acapares molta de la meva atenció.
t’estudio. t’observo. t’escolto. t’interpreto.
arribo a la conclusió que no t’interesso gaire. és el que em diuen els teus gestos, les teves reaccions, les teves respostes, ...
m’adapto. em conformo. accepto el que hi ha. em resigno.
i llavors, quan ja m’has convençut de que no queda res, em fas una gran abraçada. sentida. intensa. que no vols deixar anar.
he de recomençar. a estudiar-te. a observar-te. a escoltar-te. a interpretar-te.
perquè no fas un pas més i m’ho expliques. va, atreveix-te.
19 comentaris:
la vida està farcida de sorpreses... i les persones en som una evidència ben clara...
de vegades hauríem d'aprendre (almenys jo) a no racionalitzar tant i a sentir més (sense necessitat d'explicacions ni de paraules... només de fets...)
bona nit kika...
i gaudeix de l'abraçada!
impossible la gesta d'arribar a comprendre a ningú
és difícil pels que tot ho verbalitzem conviure amb els altres, perquè esperes que les seves reaccions siguin com les teves i després te n'adones que els estàs llegint malament. i fa tant de pànic avançar per por a equivocar-te.
Conformar-se, resignar-se, són paraules que no sé si lliguen en les relacions...
A veure si s'atreveix a fer-lo.
Ara, els humans som molt estranys. No sé si en treuràs l'entrellat...
*Sànset*
mar, doncs suposo que és el millor que podem fer: aprofitar els sentiments del moment sense donar-hi tantes voltes ... però no en sé gaire jo d'això :-(
Jesús, i per això deixar d'intentar-ho? ...
Clidice, tinc al impressió que és això que dius el que a vegades em frena. però no sempre :-)
Rita, m'agrada més dir aprofitar el que hi ha però de fet vol dir el mateix, no?
Sànse, probablement no, però segurament ho tornaré a intentar en altres ocasions :-)
No sé que dir, jo tampoc no me'n surto en això. Sóc molt dolenta, no n'encerto ni una.
Joana, doncs ja en som dues. però jo segueixo intentant-ho :-)
Jo seguiria fent els passos que dius, sense haver de començar de nou. Assenyalaria la pàgina , subratllaria algun paràgraf i m'endinsaria en el plaer de la nova descoberta.
Pilar, bona metàfora! i és que si es vol no es tan difícil trobar una part bona en tot! :-)
és ben bé que la vida és com un joc: ara tires tu, ara tiro jo, ara... la cosa és que de vegades fa mandra jugar, trobo.
PS: A la foto del perfil se't veu com mooolt relaxada, eh? Quin gust.
Ferran, la veritat és que si de tant en tant no avances, el joc si que es torna massa avorrit!
el dia de la foto: si que va ser un gustaso jeure per allí! :-)
Generalment jo en deixo quan el servei és bo, com una mena de premi. El compte mai no és barat, per tant, si pagues més, és perquè te'n vas satisfet del que has pres i del tracte, no? Si el que menges no era prou bo no et cobraran de menys en compensació. Doncs això, si es fa bé la feina, cobren, si no, doncs no.
Ostres, quina cosa més estranya... he llegit el post al google reader, i al venir cap aquí, he posat el comentari sense mirar el post, he pensat que el que hi ha posat seria el que he llegit, i ara veig que el que he comentat no existeix! Doncs res, que aquest ja l'havia llegit i no vaig saber què dir, i ara, en comptes d'un, tens dos comentaris meus, encara que no tinguin res a veure!
Xexu, perdona'm. t'explico: he estat programant alguns posts, i m'he equivocat de data, precisament en el de les propines. i quan m'he adonat l'he canviat, i per això ha desaparegut ... pero tornarà a apareixer, i llavors hi faré sortir el teu comentari! :-)
Quina abraçada més bonica! Quin bon moment! Quan algú fa alguna cosa inesperada, sorprenent per les circumstàncies, és com obrir una porta, no? i les portes no estan per ser descobertes i obrir-les?
Aquests dies he viscut amb una nana de 18 anys súper reservada i tímida, però poc a poc, s'ha anat sentint còmode i relaxada i he tingut la sensació que era com veure obrir-se una floreta. Ha sigut bonic. (em sap greu, no sé si divago una mica!) :p
Filadora, no divagues. esta bé això que dius. m'alegro de que anem compartint els sorpreses de la vida :-)
Publica un comentari a l'entrada