i tu t'esperes en aquella estança fins a la tercera mort. hi ha unes taules llargues amb cafè, te i galetes; te'n pots servir. aquí hi ha gent de tot el món, i amb una mica d'esforç pots encetar algunes converses. has de saber que la teva conversa pot ser interrompuda en qualsevol moment pels callers, que anuncien el nom del teu nou amic per indicar-li que ja no hi haurà mai més cap record seu en ningú de la Terra. el teu amic s'entristeix de cop, la seva cara empal·lideix, tot i que els callers li diuen amablement que ara anirà a un lloc millor. ningú sap on és aquest lloc millor, ni què ofereix, perquè ningú que hagi sortit per aquella porta mai ha tornat per poder-ho explicar. tràgicament, molta gent marxa just quan les seves persones estimades arriben, ja que eren aquestes les úniques que les recordaven. aquesta coincidència ens commou.
el lloc sembla com una àrea d'espera d'aeroport infinita. hi ha molta gent famosa dels llibres d'història. si t'avorreixes pots passejar en qualsevol direcció, hi ha molt corredors amb seients. després de molts dies de caminar comences a notar que la gent aquí sembla diferent, i t'adones dels diferents accents de llengües estrangeres. la gent es congrega al voltant dels seus semblants, i t'adones de l'emergència espontània de territoris que reprodueixen els patrons de la superfície del planeta: amb l'excepció dels oceans, es com si atravessessis un mapa de la Terra. aquí no hi ha zones horàries. ningú dorm, tot i que tothom desitjaria poder-ho fer. el lloc està tot il·luminat amb fluorescents.
no tothom està trist quan els callers entren a l'estança i criden els noms de la nova llista. al contrari, alguna gent ho demana, postrant-se als peus dels callers. aquests són normalment gent que ha estat aquí durant molt temps, massa temps, especialment gent que se la recorda per raons injustes. per exemple, aquell granger que va morir ofegat en un petit riu fa dos cents anys. ara la seva granja acull una petita escola, i els guies turístics cada setmana expliquen la seva història. per això ell no pot sortir d'aquí i se sent miserable. com més s'explica la seva història, més s'escampen els detalls. se sent alienat del seu nom; no s'hi sent identificat però en sent la seva opressió. aquella dona tan simpàtica de l'altra banda de l'estança es considerada una santa, encara que les seves experiències emocionals siguin molt complicades. l'home de cabell canós que hi ha a la vora de la màquina de les begudes va ser considerat un heroi de guerra, després maleït com a cap militar i finalment canonitzat com a protagonista entre dos moments històrics. espera amb el cor adolorit que caiguin les seves estàtues. i això és la maledicció d'aquesta estança: com que vivim en els caps d'aquells que ens recorden, perdem control sobre les nostres vides i esdevenim allò que ells volen que siguem.
Sum, david eagleman
traducció lliure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada