stardate: unionistes

tant els dirigents com els tertulians cada vegada són de pitjor qualitat. les bestieses que diuen cada cap són més grosses. no poso links perquè tant els diaris com les ràdios en van plens. són com els que defineix tan bé l’ovidi:

stardate: un acudit

el teletac dels peatges, quan val?

no ho se. em sembla que cinc o sis euros a l’any

així és molt barat, no?

barat? 

això és el que pago a més a més de tots els peatges, que pagues sencers. és com si fós una targeta de dèbit. fa les mateixies funcions: per una banda, ens facilita la vida als qui la fem servir, en aquest cas perquè sovint ens evita fer cues (no sempre!). per altra banda facilita la feina de l’empresa d’autopistes i dels bancs perquè n’agilitza la gestió. ara bé, les autopistes no deixen d’ingressar ni un cèntim de les quotes del peatge per tenir teletac. i no cal repetir que els bancs n’obtenen una bona comissió. els únics que paguem som els que les fem servir. un atracament, igual que fan amb els bancs amb les comissions: te les fan pagar a tu quan de fet els fa un servei a ells.

stardate: quasi mort

i una mica de vida

stardate: diari d'escriptors

del fantàstic diari d'escriptors que va treure ahir l'ara, amb tants dels meus favorits, en recupero un tros d'algú que no coneixia, la llucia ramis, i que m'ha encantat.


Llegir crea addició

L’escriptor Malcolm Lowry comparava la vida amb un cigarret un dia de tempesta. El tapes amb una mà per protegir-lo i que no es consumeixi tan ràpid. Després n’encendries un altre, però saps que no és possible i val més gaudir de cada pipada abans que hagis de deixar-lo caure.

De vegades, la vida esdevé una companya de viatge una mica insuportable. Llavors te l’imagines amb un altre home, o en una altra casa, amb fills si no en tens, per ventura en un país exòtic, convertida en directora d’orquestra, florista o arqueòloga. Són ficcions, de fet, tan seductores que podries anar lligant-ne una rere l’altra fins a l’esgotament, i perdre’t com un Quixot o un Casanova entre molins de vent i efímeres conquestes, sense saber on aniràs a parar ni exactament què vols. O podries no fer res i tenir la impressió que renuncies a l’aventura, les aventures, tantes.

Sovint arriba la crisi. Però no n’hi ha prou a voler canviar la vida, procurar que no sigui ella qui t’arrossegui en aquest viatge sinó al revés. És com qui ha pensat una història fabulosa, el millor llibre del món, i no s’asseu a escriure’l. Mentre no ho faci, aquell gran llibre no existirà. Els projectes, si no es duen a terme, es gangrenen.

Llegir és diferent. Llegir et permet viure les vides que et falten, imaginar-te la vida que voldries, patir per aquelles que no voldries, i seguir mentrestant amb la teva. De petita, solia pujar a la branca més alta d’un garrover que hi havia a cals meus padrins. Des d’allà, anava fins a L’illa del tresor, m’endinsava en La història interminable. No és còmode llegir en un arbre perquè l’escorça se’t clava al cul. Grimpava amb un llibre en una mà i un coixí en una altra, em quedava hores allà fins que es feia de nit. Llavors tornava a casa amb esgarrapades a les cames com si hagués travessat boscos, jungles i oceans, amb el cap ple de pardals, espurnes als ulls, exultant.

Llegia d’amagat llibres que sabia que no em pertocaven per edat, com aquell melodrama d’una prostituta que assassinava un client després que ell la violàs. Més tard vaig descobrir l’ànima a través de Dostoievski. L’any que la meva cussa va morir -jo en tenia quinze- podaren el garrover, talaren la branca on seia, i vaig tenir la impressió que em feia gran de cop. Amb el primer amor, arribaren La insostenible lleugeresa del ser, tot Kundera, i El baró rampant, d’Italo Calvino, que em semblava un llibre per a adults que es pensen que recorden com eren en ser infants.

Quan llegeixes, aprens a llegir els altres. També entens com s’estructura el món. No tan sols mitjançant els trenta-un punts recurrents que hi ha als contes populars, segons Vladímir Propp: allunyament, prohibició, engany, complicitat... No només mitjançant les parts bàsiques de la narració: plantejament, nus i desenllaç. De desenllaç, per cert, només n’hi ha un i és el mateix per a tothom. Incorporam aquestes teories narratives de manera més o manco inconscient a la raó. A la pràctica, l’arbre sintàctic és aplicable a la programació informàtica, per exemple, plena de subordinades, semblant a la traducció del llatí. A cada branca, un lector descobreix el món.

Tant en l’assaig com en la poesia o la ficció, llegir et permet abstreure el cas concret i concretar l’abstracció. En veure per escrit allò que sents però no sabries expressar, en veure endreçat aquell cúmul de coneixements que, de tan caòtics, no sabies que tenies, en incorporar-hi informació que et faltava, tot encaixa. Quan això passa, cridaries. El cor et va a tota, la sang et bull. Estimes l’autor que ho ha fet possible, et fa l’efecte que a la fi ho entens tot, necessites gravar-te cadascuna de les paraules i les idees i les emocions a la memòria, com quan enfolleixes d’amor. Doblegues cantons de pàgines que no revisaràs mai més, subratlles frases que, amb el temps, oblidaràs per què les vares subratllar. He arribat a llançar llibres a l’aire perquè eren massa bons i m’esclatava el cap de pura eufòria. D’altres, més delicats, et mantenen amb un somriure encisat. N’hi ha que et fan plorar per totes aquelles coses per les quals no goses plorar.

Fumar acurça la vida i llegir la multiplica. Les dues coses creen addicció. Tens la necessitat d’apaivagar l’ànsia curiosa que provoquen un títol, una coberta, una ressenya, una frase, no saps ben bé què. T’encens un llibre i el gaudeixes sense la necessitat de tapar-lo amb una mà un dia de tempesta. No vols que s’acabi. Però et consola aquella calma domèstica tan semblant a la felicitat que consisteix a saber que després n’hi haurà un altre, i un altre i un altre.

stardate: feliç diada

stardate: realitat i ficció

perquè per una banda en aquest post en part parlaré de la meva vida (realitat) i també parlaré d’una novel·la de ciència ficció (ficció). i per altra banda, l’argument de la novela (ficció) té un gran paral·lelisme amb la nostra actualitat (realitat). d’aquí la doble raó pel títol que he triat. i a més procuraré que en l’apunt realitat i ficció vaig ben barrejades.

de fet, quan em van recomanar aquesta novela em van insistir molt en què, encara que fos molt antiga (del 1966) i per tant la ciència ficció que proposava ja estava una mica caducada, l’argument tenia tant a veure amb la nostra realitat que ens podria ajudar a fer prediccions sobre les possibilitats del procés català cap a la independència i també ens podria ajudar a estimar els avantages i inconvenients de les diferents estratègies que s’estan proposant.

després de sentir aquest discurs, el llibre va anar directament a la meva de llista de llibres per comprar, i per llegir és clar. el vaig estar buscant en diferents de llibreries, de barcelona i de l’estranger. i no en vaig trobar ni rastre. el fracàs repetit en la recerca va fer que les meves ànsies per trobar-lo disminuissin (tal com m’ha passat amb el misteri del solitari de jostein gaarder).

la insistència del recomanador va fer que s’encengués una llum: busca’l per internet. i de fet, el google em va trobar una versió en castellà, en pdf, descàrrega gratuita, ... què més podia demanar!

tal com la vaig trobar, la vaig baixar de seguida, la vaig desar a la dropbox, la vaig obrir, i la vam començar a llegir. és cert que d’entrada tots els llibres costen, i fins que no has llegit una mica no és fàcil entendre tots els detalls i construir una idea de la història. és cert que llegint des del mòbil, encara que el mòbil sigui dels mes grossos del mercat, també costa. és cert que si la lectura és compartida encara ho complicat una mica més.

però jo estic segura de que la raó per la que no vaig entendre res de res de les pàgines inicial que vam estar llegint junts, era precisament perquè el tenia al costat. i quan el tinc al costat estic pendent d’ell. i no puc estar pendent d’altres coses. encara que estem en silenci, suposadament llegint.

a casa vaig haver de tornar a començar el llibre. alehores vaig constatar que en al primera lectura no havia entés res de res. mentre era amb ell havia llegit o fet veure que llegia com un lloro. ara sí que ja sé de què va el llibre. i fins i tot entenc les comentaris que ell feia mentre el llegiem junts. ara!

es una ciència ficció una mica caducada. però només parcialment. en moltes coses encara es manté com a futurística. fan servir teléfons per comunicar-se i viuen a la lluna. la història que explica té molt a veure amb la realitat actual. molt. els habitants humans de la lluna es volen constituir com un país independent. ens podria servir per aprendre moltes coses:

a veure’ns a nosaltres mateixos des d’una altra perspectiva. això costa molt en general. les imatges que evoca el llibre hi ajuden.

a saber quin tipus d’estratègies podrien funcionar i quines caldria evitar per tal d’aconseguir la independència.

de totes maneres, no està clar que les relacions socials i polítiques que evoca el llibre, basades en la realitat de la primera meitat del segle xx, encara siguin vàlides avui dia. jo vull pensar que no.

stardate: el gran oportunista

sense haver d’anar gaire enrera en el temps, on trobariem unes quantes més  de les seves brillants gestes oportunistes, en els darrers dos anys hi ha:

2012

l’endemà de la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012 amb el lemma ‘catalunya nou estat d’europa’ va madrit a demanar el pacte fiscal.

torna amb la cua entre les cames i fa un canvi de tàctica: el 27 de setembre del 2012 el parlament aprova una resolució instant al govern a convocar un referendum d’autodeterminació, i seguidament ell convoca eleccions anticipades per capitalitzar la moguda.

a les eleccions del 25 de novembre del 2012 perd 12 diputats i ha de signar un pacte de governabilitat: el 18 de desembre signa el pacte per a llibertat.

2013

el 23 de gener del 2013 el parlament aprova la declaració de sobirania, que no representa cap pas endavant: només fa pessigolles a madrit. comença a marejar la perdiu.

l’11 d’abril del 2013 es constitueix el consell assessor per la transició nacional.

el seu primer informe arriba a finals de juny del 2013, i l’envia a madrid a finals de juliol del 2013. perquè espera tant?

el 26 de juny de 2013 es constitueix el pacte nacional pel dret a decidir. aquest pacte era possible des del setembre del 2012.

uns dies abans de la via catalana de l’11 de setembre del 2013 reconeix que no li deixaran fer la consulta i que en aquest cas convocarà eleccions plebiscitàries el 2016. ja és oportunisme sense dissimular.

el 12 de desembre de 2013 anuncien data i pregunta de la consulta. sabent que madrit que els dirà que no a tot. s’ha passat tot l’any 2013 marejant la perdiu.

2014

el 16 de gener del 2014 el parlament demana al congrés poder celebrar el referèndum.

el 8 d’abril del 2014 el congrés diu que no es pot celebrar el referèndum.

de moment ja han passat 4 mesos del 2014, sense que hi hagués res de nou.

la previsió és que segueixi més o menys igual ja que ara:

aprovaran una llei de consultas que serà tombada des de madrit.

convocaran un referendum que serà impedit des de madrit

i què més? tenen alguna proposta més? no. cap.

fins a final del 2016 que convocaràn eleccions.

una gran presa de pèl del mas.

i erc? ho comparteix?

stardate: de la ràdio a la música

fa dies que em sento malament, confosa. faci el que faci, pensi el que pensi, sempre acabo fent-me un embolic. aleshores decideixo deixar de pensar. per això fa dies que escolto molt la ràdio. l'escolto amb atenció, perquè el que diuen allà té sentit. en saben de parlar aquella gent. els seus arguments em semblen lineals. no donen tombs. en canvi el que jo penso no en té cap de sentit. els meus arguments fan cercles, es confonen els uns amb els altres, no arriben enlloc. i això em fa patir. millor escoltar la ràdio. és una estratègia que funciona a la perfecció si vols deixar de pensar.

poso la ràdio mentre esmorzo. després agafo el cotxe, i engego la ràdio. quan sóc a la feina, busco qualsevol excusa per engegar la ràdio. i així fins a la nit que em poso la ràdio mentre m'adormo. així no cal pensar. m'interessa tant la ràdio? no ho crec. es repeteixen massa. però és la manera d'aturar els meus pensaments.

