots!) els protagonistes, com a veritables herois. massa PC pel meu gust.
per altra banda, hi ha molt poca cosa que pugui resultar nova per algú que hagi estat al tanto de les notícies durant els últims anys. jo diria que és només un bon resum dels telenotícies.
ara bé, jo considero que està super ben escrit. hi ha moments que et sembla que llegeixes poesia. la narració tan sentida i viva fa que la història resulti molt emotiva. això és bonic, i dóna gust de llegir.
cites del llibre:
M'imagino a Oriol Junqueras a Siurana, la petita pàtria de Sales. Un camí nu porta al petit cementiri, en l'esquifida feixa de gespa humida que s'obre a l'abisme de parets rectilínies. La vida suspesa en el vaivé de les hores, davant de la buidor il·limitada. Totes les solituds del món són a Siurana, el poble impàvid, petri, dur com un bon soldat. Una arquitectura que és el resultat d'un alluita ferotge i muda entre les pedres i el silenci. Gairebé una atmosfera enclastada a la terra, sense estridències, sense grans gests inútils. I és que només el més senzill pot ser viscut plenament. Carreus, finestrals i merlets per on creix la molsa entre les esquerdes. Muntanya, roca, aigua, cel. Aquesta és la resposta de Siurana a la constant lluita per una identitat. Aquest és el missatge de la roda del temps: la pedra, en la seva duresa, resisteix. Aquest és el lloc que va triar Joan Sales en l'hora de la partença de la pàtria.
...
Que deixin de rodar com hàmsters folls en la rodeta que Espanya ha tingut l'amabilitat de posar-nos en la seva gàbia, i que pensin com sortir-ne.
cites dins el llibre:
L'home té una tendència irrefrenable a treballar amb desinterés i per espontani impuls pels altres homes, per la humanitat, pel racó de terra on viu, pel poble on ha nascut. Amb la comunió humana hi tenim el comú denominador de sentiments genèrics. Hi ha quelcom en l'home que el lliga d'una manera irrenunciable a una voluntat de perfeccionament col·lectiu, a un ideal al qual sacrifica el més pur i noble de la seva vida. A la petita comunió que és la pàtria, el seu racó de món, hi està vinculat per un complex de realitats més tangibles i concretes, que formen la mentalitat, la raça, la terra, la història, la llengua, la voluntat conjunta. És un sentiment pregon, que ve de l'arrel de l'ànima, fatal i indestructible. Servint-lo, l'home serveix la llei del seu destí.
La corda greu, Carles Pi i Sunyer
...
Preguntareu: "Per què l'acció directa? Per què segudes, marxes i altres? Potser no és el de la negociació el millor camí?" Teniu raó d'empènyer per la negociació. De fet, això és el que realment es proposa l'acció directa; l'acció directa no violenta tracta de crear una crisi tan gran, i originar una tensió igual de gran, que una comunitat que s'ha negat constantment a negociar es veu obligada a fer front a aquest problema. Tracta de dramatitzar tant la qüestió que ja no pot ser desconeguda per cap concepte. Podrà semblar estrany que jo citi la creació d'un estat de tensió com a part del treball que incumbeix al resistent no violent. Però he de confessar que no m'espanta la paraula tensió. Mai no he deixat d'oposar-me a la tensió violenta, però existeix una classe de tensió no violenta constructiva, necessària per al creixement [...] La meta del nostre programa d'acció directa radica a crear una situació tan pletòrica de crisi que desemboqui inevitablement en la sortida negociadora. El nostre estimat Sud s'ha mantingut massa temps tancat en un tràgic esforç de viure monologant en lloc de dialogar.
Carta des de la presó de Birmingham, Martin Luther King
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada