stardate: una mica d’optimisme

els resultats del baròmetre del centre d’estudis d’opinió de la generalitat diuen que segons la intenció de vot d’aquest últim trimestre:

ciu rebria el 25,3 % dels vots

psc rebria el 14,2 % dels vots

erc rebria el 6 % dels vots

ic rebria el 5,6 % dels vots

pp rebria el 3,8 % dels vots

c’s rebria l’1 % dels vots

a més

un 0,6 % diuen que votarien reagrupament

un 0,9 % diuen que votarien altres partits

un 0,4 % diuen que votarien nul

un 6,8 % diuen que votarien en blanc

un 6,9 % diuen que no votarien

un 6,1 % no contesten

a més hi ha un 22,2 % que diuen que no saben què farien

no crec que d’aquí es pugui concloure que ciu ‘guanyaria còmodament les eleccions’

de fet, em sembla que ara que hi ha l’opció de solidaritat, entre els que no sabien que fer, els que votarien reagrupament (sí, no?), alguns que pensaven votar en blanc, els que s’hauran repensat votar erc o ciu, i fins i tot potser alguns que haurien votat psc, quants vots poden acabar a arribant a solidaritat?

molts!!!

de fet el percentatge de ciu representa la mateixa intenció de vot que en les eleccions passades. en canvi els altres, psc, erc, ic i pp s’han reduït molt. sobre tot el psc: tant a les eleccions autonòmiques com a les generals el seu percentatge es redueix a la meitat!

stardate: i tanmateix ...

acapares molta de la meva atenció.

t’estudio. t’observo. t’escolto. t’interpreto.

arribo a la conclusió que no t’interesso gaire. és el que em diuen els teus gestos, les teves reaccions, les teves respostes, ...

m’adapto. em conformo. accepto el que hi ha. em resigno.

i llavors, quan ja m’has convençut de que no queda res, em fas una gran abraçada. sentida. intensa. que no vols deixar anar.

he de recomençar. a estudiar-te. a observar-te. a escoltar-te. a interpretar-te.

perquè no fas un pas més i m’ho expliques. va, atreveix-te.

stardate: de monstres

el fantàstic relat de la clidice de fa uns dies em va colpir, i m’ha portat a escriure aquest post. suposo que perquè el vaig sentir molt a prop.

quan em parlaven de la crisi dels quaranta just abans de fer quaranta anys tenia la sensació que a mi no m’havia d’afectar. no em feia cap bassarda la idea de crèixer i fer-me gran. al revés. m’atreia i molt.

quan vaig fer quaranta anys i em van recordar que a partir d‘aleshores ja era segur que em quedava menys temps per venir del que havia passat, tampoc em vaig sentir afectada. tenia la sensació de què amb el que m’estava tocant ja en tenia prou.

quan al cap d’un temps el meu cos va començar a canviar, ho vaig anar acceptant amb tranquil·litat. eren els efectes del pas del temps. ja m’estava bé fer-me gran. em reconeixia un munt de valors adquirits amb el temps, amb l’edat, que no voldria deixar anar per res. i si el meu cos també demostrava que ja era gran no m’importava gens.

però van ser les reaccions de fora, com ara:

‘tan bé que estaves i ara mira’t’

‘suposo que ara et posaràs a règim, no?’

‘vull fer l’amor amb tu, encara que estiguis grassa’

‘per molt que ho intentis aquests quilos ja no te’ls treuràs més del damunt’

les que em van permetre entendre de què parlaven els comentaris anteriors. jo que només em veia canviada i madura em vaig començar a veure ... malament. no l’he buscat a les botiques però sí que he hagut de fer un esforç per anar recuperant l’autoestima.

stardate: un article més

en dia parell i sense que serveixi de precedent ...

però és que tot el dia sentint les declaracions de l’ernest benach a catalunya informació m’he anat posat de mal humor: que no se n’adona que el diu del zapatero s’ho pot aplicar a ell mateix? que es pensa que som rucs?

sort que ara he llegit un article del lópez bofill que m‘ha posat de bon humor. diu el que jo voldria dir i molt ben dit!

stardate: espero que funcioni

aquests dies llegeixo els diaris més que mai i amb més esperança que mai. abans em posava de mal humor llegir el diari. per això sovint ho evitava i quan ho feia passava pàgines depressa perquè no m’agradava el que llegia. pàgines plenes de declaracions de polítics que no feien res del que deien.

ara en canvi m’agrada llegir en detall els articles dels diaris catalans, parlen de les possibilitats reals de la independència, de les raons que existeixen per a fer-la possible. diuen que només cal que ho volguem. i ara som molts els que ho volem, encara que de moment no ens deixin saber quants som.

fins i tot m’agrada llegir el que diuen els diaris espanyols més rancis. parlen de la por que fan els independentistes. i s’han inventar històries cada cop més estranyes per a seguir-se convencent de que els independentistes catalans no tenen la raó.

l’article de carod rovira (avui 22-7-2010) em va acabar de convèncer de que per molt independentista que s’auto-anomeni ja no me’l crec. ell, com els polítics que han estat al govern darrerament, han demostrat fer ben poc per catalunya quan en tenien l’oportunitat. el seu comportament al govern (llepant el cul del montilla) m’els fa del tot increïbles. el seu discurs i els seus articles que un dia em van semblar agosarats ara em semblen molt conservadors.

l’article del manuel castells (la vanguardia 24-7-210) m’ha semblat una mica massa alarmista, però per les reaccions que està despertant crec que val la pena.

l’article de lopez tena (avui 24-7-2010) m’ha agradat. explica bé les possibilitats.

espero que la nova plataforma solidaritat catalana funcioni pel que vol funcionar. i si els partits establerts no hi volen prendre part, potser millor. d’aquesta manera no s’aiguliran els objectius.

stardate: un deute

es que se’m deu haver posat una brossa a l’ull.

i una merda!

es que tinc tantes ganes de plorar que no em puc aguantar les llàgrimes. sense voler els ulls se m’estan sobreeixint i no hi puc fer res.

m’agradaria trobar una estona de soletat en l’espai i en temps per poder deixar-ho anar tot. però de moment no és possible. sempre hi ha gent a la vora. qui et vol explicar, qui vol que li que expliquis, qui només passava, qui s’hi està, qui té una raó de ser-hi, qui hi és sense cap raó, ...

i encara que em preguntin ‘com estàs?’ no els explico el que realment em passa. ja em va quedar clar que no era correcte fer-ho. de fet a la majoria no els ho voldria explicar. i dissimulo fent aquell posat que decideixo fer quan hi ha gent, encara que sobretot em vingui de gust fer-ne un altre. aquell que ningú ha vist mai: el posat que faig quan estic sola.

i planejo una escapada. organitzo un trosset de temps i espai lluny de tothom. fa massa temps des de la darrera vegada i crec que m’anirà bé.

i es que a vegades situacions aparentment normals i previsibles desperten un sentiment d’angoixa que s’ha estat repetint en el temps. com si de sobte m’adonés que la vida me’n deu una des de fa molt temps. per què no es decideix a pagar-me-la d’una vegada?

stardate: de tornada

les cames m’han portat amunt i avall per muntanyes i valls, fins tornar a casa.

però sembla que el cap encara no ha arribat. ja ho sé que ja no sóc allà dalt, però aquí no hi acabo de ser del tot.

penso i penso i no sé com explicar-ho.

posar a la motxilla els mínims. veure el poc que necessitem per sobreviure ja és una gran experiència. i al tornar adonar-te’n de tot el que t’ha sobrat!

sentir que el cos i sobretot les cames et responen. que vas fent amunt i avall. i quan et sembla que no pots més aturar-te i fer com una espècie de ‘reset’ al cos. notar que tot encara et funciona. agafar aire i seguir com si acabessis de començar.

travessar uns paratges meravellosos. escoltar el seu silenci. viure la seva calma. badar amb els colors. en cada un m’hi voldria aturar, assaborir-lo, fer-me’l meu un ratet. però s’ha de seguir.

