xxxviii
No convé
que diguem el nom
del qui ens
pensa enllà de la nostra por.
Si topem a
les palpentes
amb aquest
estrany cec
i en sentim
sempre mirats
pel blanc
esguard del cec,
on sinó en
el buit i en el no-res
fonamentarem
la nostra vida?
Provarem
d’alçar en la sorra
el palau
perillós dels nostres somnis
i aprendrem
aquesta lliçó humil
al llarg de
tot el temps del cansament,
car sols
així som lliures de combatre
per
l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta Sepharad:
els homes no poden ser
si no són
lliures.
Que sàpiga
Sepharad que no podrem mai ser
si no som
lliures.
I cridi la
veu de tot el poble: “Amén.”
xlvi
A vegades
és necessari i forçós
que un home
mori per un poble,
però mai no
ha de morir tot un poble
per un home
sol:
recorda
sempre això, Sepharad.
Fes que
siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de
comprendre i estimar
les raons i
les parles diverses dels teus fills.
Que la
pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire
passi com una estesa mà
suau i molt
benigna damunt els amples camps.
Que
Sepharad visqui eternament
en l’ordre
i en la pau, en el treball,
en la
difícil i merescuda
llibertat.
xlvii
En la llei
i en el pacte
que sempre
guardaràs,
en la
duresa del diàleg
amb els qui
et són iguals,
edifica el
lent temple
del teu
treball,
alça la
nova casa
en el solar
que
designes amb el nom
de
llibertat.
I tu, home
dels dies d’ara
de
Sepharad,
no visquis
més la mort
d’un repòs
covard,
arrisca’t a
salvar-te
del teu
mal.
Navega les
fortunes de la mar,
il·luminant-te
de clarors de llamp.
Lluny del port de refugi
Rentaràs
en aigües
d’esperança
tota la
sang
d’aquesta
trepitjada
pell de
brau.
salvador espriu, la pell de brau