mentre tot el que faci sigui aturar els pensaments és segur que no sortiré del cercle que em fa patir. imagino que el primer pas és adonar-me del que em passa. i per això en faig un apunt. el següent pas ha de ser agafar el toro per les banyes i fer alguna cosa. però no sé què! potser hauria de canviar algunes rutines, encara que siguin les petites. i de sobte de la radio m’arriba una resposta a través de beethoven. ara ja sé que faré: canviar la ràdio per la música.

stardate: l'altra

l'altra és moltes coses. un llibre, un club, una peli, una trobada, una coincidència, una tria, una descoberta, una revel·lació, una incertesa, una expectació, una manera de compartir, una acceptació de les opinions dels altres, una descarrega d'emocions,  un gran berenar, un pastís de poma (allargat), un pastís de fruita (rodó), un coc fet a casa, unes pastetes de té, una xocolata equivocada, un brindis, un café, una cocacola, una gran garrafa d'aigua, una copa de cava, un assentiment, una discussió, una afirmació, una diversitat d'opinions, una trobada de les opinions diverses, una espera, una interrupció, un ampli acord, un reconeixement, un silenci,

‘La conversa s’apaga, i la Mei torna a fer flama.’

un tronc massa gros, unes branques massa amunt, una manera de fer foc, una flama que puja i baixa de cop (com t'ho fas?), unes brasses a punt per les carxofes, uns records, unes relectures, uns aclariments, un somriure, un oblit (per cada una, segurament), un coixí, un sillón, un sofà, una cadira, un llibres iguals, uns papers diferents, unes lectures, unes endevinalles, una llista de spotify, una web de series, una nova data, un nova cita, una llista de llibres, una repetició, una nova manera de fer, una nova tria, i una altra!, un retrobament, un comiat, una manera molt interessant de passar una tarda, un èxit, una nova aventura.

... l’Anna era pedra i foguera.

Llum i ombres, pedra i foguera.

Se’n diu capitalització de l’atur, nano! Seixanta-cinc polzades. 3D, full HD, i un so de tres parells, ...

ERO: ens rasquem els ous!

... la plena ocupació de caixers per sense sostre il·lustrats, ...

... ha esborrat la carrera del currículum per demanar feina a l’Ikea aquell nou.

Calleu, desgraciats, amb la de nens que es moren de fam a l’Hospitalet.

L’Anna fa girar la cadira amb un peu i es llisca un dit pel pont del nas. El Nel ja és al centre de les ulleres.

Hi ha exàmens i l’espai és un camp de concentració hormonal.

El paquet d’arròs li oprimia el pit.

... necessitat de veure’s analògicament i xerrar.

... sempre ha observat la vida en projecció contínua, sense sentir-se’n més partícip que una espectadora. El món és un lloc estrany propietat dels altres. Dels actors bons, els de debó, ella en pren apunts per viure en el seu simulador de vol.

i molt més. original, misteriós, fascinant, de relectura obligatòria. fa riure, plorar, pensar, oblidar, descobrir, recordar, desitjar. i encara més.

stardate: billie

és un llibret curt. me l’he llegit sense parar. d’entrada no m’atreia gaire. però aviat m’hi he enganxat. és molt estrany. potser massa. però també és molt humà. molt.

m’ha fet plorar. i això m’ha agradat molt. m’ha vingut bé. tenia la impressió de feia temps que ho necessitava. i amb aquest llibret ho he aconseguit. això fa que l’anna gavalda segueixi sent una de les meves autores preferides.

Quan em mori, no quedarà cap rastre de la meva presència després. La meva llum, a part del Franck, no l’ha vist ningú i si ell es mor abans que jo, s’haurà acabat. Jo també m’apagaré.

...

Plora, però no oblidis mai això: evidentment, tots dos només som al començament de les nostres penes, però quan serem al caire de les nostres tombes, ens podem girar i dir: he estat jo qui ha viscut i no pas un ésser fictici creat per la por i aquell sentiment de terror que m’havien inspirat aquella colla de carques.

...

No em penedeixo de res i no em penediré mai de res a la vida, perquè ja me n’han estafat un bon tros. I un que havia de ser el més bonic, a sobre...

stardate: gigafoto

per què no? després del que ha costat fer, més val que la fem servir molt!