gaudir d’uns vistes fantàstiques. les roques pelades de l’alta muntanya, els parts verdíssims per damunt de la ‘tree line’, el soroll dels rius a les fondalades, els canvis de la vegetació, ...

tenir mig catalunya als peus i reconèixer-la trosset a trosset. és clar que, anant amb uns guies que es coneixen tota la geografia catalana això és fàcil.

l’aire fresquet que se sentia als cims i que convidava a quedar-s’hi per sempre. la boira que va fer alguna etapa més emocionant del compte, i també ens va deixar algun dia sense vistes. el sol que ens donava unes vistes esplèndides. els núvols que, quan tapaven el sol, tant agraíem.

a les pujades concentrada en coordinar respiració i cames. un gran exercici mental. però ni així no els atrapava. sempre em van haver d’esperar. no sé si eren les cames, els pulmons, el cor ... però el meu ritme era diferent. i per això vaig aconseguir alguna foto en solitari.

a les baixades fer servir el cap per alleugerir el mal dels peus. és fantàstic adonar-se de quant fàcil és fer desaparèixer el dolor. i si trobes un riu d’aigua gelada per ficar-hi els peus un ratet ... llavors ja és la glòria!

el cap ha estat fonamental per sobreviure la travessa. quan el caminar es va tornant rutina, el cap es va calmant. els pensaments van despareixent i només penses en ser allà i aprofitar el moment. crec que és aquesta calma mental la que permet al cos seguir el ritme amunt i avall.

i per cansada que estigui quan arribo al final penso que en vull més!

ha estat una experiència fantàstica. en vull una altra!

de moment mirant les fotos vaig baixant d’allà dalt i vaig tornant a la vida real.

stardate: què podem fer?

no volen que sapiguem quants som.

no ens permeten celebrar un referèndum per saber quants som els que volem la independència.

un referèndum és una manera de saber què pensa la societat sobre un tema. els governants haurien de voler saber què pensa la societat sobre tots els temes. i molt especialment sobre els temes que preocupen a la societat. de fet, és necessari que ho sàpiguen per poder fer bé la seva feina. les iniciatives populars són la manera que tenim els ciutadans per fer saber al govern quins temes ens preocupen.

prohibir una inicitiva popular o un referèndum és un acte que va en contra de tot principi democràtic.

les lleis espanyoles són tan poc democràtiques que no permeten que el govern celebri un referendum sobre la indepèndencia de catalunya. perquè és inconstitucional. però la constitució permet que els municipis celebrin consultes sobre temes municipals, no? i també deu permetre que els governs autonòmics celebrin consultes sobre temes dels quals en tenen la competència, no?

doncs si la constitució no permet al govern celebrar un referèndum sobre la independència potser hauríem de demanar al govern que faci una consulta sobre si els catalans volen un referèndum sobre la independència.

això també seria inconstitucional?

stardate: 1tbfc

al cap d'amunt de la barra esquerra del blog hi he posat uns enllaços a la informació que va sortint a blog in varietate concordia sobre la primera trobada de blogaires fora de catalunya.

hi aniré afegint la informació tal com vagi sortint.

en l’últim enllaç es proposa un concurs per triar un logo.

dissenyadors, animeu-vos!

stardate: avui serà una gran dia

o potser més aviat un dia gran,

o potser més aviat voldria que fos un dia prou gran per poder encabir-hi tot el que he de fer.

acabar la feina de tota la setmana.

organitzar la supervivència de la familia durant la resta de la setmana.

acabar de decidir que tothom pot passar sense mi si desapareixo uns quants dies.

acabar-me de convèncer que podré seguir el ritme dels companys, fins i tot dels que tenen les cames tan llargues.

acabar de preparar tot el que necessitaré pels quatre dies de travessa dels cavalls del vent.

i si tot això ho remato amb un sopar de feina, ja no em quedarà temps per celebrar el meu sant.

però és igual.

em fa tanta il·lusió, que ja tinc ganes que sigui dimecres al matí.

quan tanco els ulls ja m’hi trobo allà dalt.

i el sant ja el celebraré a la tornada.

d’aquí a cinc dies, si no punxo abans!

stardate: 10 de juliol de 2010

anem a dinar a barcelona per evitar els trens de la tarda que es preveu que aniran pleníssims. a quarts de tres de la tarda per la rambla catalunya ja es veu gent manifestant-se: senyeres, estelades, samarretes, converses, ... tot són pistes del que ha de passar.

cap a les cinc de la tarda pels voltants de la plaça joan carles i ja hi ha molta gent manifestant-se: portant estelades, senyeres, pancartes, vestint estelades, senyeres, ...

esperem el grup de molins decideix i ens unim a la manifestació entrant a la diagonal per la rambla catalunya. ens trobem amb alguns amics. intentem trobar-nos amb altres. però serà impossible. aviat ens trobem envoltats de gent i sense senyal als mòbils. així estem més d’una hora. potser dues. esperem pacientment, sense saber què passa.

després comencem a caminar molt a poc a poc. una altra hora. quan ens apropem a la gran via ja podem caminar més tranquil·lament. més endavant ens adonem que caminant pel lateral hem avançat la capçalera d’òmnium (les dels polítics ja havien plegat feia estona). quan arribem a la plaça tetuan no sabem què fer. sembla que ja no ha de passar res més. s’ha acabat.

anem a fer una cervesa que ens la mereixem. però això costa ja que hi ha molta gent que s’ho mereix.

la por d’abans (quedarà clar el que hi venim a fer?) queda esvaida quan em diuen que hi ha hagut molta gent que s’ha posat al davant de la capçalera i no ha deixat que el montilla es lluís.

durant la caminada els crits i els cants m’han fet emocionar.

al final el cansament i el dubte (haurà quedat clar el que hi he vingut a fer?) han estat compensats per una vetllada molt agradable amb una molt bona companyia.

l’endemà el primer que faig es llegir. m’agrada la crònica de manuel cuyàs. em fa pensar la diagnosi que fa david castillo. m’està bé el remei que proposa guy laforest. i em quedo amb dues frases (gràcies McAbeu):

"Estic fins els collons de que, trenta anys després, les lletres de les meves cançons encara siguin tan vigents"

(Lluís Llach)

"Aquesta manifestació és un reflex de la nostra societat, els polítics estan aturats i la gent els passa al davant"

(Joaquim Maria Puyal)

també he llegit premsa espanyola, però posa de tant mal humor que no la recomano gens. fins i tot el més lleuger que he trobat em fa venir un gran pessimisme de cop.

i de cara a l’esdeveniment del vespre em serveix l’apunt de miquel pairolí.

stardate: preparats!

demà hi hauríem de ser tots els que coincidim,

i voldria que fóssim molts.

i haurem de cridar molt

perquè se senti clar el que volem,

sense interferències.

i poder encetar una nova etapa.

SOMNIEM

SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

TENIU MASSA PRESSA.

Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.

Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU.

És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,

i tanmateix, millor així,

millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitat,

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:

somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l’inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar

en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l’impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.

És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA.

És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

stardate: som una nació, nosaltres decidim

fa dies que la política catalana torna a ser protagonista gràcies al tc. fa dies que penso què hi puc aportar jo a totes les converses engegades sobre el tema.

avui després de llegir el diari m’he adonat que no hi puc afegir gaire cosa. de fet l’article de carles boix que avui publica l’avui (Avui Catalunya 06-07-2010 Pàgina 16) explica molt bé el que jo penso. trobo que tot ell és molt encertat. el subscric i espero que hi hagi molta gent que se l’escolti.

un trocet que m’ha agradat especialment:

‘...la manifestació no es pot convertir en un exercici de victimisme que permeti exonerar els nostres representants de les seves responsabilitats més concretes. La manifestació ha de servir per construir un relat de futur, ha de tenir un propòsit, i, en definitiva, ha de fer-se sota un sol lema. Per lògica combinatòria, només n'hi ha un de possible. Els altres són inacceptables: “som una nació i no decidim” equivaldria a acceptar l'status quo; “no som una nació i no decidim” és el lema del TC; i “no som una nació però decidim” inclou una contradicció ridícula.”

no sé quin triarà el montilla, però en qualsevol cas no deixarà de fer el ridícul.

stardate: un dels meus

jo sóc de les que veuen les coses blanques o negres. ja ho he dit més d’una vegada aquí. i més d’un m’ha volgut convèncer dels avantatges de veure els diferents matisos dels grisos.

finalment he trobat algú que subscriu el meu punt de vista. ni més ni menys que pius alibek, l’autor d’arrels nomades, un best seller recent.

m’ha agradat molt la primera meitat del llibre. però quan comença a explicar els seus anys de mili se m’ha començat a fer pesat. potser això és qüestió de gènere.

i el millor del llibre: aquest paràgraf a la pàgina 239

‘no entenia com es podia dubtar si estaves enamorat d’una persona o no. a més, si t’enamores i les circumstàncies t’ho permeten, alimentes aquest amor i lluites fins al final, i si no t’ho permeten no el revifes i continues fent la teva vida, tret que aspiris a convertir-te en poeta romàntic. què significa no saber quina relació vols tenir amb una persona? les coses són blanques o negres. els dubtes són encreuaments de camins per decidir quina direcció prendre. no s’hi pot romandre perquè seran la teva tomba.’

stardate: berlin - últimes notícies

el ferran del blog in varietate concordia ha organitzat la primera trobada de la catosfera a l’exterior (TCE).

ens convida a passar un cap de setmana a berlin, que és on ell viu. la cosa promet perquè ell coneix molt bé la ciutat i ens la vol ensenyar. ell en sap perquè hi va treballar de guia turístic.

encara més, la proposta és per finals de novembre, quan la ciutat està vestida de nadal i els típics mercats de nadal ja estan en marxa.

ja han proposat una agenda d’actes. els vols estan concretats. hi ha diverses ofertes d’hotels.

i tant o més important: l’oportunitat de conèixer gent que d’altra banda sembla ser tan propera en els blogs.

no m’ha calgut res més per decidir apuntar-m’hi. tenia clar que hi aniria. llavors li proposo a la jèssica que m’acompanyi. i em diu que sí!

reservo els vols i l’hotel contentíssima. m’agrada que ella vulgui venir. estic segura que serà una visita inoblidable.

si us hi voleu apuntar podeu trobar tota la informació aquí:

ITCE

TCE Berlin – dades confirmades

primeres passes

la 1TCE l'acaben de rebatejar, per evitar possible confusions, que jo crec que no es donarien enc ap cas. a partir d'ara la podeu trobar com 1TBfC, la primera trobada blocaire fora de Catalunya. de fet, trobo més bonic aquest títol que el primer.

stardate: solucionat!

això del mundial de futbol m’ha tingut una mica capficada.

per una banda defensar la roja i tot el que comporta no em venia gens de gust. per altra banda no em sentia bé anant-hi només en contra.

com que no aconseguia trobar una posició còmoda, durant uns dies vaig procurar romandre al marge del mundial.

ahir una companya de feina que és portuguesa em va proposar d’anar a veure el partit per animar portugal. aquesta proposta no em va molestar gens. la vaig acceptar de seguida. i ho vaig poder fer tranquil·lament.

avui finalment he trobat la solució definitiva. desitjar que perdi la roja vol dir concretament que no caldrà pagar totes les primes promeses als jugadors.

per una banda no crec que els jugadors notin gaire la diferència en les seves nòmines si no aconsegueixen la prima. per altra banda, no hi ha crisi? no estem tots de crisi? no ens rebaixen el sou a tots? doncs, perdre el mundial només pot voler dir ajudar a superar la crisi.

aquesta és la raó racional que em permet tranquil·lament poder desitjar que la roja perdi el mundial.

diuen que contra paraguay no serà. però seguiré els propers partits esperant que algun dia perdin. i llavors ho celebraré.